Al cap i a la fi només som humans; per por a la incertesa d’allò que vindrà, sovint emprenem accions poc racionals i poc constructives. La coacció, encara que sigui només psicològica, no és una via, i encara menys en el terreny de la política.
Aquests dies de campanya sembla que ens moguem en un taulell d’escacs, només pendents de quin moviment faran blanques i negres. Davant d’aquest panorama - forçadament bicolor - correspon al més primitiu dels instints refugiar-se en la opció menys dolenta, encara que realment no la compartim gens.
El mal anomenat vot útil és una arma de baix nivell que utilitzen els partits grans per arreplegar vots dels indecisos i pispar-ne a la competència, apel·lant sempre als sentiments i les emocions més primitives dels seus votants en potència.
Però actuar per “por al llop” no és adult, ni madur, ni racional, ni correspon a un ciutadà coneixedor dels entramats del sistema electoral. No som els EUA; no hem d’escollir un president sinó els que seran els nostres representants al Parlament (que no només és un -el que surt a la fotografia - sinó que n’hi ha tota una llista). El president l’escollira el parlament, gràcies al suport de una majoria dels parlamentaris, ja siguin d’un partit majoritari o no.
Amb el sistema actual, tots els partits són importants, tots poden tenir un paper clau, i més tenint en compte la situació d’equilibri de forces actual.
Anem a votar amb convicció- encara que sigui en blanc - com correspondria als ciutadans d’una democràcia europea ben consolidada, i no influits per la tempesta de propaganda bipartidista que ens inunda. D’aquesta manera és com el nostre vot serà realment útil.
dimecres, 27 de febrer del 2008
dilluns, 25 de febrer del 2008
La paradoxa luliana
Pregunta d’examen:
Qui fou l’ intel·lectual europeu que emprà per primera vegada una llengua romànica ( en lloc del llatí) per parlar sobre religió, teologia o filosofia?
Sent conseqüents amb els resultats de l’últim informe PISA, hem de pensar que pocs estudiants de secundària serien capaços de respondre aquesta pregunta - a priori tan bàsica - de manera correcta.
Segona pregunta d’examen:
On es situa, actualment, la màxima institució cultural que es dedica a l’estudi de l’obra de tan elevat literat?
Aquesta pregunta sembla més senzilla. Els estudiants de secundària més murris, encara que no haguessin contestat la primera, provarien sort a la desesperada contestant el què sembla més lògic, en aquest cas: “Al país d’origen de l’autor”. I es quedarien tan tranquils.
Però ni així rascarien el cinc.
Podreu pensar que és estrany. Sens dubte, ho és. Us imagineu que l’obra de Víctor Hugo s’estudiés més a Txèquia que a França?
Doncs aquesta aparent contradicció, aquesta paradoxa, succeeix actualment amb la figura de Ramon Llull.
L’autor, nascut al Regne de Mallorca el 1232, és un dels escriptors medievals més importants, tant per la qualitat de la seva obra com per la quantitat. Efectivament, fou el primer intel·lectual d’Occident que emprà una llengua que no era el llatí per parlar de temes tan elevats com la Teologia, la Filosofia, les Matemàtiques. Fins i tot se’l considera pioner de la informàtica, ja que la seva obra influencià, segles més tard, Gottfried Leibniz.
I la llengua que emprà va ser el català; llatinitzat, arcaic, amb tics occitans, i tot el què vulgueu, però català.
Si aquest escriptor, filòsof i poeta, contemporani de Dante, hagués nascut a Itàlia, França, Alemanya o Anglaterra, sens dubte seria un clàssic de la literatura europea i tots els llibres de literatura en parlarien amb escreix.
Però Llull nasqué a Mallorca, avui en dia considerada una comunitat autònoma de l’Estat Espanyol. Aquest Estat, com tots sabeu, eleva una sola llengua, la castellana, i una sola literatura, la de Cervantes i Quevedo, per sobre de totes les altres literatures, considerades “perifèriques”. Aquestes últimes no s’ensenyen fora dels territoris on actualment es parlen les respectives llengües. De fet, les “llengües perifèriques” no consten ni a la Constitució d’aquest estat, encara que una d’elles sigui la de Llull.
La figura de Ramon Llull no és estudiada a les aules de l’Estat Espanyol, amb excepció de Catalunya i, possiblement, de Mallorca - encara que no hi posaria la mà al foc -. Sens dubte, un gest que no honra, precisament, dit Estat.
I encara l’honra menys que la màxima institució dedicada exclusivament a l’estudi de la magna obra de Llull no estigui situada ni a Madrid ni Barcelona, com seria lògic, sinó a la ciutat alemanya de Friburg.( http://www.theol.uni-freiburg.de/institute/ist/qut). Dit d’una altra manera, és més probable que trobeu informació sobre l’escriptor si poseu al Google Raimundus Lullus que no pas Raimundo Llull.
Alemanya s’interessa més per l’obra de l’escriptor mallorquí que no pas el seu estat originari. També al Brasil, Ramon Llull compta amb un institut: http://www.ramonllull.net/sw_principal/l_br/home.php.
Una paradoxa curiosa, la luliana. Però potser, si tenim en compte que, de fet, el català també s’ensenya més a les universitats alemanyes que no pas a la resta de l’Estat Espanyol, no la trobarem tan estranya. És com tot.
Qui fou l’ intel·lectual europeu que emprà per primera vegada una llengua romànica ( en lloc del llatí) per parlar sobre religió, teologia o filosofia?
Sent conseqüents amb els resultats de l’últim informe PISA, hem de pensar que pocs estudiants de secundària serien capaços de respondre aquesta pregunta - a priori tan bàsica - de manera correcta.
Segona pregunta d’examen:
On es situa, actualment, la màxima institució cultural que es dedica a l’estudi de l’obra de tan elevat literat?
Aquesta pregunta sembla més senzilla. Els estudiants de secundària més murris, encara que no haguessin contestat la primera, provarien sort a la desesperada contestant el què sembla més lògic, en aquest cas: “Al país d’origen de l’autor”. I es quedarien tan tranquils.
Però ni així rascarien el cinc.
Podreu pensar que és estrany. Sens dubte, ho és. Us imagineu que l’obra de Víctor Hugo s’estudiés més a Txèquia que a França?
Doncs aquesta aparent contradicció, aquesta paradoxa, succeeix actualment amb la figura de Ramon Llull.
L’autor, nascut al Regne de Mallorca el 1232, és un dels escriptors medievals més importants, tant per la qualitat de la seva obra com per la quantitat. Efectivament, fou el primer intel·lectual d’Occident que emprà una llengua que no era el llatí per parlar de temes tan elevats com la Teologia, la Filosofia, les Matemàtiques. Fins i tot se’l considera pioner de la informàtica, ja que la seva obra influencià, segles més tard, Gottfried Leibniz.
I la llengua que emprà va ser el català; llatinitzat, arcaic, amb tics occitans, i tot el què vulgueu, però català.
Si aquest escriptor, filòsof i poeta, contemporani de Dante, hagués nascut a Itàlia, França, Alemanya o Anglaterra, sens dubte seria un clàssic de la literatura europea i tots els llibres de literatura en parlarien amb escreix.
Però Llull nasqué a Mallorca, avui en dia considerada una comunitat autònoma de l’Estat Espanyol. Aquest Estat, com tots sabeu, eleva una sola llengua, la castellana, i una sola literatura, la de Cervantes i Quevedo, per sobre de totes les altres literatures, considerades “perifèriques”. Aquestes últimes no s’ensenyen fora dels territoris on actualment es parlen les respectives llengües. De fet, les “llengües perifèriques” no consten ni a la Constitució d’aquest estat, encara que una d’elles sigui la de Llull.
La figura de Ramon Llull no és estudiada a les aules de l’Estat Espanyol, amb excepció de Catalunya i, possiblement, de Mallorca - encara que no hi posaria la mà al foc -. Sens dubte, un gest que no honra, precisament, dit Estat.
I encara l’honra menys que la màxima institució dedicada exclusivament a l’estudi de la magna obra de Llull no estigui situada ni a Madrid ni Barcelona, com seria lògic, sinó a la ciutat alemanya de Friburg.( http://www.theol.uni-freiburg.de/institute/ist/qut). Dit d’una altra manera, és més probable que trobeu informació sobre l’escriptor si poseu al Google Raimundus Lullus que no pas Raimundo Llull.
Alemanya s’interessa més per l’obra de l’escriptor mallorquí que no pas el seu estat originari. També al Brasil, Ramon Llull compta amb un institut: http://www.ramonllull.net/sw_principal/l_br/home.php.
Una paradoxa curiosa, la luliana. Però potser, si tenim en compte que, de fet, el català també s’ensenya més a les universitats alemanyes que no pas a la resta de l’Estat Espanyol, no la trobarem tan estranya. És com tot.
El primer missatge
Eus ací el primer post!
I, per estrenar-nos, res millor que el decàleg del blog. Val més deixar les coses clares des de bon principi.
Els Deu Manaments del Kontrablog:
1. Estimaràs l’ópera sobre totes les coses.
2. No diràs el nom de Fassbinder en va.
3. Santificaràs diumenge amb una migdiada de dues hores.
4. Honraràs el teu i-pod.
5. No mataràs, a menys que sigui necessari per alimentar-te.
6. No faràs servir el Paint del windows.
7. No robaràs CD’s a l’FNAC, els descarregaràs d’internet.
8. Llegiràs dos o més diaris cada dia.
9. No tindràs pensaments ni desitjos impurs. (HAHAHAHA)
10. Aniràs almenys un cop a la vida a veure una exposició del CCCB.
I, per estrenar-nos, res millor que el decàleg del blog. Val més deixar les coses clares des de bon principi.
Els Deu Manaments del Kontrablog:
1. Estimaràs l’ópera sobre totes les coses.
2. No diràs el nom de Fassbinder en va.
3. Santificaràs diumenge amb una migdiada de dues hores.
4. Honraràs el teu i-pod.
5. No mataràs, a menys que sigui necessari per alimentar-te.
6. No faràs servir el Paint del windows.
7. No robaràs CD’s a l’FNAC, els descarregaràs d’internet.
8. Llegiràs dos o més diaris cada dia.
9. No tindràs pensaments ni desitjos impurs. (HAHAHAHA)
10. Aniràs almenys un cop a la vida a veure una exposició del CCCB.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
