Les mentides de Hillary

Segur que coneixeu la història: a la Hillary Rodham Clinton l’han tornada a enxampar inflant el seu currículum en política internacional.
La credibilitat de la candidata, en hores baixes, ha tornat a quedar en entredit desprès de la relliscada en un míting, on treia pit d’estratega mundial.

Els antecedents: La publicació del document d’onze mil pagines -ple d’omisions, retalls i censura variada- en el què es registren les seves activitats com a primera dama i en el què va deixar més ombres que llums sobre la seva experiència en política internacional.

La notícia: En el més pur estil hollywoodià, la senadora va narrar l’arribada a l’aeroport de Tuzla, a Bòsnia, el 96, com una escena d'acció entre franctiradors, trets i corredisses per la pista d’aterratge.
La realitat; res més lluny.

Ja sabem que en campanya tot s'hi val; promeses impossibles, atacs al rival i populisme barat. Però és molt trist que l'aspirant a ocupar el càrrec polític amb més poder del món no sigui conscient que qualsevol cosa que digui serà contrastada inmediatament. I que, per suposat, ho sabrem a les poques hores.

Encara que, per ser justos, hem de reconeixer que li falta molt per superar les antològiques mentides del seu marit.
L’expresident , durant el procés d’impeachment, va arribar a dir que ell mai havia tingut relacions sexuals amb la Mònica Lewinsky perquè, com tothom sap, una fel·lació no es pas sexe…

Com afectarà això a la seva candidatura? Doncs probablement en res ja que, pel que s'ha vist (als EUA i no tant lluny) això de dir mentides no és motiu suficient perquè la gent no et voti.

Hillary dixit:

"Recordo haver aterrat sota el foc dels franctiradors. Se suposa que hi hauria d'haver hagut alguna cerimònia de benvinguda a l'aeroport, però en canvi, vam haver de córrer fins als vehicles que ens van dur a la nostra base"

aix...

Sobre dictadures

Ahir els turons d'Olimpia, indret de calma que només podia ser pertorbada pel foc o pels perses, van viure uns petits incidents molt rebeladors.


Durant l'encesa de l'antorxa olímpica, que ha de recórrer milers de quilòmetres des de la ciutat grega fins a arribar a Beijin ( talment la ruta d'Alexandre, i encara una mica més), un membre de Reporters Sense Fronteres va saltar en escena amb una pancarta on, en lloc de les anelles olímpiques habituals, hi figuraven cinc manilles enllaçades. Tot això en protesta per a la repressió de la Xina sobre el poble tibetà, i també en denuncia de la violació dels drets humans que es du a terme a la futura seu dels Jocs.

Els reporters van al·legar que el foc olímpic, símbol sagrat de la pau i la unió dels pobles, no podia estar en mans d'una dictadura que viola sistemàticament els drets humans i que escampa el seu imperialisme arreu. Bé, per aquesta raó última, esperem que la flama mai arribi a cap ciutat dels Estats Units.

Però, què hi diu Xina? Doncs, bàsicament, res. Res, perquè els ciutadans xinesos actualment, en la famosa era de les comunicacions, desconeixen oficialment aquests fets ( sort de Sant Youtube).
La televisió xinesa ja es va curar en salut retransmetent l'encesa amb uns segons de diferència, de manera que, quan es van produir els accidents, el què van veure els xinesos va ser un magnífic pla picat sobre el recinte d'Olimpia.

No sé pas per què us alarmeu. Aquesta tècnica de la retransmissió diferida s'utilitza des de la cerimònia dels Òscars, passant per Superbowls, fins als Jocs Olímpics de Barcelona '92. Sí, els ciutadans del món ens vam quedar sense veure la xiulada al rei i la gran pancarta que posava "Freedom for Catalonia", que es va desplegar durant la ceremònia d'obertura. Una pancarta que denunciava l'opressió d'un estat sobre un poble; vès, com ahir a Olimpia.

Però a part de voler denunciar la manipulació constant dels mitjans de comunicació en benefici del l'establishment i els poders fàctics ( cosa que també és, per sí sola, un tema de reflexió important), el que vull és denunciar aquell ens tan canviant i moldejable que és l'anomenada comunitat internacional.

Què està fent la ONU? I la OTAN? I la UE, què n'opina? És més, què hi diem nosaltres?. Nosaltres, que un 15 de febrer vam omplir els carrers de Barcelona demanant un no a la guerra que fou obviat, amb les subseqüents conseqüències. Per què, com vam denunciar els abusos imperialistes dels EUA, no denunciem amb igual força els de la dictadura comunista xinesa?

Oh, és que els diners...

Sí, l'economia xinesa és actualment clau en aquest món globalitzat. Per a nosaltres també. El pes de la població xinesa, i la seva contribució al PIB, és cada vegada més rellevant.

O no és això?

Serà perquè ens fa por denunciar obertamament una dictadura que no ho sembla perquè és d'"esquerres"?

Ja n'hi ha prou de demagògia amb les mal anomenades dictadures d'"esquerres". Cuba, Corea del Nord i la Xina actualment són dictadures, a seques. Prou de romanticismes. Prou de guerrillers icònics, prou d'ideologies barates per a justificar l'exili d'intel·lectuals, la repressió política i social, la violació dels drets humans, la desinformació, l'ocupació il·legal d'altres països i el genocidi cultural ( vegis el Tibet, però també Taiwan).

Cap país no democràtic hauria de ser la seu dels Jocs Olímpics. Confio en què, almenys, la focalització dels mitjans de comunicació mundials sobre la Xina serveixi per a fer obrir els ulls al món i revelar-nos, mijançant casos com el d'ahir, la situació actual del poble tibetà i també del poble xinès que pateix repressió. Almenys, que se'n parli ja és bo.

A mi no m’heu de dir el què he de beure....

L’ex-president del govern espanyol -el marit de la tinent d’alcalde de Madrid, Anna Botella- ratifica en unes declaracions a BBC radio 4 la decisió d’envair l’Iraq.

La veritat és que tampoc sorprèn gaire el gust per a la distorsió de la realitat del president del PP, però cinc anys després de la invasió la falta d’autocrítica del senyor Aznar comença a ser greument preocupant.

En aquell curiós anglès seu, tant texà ( és com el seu català, tan empordanès), defineix la reunió de les Açores amb els seus amics en Bush i en Blair com a "curta i tranquila”...

Una reunió per decidir una guerra contra l’opinió de les Nacions Unides, curta i tranquila? Va home, va! A tu et van convidar a fer un café i ja està, no vas decidir res de res.

A l’entrevista, entre d’altres perles sobre la situació a l'Iraq, deixa anar aquestes:

"La gent pot participar en eleccions, parlar lliurement. Hi ha llibertat al país i existeix la possibilitat d'establir-hi una democràcia."

"Actuaria de la mateixa manera. Tot i que va ser un moment difícil per a mi, la meva consciència i la meva ment estan clares".

"Es va prendre la decisió correcta"

Oi q no cal dir res mes?

En memòria

S’ha mort l' Arthur C. Clarke.

El científic, humanista i escriptor de 90 anys ha mort a Sri Lanka on vivia des del 1959.

L’autor de Cita amb Rama pasarà a la història pop del segle passat per ser el co-autor del guió (i també del llibre) de 2001, odissea espacial que va dirigir l’any 1968 Stanley Kubrick.

Aquesta nit la HAL-2000 plorarà en silenci al voltant dels anells de Saturn.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Adéu tiet.

Recuperem l'honor del senyor Student

Passar les vacances de Setmana Santa tancada a casa estudiant és una activitat massoquista i molt poc saludable - made in Pompeu Fabra - que no recomano a ningú, com és òbvi.

A part d'haver d'aguantar, entre riures burletes, les típiques frases dels amics, bona gent tots ells (que disfrutis, que t'ho passis molt bé, doncs nosaltres marxarem uns dies a X...), el fet de passar hores i hores summergida entre les denses pàgines d'apunts fotocopiats d'Estadística (l'assignatura més amena del món, com ja haureu suposat) té efectes secundàris palpables. Un d'ells, per exemple, és aquest article, malaltís i completament innecessàri( però curiós, si més no).

Resulta que acabo de "descobrir" ( si hagués anat a classe, l'hagués descoberta fa un mes) una distribució anomenada T de Student ( científics, enginyers i/o d'altres especímens ja sabran de quina es tracta). I, us preguntareu, qui és el senyor Student? Doncs realment el noi en qüestió es deia W.S.Gosset, era irlandès i treballava a l'empresa Guiness Breweries, departament d'investigació (a part de fer cervesa, pel què es veu, ja generaven I+D). Un bon dia, pels volts de 1908, va descobrir aquesta bonica distribució - la qual m'està fent passar uns moments inoblidables -, però no li va poder posar el nom de Gosset perquè els de l'empresa - molt vius - es volien quedar amb els mèrits del descobriment. És per això que el pobre irlandès no va tenir més remei que posar el pseudònim genèric de student.

Conclusió: BECARIS DEL MÓN, UNIU-VOS!

Eus ací el perill de llegir les explicacions en lletra petita dels llibres de text, on t'expliquen la vida de la gent. Almenys és la única part amena del llibre d'Estadística.

Horta de Sant Joan diu que no

Els veïns d'Horta de Sant Joan van rebutjar majoritàriament la instal·lació del parc eòlic dels Pesells al seu municipi en una consulta realitzada ahir.

Dels 811 vots emesos, 630 van ser negatius i tan sols 160 a favor de la central elèctrica.
Tot i què estem a favor del desenvolupament d’energies renovables, i que no ens fan gens de gràcia aquells que els anglosaxons anomenen els nimby (Not In My Back Yard, es a dir, "sé que és necessari però no el vull prop de casa meva"), no podem deixar de felicitar-nos pel resultat.

Encara que el projecte fos excel·lent -la veritat és que ens falta informació per poder-lo valorar- la tendenciosa pregunta presentada pel consistori, governat per CIU, només pot ser resposta, per higiène democràtica, amb un rotund NO.

I és que alguns alcaldes encara deuen pensar que els seus veïns són fàcilment manipulables; i, si no, jutgeu vosaltres mateixos la polèmica pregunta:

" Estàs d’acord amb la instal·lació del parc eòlic dels Pesells amb els conseqüents beneficis econòmics que aportarà al municipi, tal i com han fet altres pobles de la comarca?"

Senzillament, vergonyós i caciquil.

Alteracions, Mutacions i Defectes

Repassant els resultats de les eleccions de diumenge podem trobar dades força interessants i curioses. Per exemple, descobrim que el PP treu els seus millors resultats a les circumscripcions de Múrcia (agua y campos de golf para todos) i Àvila (terra natal de l’Acebes) i que 13.413 “persones” van votar a la Falange de les JONS i 4.842 a la Falange Autèntica, partits que haurien d’estar tan il·legalitzats com d’altres.

També podem descobrir que la RCN-NOK (Representación Cannabica Navarra) treu millors resultats a València que a Navarra, i que al PDLPEA (l’acrònim més complicat que he vist mai: Partido De Los Pensionistas En Acción) l’han votat quasi tres mil jubilats de Barcelona.

Però, d’entre tots els partits que es presentaven, el què més ens ha cridat l’atenció – per freasky i completament innecessàri – és l’AMD (Alternativa Motor y Deportes)

Aquesta formació, de cridaner nom, té la seva seu a Santander i basa la seva ideologia en la falta d’ideologia (“el primer partido de españa no ideologico”, citem textualment).

Bàsicament, denuncien l’estat d’indefensió en què es troben els aficionats del motor i els esportistes en general i es defineixen com el partit del sentit comú.

El seu projecte polític, com és lògic, dóna prioritat al món del motor i l’esport. Algunes propostes són la cessió d’espais públics per activitats esportives (és a dir, circuits per a fer el cabra) i un seguit de mesures de seguretat vial ( guarda-rails més segurs, pintura antilliscant a les carreteres,etc). També incideixen en la creació de circuits rurals de golf (?) o ciutats del motor (??).

En el seu programa electoral, trobem altres mesures de caire més social, totes elles innovadores i concretes.
Tals com el foment de l’ocupació (no sabem si parlen de pisos o del món laboral) , l’exigència a les institucions de subvencions per la millora de les seves infraestructures, o la creació d’una (sí, sí, una de sola) aula per estudiar i treballar amb- mínim!- deu ordinadors connectats a Internet.
En definitiva, un seguit de tòpics, llocs comuns i alguna idea marciana; això sí, amb un toc progre. Primitiu, però progre.

I què se n’ha fet d’aquest partit després del 9M? Doncs a la seva pagina web destaquen la gran victòria, amb 15000 vots a 12 circumscripcions diferents, cosa que els permet afrontar amb esperances de les eleccions europees del 2009.

Encara que, observant els resultats del Ministeri de l’Interior comprovem que només han tret 3.764 vots i s’han presentat a 11 llocs, no podem dir que no són optimistes.

I d’on han sortit aquests vots? doncs potser coneixeu algun votant i tot, perquè AMD ha tret els millors resultats al Principat amb 1.242 vots.

I ara què?

Després dels rius de tinta virtual i impresa analitzant els resultats de les generals, no queden gaires coses a comentar. És evident que aquestes eleccions han estat les de la bipolarització a Espanya i les del vot útil i de la por a Catalunya, i que l’estratègia de confrontació del PP li dóna rèdits als seus feus però no li permet guanyar les eleccions a l’estat.

Ara cal contextualitzar els diferents resultats i destriar el gra de la palla, per saber quins escenaris de futur s’obren a curt i mig termini.

Centrem-nos en els dos pols oposats

Al guanyador, el PSC, cal preguntar-li si realment pensa actuar com el “grup català” a Madrid o si es fondrà en la disciplina de partit del PSOE, com habitualment.
La resposta la començarem a conèixer el proper estiu, quan arribi l’hora de debatre el finançament de Catalunya. Ja sabem que en la política l’amor es mesura en forma de partida pressupostària.

El partit de Montilla ha estat el gran beneficiat del vot anti-PP gràcies a una excel·lent campanya electoral (incís: un dia hauríem de parlar dels personatges que hi ha al darrera de l’estratègia socialista, com en Pepe Zaragoza o en Toni Bolaño), però faria malament de creure-se-la. A veure si en Castells és tan optimista quan torni de Madrid de parlar amb en Solbes.

A l’altra cara de la moneda hi trobem ERC. Els pobres resultats electorals són una prova clara de la fi d’un cicle que va començar amb l’equidistància del post pujolisme. L’esgotament d’aquest model - que va quedar ferit de mort al guanyar en ZP, contra pronòstic, les generals del ’04 - obliga a realitzar una profunda reflexió en clau interna. (Recordem que el pack "tripartit+estatut+pacte del tinell" estava dissenyat per dur-lo a terme contra el PP.)

Al proper congrés del juny, la direcció haurà d’explicar a la militància per què s’ha perdut la confiança de cents de milers de votants i, el que és més preocupant: l’aparent falta de rumb i la imatge de mala gestió de les responsabilitats de govern.

Tampoc cal caure ni en presses històriques ni en anàlisis superficials. El cicle potser s'ha esgotat però ha permès al partit republicà un creixement històric en militància i en vots, i retornar al govern per primer cop després de la dictadura.
A les tribunes mediàtiques, que tan han atacat ERC, els hi entusiasmaria un brusc canvi de timó, que portés a Esquerra de la satel·lització del PSC (com ICV) a l’abraçada de l’os en mans de CiU.
La federació nacionalista sembla que ha superat el pitjor de la seva travessa pel desert i és evident que ERC haurà de tendir ponts amb ella, però evitant el risc de quedar engolida, i sempre marcant tendència pròpia.

Per ara les primeres mesures que ha ofert el partit no semblen gaire satisfactòries.
La dimissió de Puigcercós del govern, per dir-ho suau, és estranya.
El govern del país hauria d’estar per sobre de les crisis dels partits. I, si realment calia una dimissió pels errors estratègics, en tot cas seria la del Secretari General (que és qui te responsabilitats pels resultats electorals) i no pas del Conseller de Governació.
Un altre cop no queden clares quines són les prioritats dins de l’executiva d’ERC.

Una nit massa curta i poc optimista

La d'ahir fou una nit electoral atípica, curta, d'aquelles en què, amb l'escrutini de les 8 del vespre el panorama, si fa no fa, ja està dat i beneït. D'aquelles en què, a les 10 i escaig, cansat del ball de dades irrellevant i de veure com tots els polítics - o quasi tots - "han guanyat", canvies de canal o, millor encara, apagues el televisor per fer coses més interessants.

Si he de destacar un fet positiu de la nit electoral és, sens dubte, la Mònica Terribas. La flamant periodista va estar increïble: activa, engrescada ( potser massa) i àcidament oportuna. A més a més, va saber posar a cadascun dels partits contra les cordes amb les seves preguntes tipus punyal que van deixar, a més d'un, sense paraules.

Inclús el tranquil i guanyador Joaquim Nadal, que a voltes semblava desaparegut dins del plató, va haver de passar pel cèrcol. Així com el caspós pretendent popular ( d'on l'han tret aquell ultrasur???), el prudent convergent, el decebudíssim republicà o el verd constructiu, dins el que cap.

I ara, una vegada analitzada la forma, em disposo a fer un cop d'ull al per què de tot plegat, a aquesta crònica d'una mort no tant anunciada.

Al meu entendre, hi va haver tres tipus de votants:

a) Els que es van quedar a casa
b) Els que van fer vot útil
c) Els que vam decidir apostar per algun partit que no fos PSOE i PP

Sens dubte els grans triomfadors són els b), tot i que els a) no són pas pocs i, d'alguna manera, també van fer decantar la balança.

Avui el titular de La Vanguardia no podia ser més clar: "Zapatero guanya pel suport de Catalunya". I és que dels 5 escons que el PSOE ha tret de més, 4 venien de l'imparable PSC, que ha arrassat a totes les demarcacions, convertint Catalunya en un feu socialista imprescindible per a qualsevol que aspiri a president. I d'això que en prengui nota el PP. Si algun dia volen ser presidents, que busquin amics a Catalunya.

Així doncs, els tipus b) són bàsicament catalans optimistes. O hauria de dir catalans-Nemo, és a dir, catalans sense memòria.

Si el PSC i el PSOE han guanyat, jo diria que Catalunya ha perdut. I ha perdut perquè els partits pròpiament catalans, sumats, formen una minoria preocupant. Ha perdut també el tripartit i, sobretot, ha perdut la pluralitat.

Unes de les dades més significatives que vam poder escoltar ahir de la mà de la parella Coral-Terribas van ser el nombre de diputats al Congrés que no són ni de PSOE ni de PP. La xifra ha baixat lesgislatura rere legislatura, i ara per ara ens trobem amb la xifra més minça: només 28 diputats no són de cap dels dos partits majoritaris. Bé, prou que ho sap en Llamazares. I també els del PNB. I, encara que hagin aguantat la sotregada amb dignitat, els de Convergència també ho saben. I, per descomptat, ho sap ERC.

Com bé ha senyalat en Salvador Cardús avui a l'Avui, al final resulta que allò del català emprenyat no era pas un tipus de persones, era simplement un, "el" català emprenyat. Em pregunto quantes de les persones que van patir trastorns infraestructurals van anar a votar ahir amb alegria i pandereta al candidat socialista. A Barcelona segur que molts, per no dir tots.

Qui ha guanyat? Doncs el mal "menor". El vot útil. El vot que vota per votar. El poc democràtic.

Ha guanyat el "ja ho tenim tot fet". Ha guanyat la bipolarització i el desencís. La demagògia i el "si tu no vas, ells venen" com si es tractés de l'exèrcit de Mordor. Ha guanyat la poca convicció i la manca d'idees. Ha guanyat Espanya, per descomptat.

Catalunya es ven a Espanya amb aquella alegria, una alegria chaconiana. Una alegria que jo titllo d'immoral, de poc ètica i, sobretot, de poc lògica. Hem donat a cegues la clau dels propers anys a un president al qual li agrada molt parlar en futur - que no de futur - ( apoyaré, aprovaré, llegará) però poc en present. Un president que no ha sabut engrescar suficientment a Espanya (només un diputat no és català) però si, pel que es veu, a Catalunya.

El mateix que va mentir repetides vegades, i que va deixar l'Estatut ben retallat.

Però a Catalunya, com abans he dit, abunden els ciutadans-Nemo, la memòria dels quals només dura el què dura la injuria. Uns mesos. Doncs bé, ja l'hem fet president. Hem derrotat el PP. Però també hem derrotat ERC i ICV, i hem deixat al representació de Catalunya a CiU. Sembla que haguem tornat deu anys enrrera.

I què passarà? Doncs el temps ho dirà. Potser més versions del pacte del Majestic versió optimista? O més aviat les seqüeles de l'Apoyaré, versió sèrie B? O ni això?

No ho sabem ni ho podem dir perquè nosaltres, catalans, no hi pintarem res. I tot gràcies a nosaltres i la nostra alegria desfermada.

Visca la pandereta i pobre del qui es queixi que la Renfe va tard. No vull sentir ni una sola queixa en quatre anys.

PD:

Pels que van votar útil

Tenen quatre anys ben bons per a reflexionar sobre la gran utilitat del seu vot. Els recomano que, ha falta de memòria, adquireixin algun disc dur d'aquells portàtils ( a bon preu al Media Markt) i vagin guardant allà tot el que vagi succeïnt. Així, al 2012, potser són capaços de fer un vot més crític. O no.

Pels que van quedar-se a casa

També, que reflexionin sobre la gran utilitat d'aquest gest, que ha derivat en la pèrdua de poder dels partits petits. No us renteu les mans, perquè també vosaltres sou, en part, instigadors de la bipolarització salvatge.

Pels altres

En primer lloc, potser caldria felicitar Convergència. Han aguantat de manera ferma, amb el candidat democristià, i ara tornen a ser importants. Importants, que no decisius, perquè el PSC els ha passat la mà per la cara. Que reflexionin, ells també, de cara a les eleccions al Parlament i que no es venguin al millor postor, que no cal.

I pels altres, doncs a fer el cor fort, quin remei.

A ERC li cal una autocrítica i una revisió de dalt a baix. En alguna cosa s'ha fallat, i no només es pot donar la culpa a la bipolarització i al vot útil, que també. Però molts dels que s'han quedat a casa eren uns desencisats d'ERC. Cal tornar-los a engrescar. La política del vaivé d'aquests darrers anys, el voler quedar bé tant amb els d'esquerres com amb els independentistes més intrasigents, ha quedat en un no res. I aquests xecs en blanc, aquets suport als socialistes a canvi de ben poc, també ha estat una de les causes. S'han de tornar a fixar les bases d'aquest castell, o es desplomarà irremeiablement.

I a ICV, doncs tres quarts del mateix, encara que amb aquests el mal ha estat menor. El vot útil si que és, sens dubte, l'explicació lògica, tot i que jo no afirmaria tant rotundament com l'Herrera que no han estat castigats.

Crònica electoral

No volíem ser menys que ningú.

Hem tirat de visa i hem comprat una T-10 de sis zones, per enviar als nostres corresponsals (kontrablocaire A i kontrablocaire B) a diferents punt de la nostra geografia .
Realitzarem una crònica actualizada, exhaustiva i precisa de la jornada des dels punts de més rellevància del país.

Per si et ve de gust un diumenge més tranquil. Aquí pots seguir les eleccions al temps que esperes pacientment que la barra del emule avanci:

Al 3/24

A vilaweb

Les dades de participació i els resultats, des d'aquesta web oficial, evidenment només en espanyol.

11:00 reunió dels corresponsals

Cafès amb llet, croissants i premsa variada. Tot es a punt per un intens dia.

Repassem les dades de participació de les ultimes eleccions per tenir-les fresques mentres la cambrera ens regala una demostració practica de com ser mal educat.

Comencem el dia amb forces...

12:00 Inspecció visual de col·legis electorals per Barcelona

Col·legis visitats: 3

Inspecció visual: Força moviment. Hi ha molta gent, barreja d’edats: des de jubilats a pares joves amb nens petits, etc.

Conclusió: Com qualsevol altre diumenge al matí

No veig cap taula dels del decideixo decidir, serà qüestió de trobar-los o potser ja els hauran fet fora?

13:00 Enquesta a peu d'urna

Via sms un amic ens envia el resultat d'una consulta realizada a peu d'urna, majoria absoluta del PSOE.

Fiate'n tu d'una enquesta de les dotze del migdia, hahaha.

14:00 Arriben resultats

La nostra enviada especial al gran nucli urbà de Matadepera (motor del Vallès) ha fet les segúents declaracions:

"El Pavelló Municipal Multifuncional bullia d'activitat. Les famílies, endiumenjades, baixaven de les urbanitzacions per dur a terme, amb llibertat i normalitat, el seu dret a vot. Els Mercedes i els Porsches s'amuntagaven en doble filera. Segons els nostres càlculs, la participació podria arribar a nivells sense precedents a la vila de l'Alt Vallès"

16:00 Primeres valoracions sobre la participació

Es confima que els iaios i els pares del matí anaven a votar.

18:00 Impressions des del carrer

Ens endinsem al metro per recollir les opinions més populars. Sentim a una dona referir-se a un candidat com "el de Polònia", respirem tranquils, la gent està informada

20:00 Sondejos


Sembla que guanya en ZP...



22:00 Consell de redacció per analitzar resultats


Amb un bon sopar al davant ens disposem a reflexionar sobre els resultats...
Destaquem un gran titular: GUANYA LA POR.

Fiat lux!!!

"Oh benvinguts, passeu, passeu..."

Avui inaugurem oficialment el nostre bloc. Després d'uns dies de proves ( modèstia a part, força reeixides) hem decidit presentar-lo en societat.

Esteu totes i tots convidats a una copa de cava virtual (del bo, això sí) per celebrar-ho!!!

Potser us preguntareu si calia un altre bloc. Doncs segurament no, però no podiem deixar escapar l'oportunitat de dir la nostra en un espai tan públic i plural com és la Xarxa de Xarxes i, amb una mica de sort, que algú ens llegeixi i participi lliurement en les nostres reflexions, filies i fòbies.

Us animem a què us impliqueu activament amb el Kontrablog, comentant o fent-nos arribar tot allò que vulgueu: totes les opinions seran benvingudes (però ara no us passeu , eh) i ens ajudaran a anar escrivint i millorant dia rere dia.

Moltes gràcies anticipades a tothom!

(Ara ja no estem en proves, estem en rodatge!)

kontrablog@gmail.com

Un mestre

Faig una mica tard ja, però no m'en volia anar a dormir sense recordar que ahir, 5 de març, Pier Paolo Pasolini hagués fet 86 anys. Això de recordar inconscientment els aniversaris de personatges cèlebres és una curiosa habilitat - completament inútil i prescindible - que m'ha donat la naturalesa en detriment d'altres mecanismes mentals, més pràctics segurament per la vida moderna, com la ubicació i el control de l'espai. El món està mal repartit.

Doncs bé, d'es d'aquí el meu humil i també força prescindible homenatge al carismàtic realitzador i poeta italià. Si no heu vist cap dels seus films, considereu-vos en part afortunats, ja que el vostre nivell de freakisme no és tan elevat com pensàveu.

Però, d'altra banda, tampoc podeu morir sense haver vist aquella magnífica trilogia formada per El Decameró, Els contes de Canterbury i Les mil i una nits, rodades entre 1971 i 1974. Algú que és capaç de portar a la gran pantalla tres obres mestres de la literatura universal ja és mereix, almenys, que es parli d'ell. I més si, com és el cas de Passolini, aconsegueix fer-ho d'una manera tan reeixida.

Per què unes obres es consideren ser dignes de formar part del gran ens anomenat literatura universal? Doncs perquè, més enllà de l'anècdota, l'argument de la història, ens parlen precisament de temes universals, que sedueixen a tots els lectors, siguin del segle que siguin.

Doncs bé, Passolini també ens parla d'amor prohibit, enveja, avaricia, traïció, sexe explícit (i no si val ara dir que les veureu) i, en definitiva, de les debilitats constants de l'ésser humà. Però en lloc de fer-ho amb paraules ho fa a través del llenguatge cinematogràfic i la seva particular visió del món, un tant narcisista (ell sempre hi apareix; de fet, a Els Contes de Canterbury interpreta ni més ni menys que el paper de Geoffrey Chaucer), irònica, però plàsticament perfecta.

Un home curiós, en Passolini, amb una vida pública i privada força agitada i controvertida. Raons de més per tenir en compte la seva obra, que al cap i a la fi és una peça clau del cinema modern i contemporani.

Rètols i coses que importen

En què quedem?

No s’han fet un fart de dir-nos que els temes identitaris com, per exemple, la llengua, eren una cosa de nacionalismes perifèrics i provincians i que el què realment preocupava als no-nacionalistes (com el PP, Ciutadans/anos o "allò" de la Rosa Díez) eren els temes que “IMPORTAN A LA GENTE” com el preu d'una barra de pa o com va l' Euribor? .

Doncs resulta que, tal i com el cosmopolità diari El Mundo destaca en portada, del debat d’ahir entre en Rajoy i en ZP, el més important és que el candidat conservador “retó en vano a Zapatero a que defienda el español en Cataluña”. Ni les pensions, ni el canvi climàtic , ni el preu del petroli; el més important per a Espanya es si retolem les botigues en català o no.

Pels que vareu tenir el seny d'estalviar-vos l’avorridíssim debat, us confesso que no sé què va ser més trist: si veure al president del Partit Popular enarborant la bandera de l'anticatalanisme per guanyar vots, o al president del govern (en teoria, de tots els ciutadans de l’Estat Espanyol, incloent els catalans) incapaç de justificar el per què de la política lingüística que aplica el seu propi partit a la Generalitat, més enllà del “y tu cuando estabas en el gobierno, más”.

I què en diuen els tertulians des de Catalunya? Doncs em quedo amb la perla d’en Puigverd, avui al programa d’en Cuní. Després de deixar clar que ell està en contra de les sancions (no esperava menys de tu, company) fa una parrafada dialèctica per donar-ne la culpa a ERC (oh! que original!) i desviar l'atenció de la falta de firmesa del cap de govern espanyol davant les intoxicacions i les mentides sobre la situació lingüística al principat.

Anem a pams; si no recordo malament aquestes sancions venen de la llei de política lingüística aprovada el1998 i, si no em falla la memòria, ERC va votar-hi en contra i el PSC a favor. Així que, si existís algun pecat original en el tema – deixant de banda que era una llei ridículament tímida – en culparíem a aquells que van aprovar la llei, i no pas a aquells que les fa complir, oi?

O és que, segons quines lleis, no s'han de complir?

Però és clar, això de defensar el dret a viure plenament en la nostra llengua és d'aldeanos i no de ciutadants del món cultes i moderns.

Avui, anant cap a la feina, he decidit fer una petita recerca de camp i fotografiar la gran quantitat de cartells en espanyol que hi ha per Barcelona. I, realment, m’he endut una sorpresa força desagradable: n’hi ha un munt!

Us proposo que feu el mateix i envieu les fotos allà on creieu que és més necessari fer pedagogia, perquè vegin la gran “persecució” que pateix la lengua del imperio. Segur que els col·lapsem els servidors.

Aprenents de blocaire

Anem a complir amb un dels tòpics sine qua non dels blocs progres d'avui en dia: el poema copiat/enganxat.

Bàsicament, es tracta de seleccionar un poema, dir que és un dels teus preferits i que l'has posat perquè:

a) Et recorda al teu primer amor
b) No et recorda a res; simplement l'has posat perquè avui bufava el vent de l'est i et senties melancolic/a
c) S'ha de notar explícitament que ets una persona sensible, que adores totes i cadascuna de les Set Arts
d) Totes les respostes són certes

I aquí va el poema (abans que el cerqueu al Google, l'autor és Konstantinos Kavafis)

VEUS

Veus ideals, veus estimades,
d’aquells que han mort,
o d’aquells perduts per nosaltres
com els morts.

De vegades en els somnis ens parlen;
de vegades la imaginació les escolta.

I amb el seu, uns altres ecos tornen
per un moment, des de la primera poesia de les nostres vides:
música nocturna que s’extingeix en la llunyana nit