I ara què?

Després dels rius de tinta virtual i impresa analitzant els resultats de les generals, no queden gaires coses a comentar. És evident que aquestes eleccions han estat les de la bipolarització a Espanya i les del vot útil i de la por a Catalunya, i que l’estratègia de confrontació del PP li dóna rèdits als seus feus però no li permet guanyar les eleccions a l’estat.

Ara cal contextualitzar els diferents resultats i destriar el gra de la palla, per saber quins escenaris de futur s’obren a curt i mig termini.

Centrem-nos en els dos pols oposats

Al guanyador, el PSC, cal preguntar-li si realment pensa actuar com el “grup català” a Madrid o si es fondrà en la disciplina de partit del PSOE, com habitualment.
La resposta la començarem a conèixer el proper estiu, quan arribi l’hora de debatre el finançament de Catalunya. Ja sabem que en la política l’amor es mesura en forma de partida pressupostària.

El partit de Montilla ha estat el gran beneficiat del vot anti-PP gràcies a una excel·lent campanya electoral (incís: un dia hauríem de parlar dels personatges que hi ha al darrera de l’estratègia socialista, com en Pepe Zaragoza o en Toni Bolaño), però faria malament de creure-se-la. A veure si en Castells és tan optimista quan torni de Madrid de parlar amb en Solbes.

A l’altra cara de la moneda hi trobem ERC. Els pobres resultats electorals són una prova clara de la fi d’un cicle que va començar amb l’equidistància del post pujolisme. L’esgotament d’aquest model - que va quedar ferit de mort al guanyar en ZP, contra pronòstic, les generals del ’04 - obliga a realitzar una profunda reflexió en clau interna. (Recordem que el pack "tripartit+estatut+pacte del tinell" estava dissenyat per dur-lo a terme contra el PP.)

Al proper congrés del juny, la direcció haurà d’explicar a la militància per què s’ha perdut la confiança de cents de milers de votants i, el que és més preocupant: l’aparent falta de rumb i la imatge de mala gestió de les responsabilitats de govern.

Tampoc cal caure ni en presses històriques ni en anàlisis superficials. El cicle potser s'ha esgotat però ha permès al partit republicà un creixement històric en militància i en vots, i retornar al govern per primer cop després de la dictadura.
A les tribunes mediàtiques, que tan han atacat ERC, els hi entusiasmaria un brusc canvi de timó, que portés a Esquerra de la satel·lització del PSC (com ICV) a l’abraçada de l’os en mans de CiU.
La federació nacionalista sembla que ha superat el pitjor de la seva travessa pel desert i és evident que ERC haurà de tendir ponts amb ella, però evitant el risc de quedar engolida, i sempre marcant tendència pròpia.

Per ara les primeres mesures que ha ofert el partit no semblen gaire satisfactòries.
La dimissió de Puigcercós del govern, per dir-ho suau, és estranya.
El govern del país hauria d’estar per sobre de les crisis dels partits. I, si realment calia una dimissió pels errors estratègics, en tot cas seria la del Secretari General (que és qui te responsabilitats pels resultats electorals) i no pas del Conseller de Governació.
Un altre cop no queden clares quines són les prioritats dins de l’executiva d’ERC.

Crònica electoral

No volíem ser menys que ningú.

Hem tirat de visa i hem comprat una T-10 de sis zones, per enviar als nostres corresponsals (kontrablocaire A i kontrablocaire B) a diferents punt de la nostra geografia .
Realitzarem una crònica actualizada, exhaustiva i precisa de la jornada des dels punts de més rellevància del país.

Per si et ve de gust un diumenge més tranquil. Aquí pots seguir les eleccions al temps que esperes pacientment que la barra del emule avanci:

Al 3/24

A vilaweb

Les dades de participació i els resultats, des d'aquesta web oficial, evidenment només en espanyol.

11:00 reunió dels corresponsals

Cafès amb llet, croissants i premsa variada. Tot es a punt per un intens dia.

Repassem les dades de participació de les ultimes eleccions per tenir-les fresques mentres la cambrera ens regala una demostració practica de com ser mal educat.

Comencem el dia amb forces...

12:00 Inspecció visual de col·legis electorals per Barcelona

Col·legis visitats: 3

Inspecció visual: Força moviment. Hi ha molta gent, barreja d’edats: des de jubilats a pares joves amb nens petits, etc.

Conclusió: Com qualsevol altre diumenge al matí

No veig cap taula dels del decideixo decidir, serà qüestió de trobar-los o potser ja els hauran fet fora?

13:00 Enquesta a peu d'urna

Via sms un amic ens envia el resultat d'una consulta realizada a peu d'urna, majoria absoluta del PSOE.

Fiate'n tu d'una enquesta de les dotze del migdia, hahaha.

14:00 Arriben resultats

La nostra enviada especial al gran nucli urbà de Matadepera (motor del Vallès) ha fet les segúents declaracions:

"El Pavelló Municipal Multifuncional bullia d'activitat. Les famílies, endiumenjades, baixaven de les urbanitzacions per dur a terme, amb llibertat i normalitat, el seu dret a vot. Els Mercedes i els Porsches s'amuntagaven en doble filera. Segons els nostres càlculs, la participació podria arribar a nivells sense precedents a la vila de l'Alt Vallès"

16:00 Primeres valoracions sobre la participació

Es confima que els iaios i els pares del matí anaven a votar.

18:00 Impressions des del carrer

Ens endinsem al metro per recollir les opinions més populars. Sentim a una dona referir-se a un candidat com "el de Polònia", respirem tranquils, la gent està informada

20:00 Sondejos


Sembla que guanya en ZP...



22:00 Consell de redacció per analitzar resultats


Amb un bon sopar al davant ens disposem a reflexionar sobre els resultats...
Destaquem un gran titular: GUANYA LA POR.

Rètols i coses que importen

En què quedem?

No s’han fet un fart de dir-nos que els temes identitaris com, per exemple, la llengua, eren una cosa de nacionalismes perifèrics i provincians i que el què realment preocupava als no-nacionalistes (com el PP, Ciutadans/anos o "allò" de la Rosa Díez) eren els temes que “IMPORTAN A LA GENTE” com el preu d'una barra de pa o com va l' Euribor? .

Doncs resulta que, tal i com el cosmopolità diari El Mundo destaca en portada, del debat d’ahir entre en Rajoy i en ZP, el més important és que el candidat conservador “retó en vano a Zapatero a que defienda el español en Cataluña”. Ni les pensions, ni el canvi climàtic , ni el preu del petroli; el més important per a Espanya es si retolem les botigues en català o no.

Pels que vareu tenir el seny d'estalviar-vos l’avorridíssim debat, us confesso que no sé què va ser més trist: si veure al president del Partit Popular enarborant la bandera de l'anticatalanisme per guanyar vots, o al president del govern (en teoria, de tots els ciutadans de l’Estat Espanyol, incloent els catalans) incapaç de justificar el per què de la política lingüística que aplica el seu propi partit a la Generalitat, més enllà del “y tu cuando estabas en el gobierno, más”.

I què en diuen els tertulians des de Catalunya? Doncs em quedo amb la perla d’en Puigverd, avui al programa d’en Cuní. Després de deixar clar que ell està en contra de les sancions (no esperava menys de tu, company) fa una parrafada dialèctica per donar-ne la culpa a ERC (oh! que original!) i desviar l'atenció de la falta de firmesa del cap de govern espanyol davant les intoxicacions i les mentides sobre la situació lingüística al principat.

Anem a pams; si no recordo malament aquestes sancions venen de la llei de política lingüística aprovada el1998 i, si no em falla la memòria, ERC va votar-hi en contra i el PSC a favor. Així que, si existís algun pecat original en el tema – deixant de banda que era una llei ridículament tímida – en culparíem a aquells que van aprovar la llei, i no pas a aquells que les fa complir, oi?

O és que, segons quines lleis, no s'han de complir?

Però és clar, això de defensar el dret a viure plenament en la nostra llengua és d'aldeanos i no de ciutadants del món cultes i moderns.

Avui, anant cap a la feina, he decidit fer una petita recerca de camp i fotografiar la gran quantitat de cartells en espanyol que hi ha per Barcelona. I, realment, m’he endut una sorpresa força desagradable: n’hi ha un munt!

Us proposo que feu el mateix i envieu les fotos allà on creieu que és més necessari fer pedagogia, perquè vegin la gran “persecució” que pateix la lengua del imperio. Segur que els col·lapsem els servidors.

Vota (in)útil

Al cap i a la fi només som humans; per por a la incertesa d’allò que vindrà, sovint emprenem accions poc racionals i poc constructives. La coacció, encara que sigui només psicològica, no és una via, i encara menys en el terreny de la política.

Aquests dies de campanya sembla que ens moguem en un taulell d’escacs, només pendents de quin moviment faran blanques i negres. Davant d’aquest panorama - forçadament bicolor - correspon al més primitiu dels instints refugiar-se en la opció menys dolenta, encara que realment no la compartim gens.

El mal anomenat vot útil és una arma de baix nivell que utilitzen els partits grans per arreplegar vots dels indecisos i pispar-ne a la competència, apel·lant sempre als sentiments i les emocions més primitives dels seus votants en potència.

Però actuar per “por al llop” no és adult, ni madur, ni racional, ni correspon a un ciutadà coneixedor dels entramats del sistema electoral. No som els EUA; no hem d’escollir un president sinó els que seran els nostres representants al Parlament (que no només és un -el que surt a la fotografia - sinó que n’hi ha tota una llista). El president l’escollira el parlament, gràcies al suport de una majoria dels parlamentaris, ja siguin d’un partit majoritari o no.
Amb el sistema actual, tots els partits són importants, tots poden tenir un paper clau, i més tenint en compte la situació d’equilibri de forces actual.

Anem a votar amb convicció- encara que sigui en blanc - com correspondria als ciutadans d’una democràcia europea ben consolidada, i no influits per la tempesta de propaganda bipartidista que ens inunda. D’aquesta manera és com el nostre vot serà realment útil.