El cas de la bandera

L'escriptor Víctor Alexandre es fa ressò del ja cèlebre cas de la bandera de Matadepera. Per posar-vos en context: l'anterior alcalde de la població vallesana, Jordi Comas, d'ERC, va decidir no penjar la bandera de l'estat espanyol a l'Ajuntament durant la Festa Major de l'any 2006, al·legant que no representava a una bona part dels matadeperencs.

Però actes d'injúria i perfídia com aquests no queden impunes en un estat de dret absolutament no-nacionalista i neutral com és l'espanyol. LLegeixi's:

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/el_coratge_de_jordi_comas_29312.php

Stiglitz versus Sala i Martín. Reflexions sobre la crisi (II)

Pot semblar una afirmació un poc superficial, però la crisi financera actual - a banda de no deixar-nos dormir - està essent un escenari molt propici per a la reflexió, i tots plegats n’estem aprenent coses.

Polítics, historiadors, economistes i periodistes es reuneixen en taules rodones i reflexionen plegats sobre el què està passant. Els diaris van plens d’articles d’opinió interessantíssims. De tots aquests, en voldria destacar dos: l’entrevista al premi Nobel d’Economia l’any 2001, Joseph Stiglitz, a La Vanguardia ( suplement Dinero, 19/10/08), i l’article de Xavier Sala i Martín, professor de la Pompeu Fabra i de la Columbia University, també a La Vanguardia (17/10/08).

Mentre que Sala i Martín fa un interessant flash-back, descobrint-nos les llums i les ombres del crack del 1929 i fent una comparació amb la situació actual, Stiglitz posa en dubte el model econòmic i financer anglosaxó que ha predominat les darreres dècades.

Abans de tot, però, m’agradaria presentar, per aquells que no els coneguin, als dos cèlebres economistes.

Stiglitz és considerat un “neokeynesià”, partidari, doncs, d’una certa intervenció i regulació estatals. Els darrers anys, ha estat molt crític amb la globalització i la disbauxa financera de Wall Street. Ha denunciat els vigent paradisos fiscals i ha criticat fermament l’administració Bush durant els seus vuit anys de gestió.

Sala i Martín, per la seva banda, és considerat un “neoliberal”, tot i que cal aportar matisos a aquesta definició ( ell mateix prefereix anomenar-se un “neoclàssic”). Sigui com sigui, està clar que és més partidari del clàssic laissez-faire que no pas Stiglitz.

A banda de la seva tasca com a professor i investigador ( és un dels principals referents en l’estudi del creixement econòmic), ha creat “Umbele”, una fundació dedicada a impulsar projectes humanitaris i d’incentivació econòmica a l’Àfrica, mitjançant l’aportació de recursos des dels països rics.

Fetes les presentacions, tornem als què ens ocupava.

Quan els entrevistadors demanen a Stiglitz que exposi alguna solució viable per a la crisi, ell afirma que la regulació estatal és bàsica. De fet, el què demana és un nou New Deal ( valgui la redundància). Proposa el que segurament seria un impopular impost sobre els beneficis empresarials, així com una limitació d’aquests. Creu que s’ha de posar un cert fre al creixement econòmic per tal d’evitar desigualtats socials i crisis com l’actual. En definitiva, creu que és bona l’actual intervenció estatal, sobretot la dels països europeus, per a salvar la banca, mitjançant la compra d’actius financers.

La frase: “Tenim un sistema bancari mundial però sense controls globals. (...) És necessari regular a escala global”.

Sala i Martín, en canvi, és més escèptic amb l’actuació dels governs respecte al rescat financer. En primer lloc, creu que no tot s’acaba amb la borsa; que aquesta falli no implica que el sistema en el seu conjunt s’hagi de col·lapsar. En segon lloc,creu que, com al 1929, els estats no estan sent competents amb la crisi, i que la compra dels anomenats “actius tòxics” ( aquelles inversions sense cap garantia) de les entitats financeres és, clarament, un error.

La frase: “Que els periodistes confonguin la borsa amb l’economia té un passi. Però que el Govern utilitzi la borsa per a decidir la seva política econòmica és una bogeria que demostra que està completament perdut ”

És l'Estat, estúpids. Reflexions sobre la crisi (I)

Vivim en un món ple de paradoxes, i més d'ençà que l'economia, normalment exiliada al darrer racó de la premsa, marginada per avorrida i incomprensible, ha passat a ocupar la primera plana de l’actualitat mundial.

Sense voler-ho, tots hem esdevingut petits economistes; més enllà del plaer relatiu que ens proporciona la ciència econòmica, ens hi hem hagut d’abocar per supervivència. Ara tots esperem amb candeletes una baixada dràstica dels tipus d’interès i maleïm els ossos del govern dels EUA perquè no va saber salvar l’esquena de Lehman Brothers. Si, aquest és el nostre pa de cada dia.

Al cap i a la fi, és l’economia estúpids.

Ens trobem, sens dubte, en un dels pitjors moments del que alguns rotatius van anomenar el nou “Crac”. Fa tot just una setmana el món semblava enfonsar-se, paral·lelament als índexs borsaris. Ningú sap ben bé com funciona aquest ens anomenat borsa, però tothom comprèn que si els índexs cauen, malament rai.

La por s’escampà arreu. I ara què succeirà?, ens preguntàvem atònits. Una altra Gran Depressió, afirmaven aquells amb més memòria. Tranquils, deien uns altres, no es tornarà a repetir una situació semblant a la de 1929 perquè avui en dia els estats intervindran per salvar l’economia.

Estats? Intervenir?

El sistema capitalista potser no funciona com ha de funcionar, però almenys és intel·ligent. Qui el sap aprofitar, s’enriqueix quan les coses van bé; però, quan hi ha tempesta, tot plegat passa a mans de l’estat, el Messies que ha d’arreglar tot el desordre: injectar diners a l’economia, salvar bancs i tranquil·litzar els ciutadans amb un fons de fins a 100.000 euros per a cada compte corrent.

És absolutament còmic ( per no utilitzar per enèssima vegada el mot “paradoxal”) que una institució com el Fons Monetari Internacional, neoliberal per excel·lència, demani la nacionalització de la banca.

Nacionalitzar? L’última vegada que ho vaig llegir en algun diari seriós, aquest mot anava relacionat normalment a un tal senyor Chávez, i les connotacions no eren pas positives, sinó més aviat negatives. La nacionalització, doncs, resultava pèssima i anava completament en contra dels ideals lliurecanvistes de la majoria de defensors del sistema: l’FMI, el Banc Mundial i els països occidentals en la seva majoria.

Però ara la situació és diferent. El sistema naufraga i només una institució com l’Estat pot salvar la situació. Però, aleshores, queda clar que l’Estat és necessari.

Senyors neoliberals, tenen un problema.

Apunt curiós i irrellevant

Si us equivoqueu escrivint l'adreça d'aquest blog, no patiu; pot ser que aneu a parar a aquesta divertida i didàctica pàgina web ( de disseny excepcional, tot s'ha de dir):

http://www.kontra-blog.blogpsot.com/

Déu ens agafi confessats...

Llibres a la fresca

Ahir vam tenir la petita sort de gaudir d'una experiència curiosa.

Tot i que en la societat on vivim no sembla haver-hi ni un racó per a l'alevosia i la nocturnitat - i menys en una ciutat com Barcelona, on sempre hi ha gent a tot arreu –, els amants de la literatura tenen, no obstant això, la possibilitat de trobar-se clandestinament en un indret ben especial.

Per als qui llegiu habitualment La Vanguardia, ja sabreu que Joan de Sagarra és un dels articulistes de més renom. Per als que no, es tracta ni més ni menys que del fill de l’escriptor i figura clau de la cultura catalana de principis del segle XX, Josep Maria de Sagarra.

Aquest bon vivant és, com no podia ser d’una altra manera, un gran lector. Per això, i segurament per altres motius ben personals, alguns diumenges de l’any (ben poquets, es veu), a les dotze en punt de la nit, li agrada compartir les seves lectures amb els seus propis lectors.

És per això que, al bell mig del Passeig de Sant Joan, sobre la curiosa font de la caputxeta i el llop, hi diposita una sèrie de llibres, tots ben diferents: assaig, prosa, poesia, contemporanis, clàssics, en català, en castellà, en francès.

Vam arribar a l’indret cap a tres quarts i cinc de dotze, sense saber ben bé què esperar. Hi haurà un fotimer de groupies d'en Sagarra envoltant la font, tot esperant la seva aparició? Seriem els únics que assistiriem a la cita? I si ni tan sols s’hi presenta?

Bé, ni una cosa ni l’altra. Simplement, un grapat de gent. Com a molt, sis persones. Algunes dretes, impacients, mirant ací i allà; d’altres, ben tranquil·les, assegudes als bancs.

Amb una puntualitat ben poc anglesa, cap a un quart menys cinc de dotze, vam veure enfilar pel Passeig un home vestit ben normal que arrossegava un carret de la compra. Sens dubte era ell. Com si fos quelcom rutinari, arribà fins a la font ( tot esquivant algun fotògraf esporàdic) i, sense dir res, començà a treure llibres del carret. Un a un, i amb molta cura - talment com si organitzés una exposició – anà dipositant els llibres al voltant de la font, sobre una petita mènsula.

Els tímids i prudents espectadors poc a poc vam anar agafant confiança i ens vam acostar cap a la font. No recordo quan va marxar en Sagarra. Quina mala educació, al damunt que et regalen llibres no donar ni les gràcies! Però estava enfeinada triant i remenant.

Al final, El monstre i altres escrits autobiogràfics de Josep Palau i Fabre en una novíssima edició, la Poesía completa de Vázquez Montalbán i un curiós manual sobre l’arquitectura catalana de la Mancomunitat a la República. No es pot dir que marxéssim amb les mans buides. Tothom, de fet, va marxar ben satisfet amb els seus exemplars.

Bon dia Catalunya, són les vuit

Sembla que el bon temps i les vacances no calmen els ànims d'alguns. Ans al contrari, hi ha qui encara es veu amb més forces per a dir barbaritats. És el cas de la nostrada Telecinco. Com ja deveu saber, la cadena s'ha adherit a un manifest, a l'estil més ciutadà, subscrit també per una colla de personatges que s'autoanomenen intel·lectuals, entre d'ells el filòsof i pensador Fernando Savater (redactor de El País, un diari molt d'esquerres i molt progressista).

El fet en sí, però, no és pas tan alarmant; il·lús qui, altrament, cregués en els valors de respecte envers les sensibilitats nacionals per part de Telecinco.

Darrerament, però, s’han succeït altres esdeveniments més dignes d’un Síndic de Greuges. És el cas del cessament de l’Antoni Bassas - qui feia catorze anys anys que despertava el país amb el programa líder de Catalunya Ràdio, Els matins - per desavinences amb la directiva.

Vès, que no sigui que ja hagi començat la purga per arrancar l’anomenada crostra nacionalista de la ràdio catalana. La nit dels ganivets llargs s’acosta?.

El cessament d’en Bassas coincideix amb el final del programa El Suplement, dirigit per Xavier Solà, que s’emetia cada cap de setmana des de fa vint anys. El magazín, entre d'altres temes, centrava la seva atenció en aspectes culturals i gastronòmics dels municipis de Catalunya. Especialment cèlebre era el concurs on els oients podien guanyar un cap de setmana a una població si, mitjançant unes pistes, l’aconseguien endevinar.

Tot i que la fi d’El Suplement ha estat una decisió personal de Solà, i que aquest dirigirà la temporada vinent un programa nocturn, el fet que es deixi d’emetre un programa tan proper i tan sensible a la realitat nacional catalana és, si més no, sospitós.

En fi, ja veurem a què sona Catalunya Ràdio la temporada vinent. El que és segur és que sense un professional com l'Antoni Bassas i sense el "ganxo" d'El Suplement, la veu de la ràdio catalana quedarà un xic més afònica, i el país, molt tocat. Com bé ha dit en Bassas, si la classe política d'aquest país no aguanta una ràdio com aquesta, voldrà dir que tenim un cultura democràtica molt limitada.

Esperem, si més no, que els desitjos del diputat Joan Ferran no arribin a bon port, encara que bufen vents de tempesta.

Sortosament, i contra tot pronòstic, el nostre president, l’excel·lentíssim José Montilla, ha sortit a defensar Catalunya davant dels barons socialistes espanyols, afirmant que el seu sentiment de catalanitat va més enllà que la seva Zapaterofília:

http://www.avui.cat/article/mon_politica/36277/tripartit/ciu/pacten/front/comu/contra/la/proposta/solbes.html

Inclús Manuela de Madre ha afirmat, a Els matins de Catalunya Ràdio ( curiós que la primera entrevistada post-Bassas sigui Manuela de Madre) que no acceptaran cap finançament de baix nivell, tot remarcant les paraules del president del PSC:

http://www.avui.cat/article/mon_politica/36328/tripartit/ciu/pacten/front/comu/contra/la/proposta/solbes.html

Bé, esperem que aquesta nova faceta catalanista del PSC no sigui només una mascarada, pur teatre, i facin un bon paper defensant un finançament digne. Sembla que CiU s’hi vol afegir per a construir un mur de contenció potent. Passarà com al 30 de setembre de 2005?

Converses en un japonès

L'altre dia vaig tenir el plaer de conversar amb uns francesos en un japonès. Pensareu que no és gaire excepcional. En efecte. L'excepcional per a mi va ser descobrir que m'hi podia comunicar en francès. Que m'entenien! Aquest va ser l'autèntic plaer, a banda del sushi.

Com és obvi ( almenys a mi em passa sovint) va sorgir el tema de l'estat, la nació, i el sentir-se una cosa o sentir-se una altra.

El fet que jo no donés suport a la selecció espanyola, no ho entenien. És més, se'n feien creus!
"Jo sóc catalana, i per tant no em sento espanyola" . Si aquesta frase la dius així: "jo sóc noruega, i per tant no em sento filipina", tothom la troba normal i lògica. Ara, si ho dius com la vaig dir jo, malament, perquè és quelcom de paranormal. Inèdit.

"Però Catalunya no és un país!", m'insistien. Aleshores la conversa derivà en intents d'explicar-los la diferència entre estat i nació, el sentiment de pertanyer o no a un col·lectiu, etcètera. És clar, França no és només el paradigma d'estat-nació, sinó que van ser ells qui el van inventar!

Al final, entre més sushi i més vi blanc, no sé si em van acabar d'entendre. Espero que, almenys, quan es tornin a trobar un altre català, a bretó, o escocès, o cors, o galès, no s'espantin tant; que entenguin que pot haver diverses nacions dins d'un estat, encara que no ho comparteixin.

Que, de fet, aquesta idea decimonònica dels estat-nació està en crisi. Que els estat, la majoria, s'han construit a cops de roc, fusell i canó. Que els més nacionalistes del món són aquells que han imposat la seva nació a base de vessar sang. Que la resta, els que avui teòricament som els nacionalistes, som aquells que, simplement, intentem defensar-nos d'aquella agressió, però amb armes democràtiques: el diàleg, la història, la cultura i les converses en un japonès.

Però el millor de tot vingué després.

A la taula del costat hi seia un noi que semblava encuriosit per la nostra conversa. Era americà, però entenia el francès perquè havia estat set anys residint a París. Quan marxà, el noi francès de la nostra taula va dir:

- "Pobre, set anys a París. No ho deuria passar gaire bé"
- "Per què?" - vaig preguntar jo, encuriosida.
- "Doncs perquè entre francesos i americans no ens portem massa bé"

En un altre moment de la conversa jo els vaig preguntar si sabien alemany. Eren d'Strasbourg, per tant la pregunta tampoc era tant descabellada. Em van contestar que no, que no els agradava l'alemany i, de fet, els alemanys no els queien massa bé. Per la guerra. I que per això no aprenien l'alemany.

Bé, no pretenia emetre prejudicis ni tampoc donar una mala visió dels francesos. A part que aquells en concret em van caure molt bé, he viatjat molt per França i és un país que aprecio molt.

De fet, tot i que l'estat francès, a través d'un acord firmat amb Espanya al segle XVII, va envair part del territori de Catalunya, va humillar durant segles a tots aquells que parlaven català (Sois propre, parle le français), i no dóna ni un sol euro ni pel català, ni per l'occità ni pel bretó, jo estic aprenent el francès.

Ja veieu que hi ha moltes maneres de ser nacionalista, i algunes són més racionals que d'altres.

L'ús del català a la universitat

Qualsevol bloc que es precï regularment recull articles dels seus gurús de capçalera particulars i, com qui no vol la cosa, els cola en un post. Així demostra que algú pensa com ells pel món i, de retruc, actualitza la pàgina sense gaire esforç (cosa que sempre va bé).

Aquesta pràctica em sembla una mica “patillera”. Però, també es cert, que quan algú ja ha dit exactament el què volies dir - i a sobre ho escriu millor que tu - doncs escolta, moltes felicitats per ell i que s’emporti tots els mèrits.

Així que avui, entre que una Kontrablocaire es troba immersa en exàmens i que l’altre no té gaire esma per escriure,farem una excepció.

El millor és que vegeu el què ha escrit en Terricabras a la columna d'avui del Periòdico. Expressa pefectament el què pensem:

"Catalunya és un país tan curiós que s'hi discuteixen coses que no es discuteixen enlloc més: si és normal o no que es promogui la llengua del país, si la televisió del país ha de donar prioritat a les qüestions del país, fins i tot es discuteix si això és un país o no. I això fa que ser català sigui molt cansat: has de defensar constantment coses òbvies, has de demanar perdó per allò que arreu és motiu d'orgull, has d'a guantar que qualsevol t'expliqui què vol dir ser català i que els que no defensen ni la llengua, ni la història, ni les tradicions del país et diguin que ells són més catalans que ningú. ¡Has d'aguantar cada cosa!
Ara hem sabut que, finalment, es vol exigir un cert grau de coneixement del català als professors universitaris. Això és una cosa que no s'ha d'exigir enlloc, senzillament perquè tothom ho dóna per descomptat. I si no que circuli la gent una mica més i se n'adonarà. A Alemanya, a França o a Itàlia, un professor ha de parlar l'idioma del país. I a Madrid, també. A Catalunya es veu que això no és clar, que se n'ha de parlar, que s'han de posar condicions, que s'ha de demanar amb compte.
Fa més de 30 anys, quan em vaig voler matricular a la Universitat alemanya de Münster em van fer un examen previ d'alemany --el suspenia molta gent--, amb el bon argument que "si no sap alemany, vostè perdria el temps en aquesta universitat". Que hi hagi conferències o cursos especials en anglès, no treu que les classes es facin habitualment en la llengua del país.
Sembla que la UPF i la UAB es desmarquen de la norma general. I una col.lega de la UAB ha dit que la seva universitat no l'aplicaria als seus professors amb un argument realment sorprenent: ha dit que si volien tenir els millors professors no ho podien exigir. ¡Com si tingués res a veure una cosa amb l'altra! Els millors professors també van a Alemanya i a França, i n'aprenen l'idioma. Potser l'aprenen justament perquè són bons professors i, és clar, no són lingüísticament incapaços.
¡Ai!, ens ho haurem de fer mirar: jo només vull ser un ciutadà normal d'un país normal".

Air Berlin (2)

Embolica que fa fort. La història de l’editorial d’Air Berlin Magazin es complica.

L’empresa alemanya continua sense "baixar del burro" i fent declaracions escandaloses. Defensar els drets lingüístics dels catalanoparlants és, segons ells, “retornar a un debat medieval sense cap sentit”.

Si no fos perquè la llengua agreujada no té un estat al darrera, afirmacions d’aquest tipus serien motiu d’un conflicte diplomàtic i la premsa europea segurament se'n faria ressó.

I per si els d’AB es sentien sols, la brunete mediatica s’ha posat a repartir des dels mitjans "nacionals". Evidentment, per posicionar-se a favor de l’agressor i en contra dels seus suposats compatriotes.

Han organitzant una cortina de fum, en forma de campanya en contra de l’exdiputat Joan Puig per emmascarar la polèmica.

El més dramàtic és que la resta de mitjans s’han empassat l’esquer i ahir ja vam veure que li donaven mes importància a la polèmica del logo amb l’esvàstica que a la vergonyosa falta de disculpes de l’aerolinea.

Encara que no ens estranya gens els mitjans segueixin la corda dels de la premsa "yihadista hispànica", com els anomena en Puig. Aquest episodi ens demostra un cop més que si volem deixar de ser l’ase dels cops necessitem un estat propi, que és l’únic que compta.
Perquè, per desgracia nostra, en el què ens ha tocat viure i pagar impostos no pensa moure un dit per defensar-nos.

Que pasaria si la mateixa editorial i l’insultant acudit anéssin dirigits a la llengua espanyola?

Segurament molts dels que ara critiquen al senyor Puig estarien fent el mateix que ell.

Air Berlin discrimina el Català

El director de la companyia aèria , Joachim Hunold, s’ha "llançat de la moto" amb unes escandaloses afirmacions a l’editorial de la revista Air Berlin Magazin (una de tantes publicacions, normalment avorridotes, que trobem als avions. Els continguts són, bàsicament, reportatges de les ciutats on vola la companyia amb fotos maques i informació superficial).

La polèmica sorgeix arran d’una carta escrita per la directora general de Política Lingüística de les Illes Balears, Margalida Tous, on es demanava a diverses companyies aèries que fessin servir també el Català en les comunicacions amb els passatgers.

A l'editorial el president de la segona companyia aèria alemanya respon:

"He de donar cursos de català per decret als meus treballadors? I els qui volen a Galícia o al País Basc voldran que ens hi dirigim en gallec o en basc? És que ja no parlen en castellà? (...) Hi ha pobles de Mallorca on els nens ja no parlen el castellà. A les escoles, el castellà és una llengua estrangera més (...) La partició d'Espanya en nacionalismes regionals és, de fet un retorn als microestats medievals."

És curiós que aquesta al·lusió despectiva als microestats medievals procedixi d'un alemany. Pels que tenim nocions bàsiques d'Història contemporània ( 1er de Batxillerat) recodarem que Alemanya és, de fet, una unió de microestats medievals: Prússia, Bavària, Baden, Würtemberg, Hannover, l'Electorat de Hesse, Saxònia, Nasau, Westfàlia, Renània, Turíngia i, amb permís dels francesos, Alsàcia i Lorena.

Avui en dia, dins de la República Federal alemanya els estats federals ( fills d'aquests microestats històrics) tenen molt més poder polític i econòmic que qualsevol comunitat autònoma del món, amb o sense estatut retallat. a més, tenen com apropi un idioma, que no és un altre que el dialecte en qüestió de l'idioma alemany.

I continua: "Fins ara em pensava que viviem en una Europa sense fronteres"

Si, és clar. Tipica sentència d’un nacionalista que viu en un estat amb fronteres. Vivim en una europa sense fronteres, on els estats amb fronteres ( habitualment aconseguides i defensades amb tenecitat i a cops de sable) tenen el poder absolut. Les fronteres dels estats són sagrades. a banda d'això, tenim la sort de viure en una Europa sense fronteres. I també sense drets per les nacions que no tenen estat.

I Com a col·lofó, s’atreveix a afirmar: “Avui, el castellà ja no és una llengua oficial"

En definitiva, podria ser una editorial d’aquelles delirants que podem llegir a la premsa espanyola més reaccionària.

Per si no n’hi hagues prou, l’ editorial va acompanyada amb un acudit gràfic on veiem un alemany corpulent i amb una actitud molt agressiva que exclama: "Si vinguessin a Bavària els catalans aquests, haurien de parlar bàvar. Maleït sia!"

La companyia prussiana, enlloc de rectificar, continua mantenint les opinions xenòfobes del seu president.

Álvaro Middelmann, director general d’ Air Berlin a España i Portugal, afirma:"El conflicte entre el castellà i el català és una realitat", "El castellà està sent discriminat en certs punts d'Espanya"."Air Berlin és una companyia europea, que quedi bé clar, i hem de garantir la llengua comuna de tots els espanyols " .

Total, com si l’espanyol fos una llengua perseguida i a punt de desapereixer! una llengua parlada per 300 milions de persones ha de ser defensada per una companyia aèria alemanya?

Peter Hauptvogel director de comunicació d'Air Berlin , ha volgut arranjar-ho:

"És com si un bavarès ens exigís que parléssim aquest dialecte en un vol". "Si a mi em sembla molt bé que cadascú parli la seva llengua regional a casa seva o que s'organitzin programes culturals i obres de teatre, però nosaltres som una aero- línia internacional i no podem parlar en una llengua regional"."Vull dir que entenem que han patit la repressió del franquisme i que volen conservar les seves llengües, però l'espanyol és la llengua oficial i els és més útil per comunicar-se".

Sí home clar, doncs a partir d'ara, que utilitzin exclusivament l'anglès o millor encara el xinès en les seves comunicacions, que són llengues amb més parlants que l'alemany.

"No era la seva intenció ofendre mallorquins o catalans perquè "al cap i a la fi donen molts diners a aquesta empresa". "El que no volem és que ara es comenci una campanya en contra nostra". Doncs això em sembla que ho tenen ben cru.

Segons la responsable de premsa de l'empresa a Espanya, Ana Baschwitz, hi ha infants que no aprenen castellà a l'escola i ha posat com a exemple la retirada de la tercera hora a Catalunya. Per la responsable de premsa, el català, el basc o el gallec són innecessaris en les comunciacions de la companyia.

Les reaccions no s’han fet esperar l'Obra Cultural Balear (que ha realitzat un model de queixa), la plataforma per la llengua, el Govern Balear, la Generalitat de Catalunya i fins i tot diversos intelectuals alemanys han fet arribar les seves protestes.

Com sempre l’estat espanyol fa veure que això de la defensa de les llengües que no son el castellà no va amb ell i no hi ha hagut cap reacció del govern espanyol. M’agradaria saber que passaria si aquest mateix senyor hagués dit aquestes coses de la lengua de l'imperio.

I si teniu previst viatjar amb Air Berlin, millor que busqueu alternatives o, altrament, també podeu provar d’aprendre el bàvar.

Us deixem algunes adreces per si us voleu posar en contacte la companyia...

Air Berlin PLC & Co. Luftverkehrs KG
Saatwinkler Damm 42-43
D-13627 Berlin
Tlf: +49 30 34 34 15 00 Fax: +49 30 34 34 15 09

Peter Hauptvogel, director de comunicació d'Air Berlin
(Tel:+493034341500 Fax:+493034341509 hauptvogel@airberlin.com)

Alexandra Müller: Encarrgada de premsa d'espanya
alexandramueller@airberlin.com

Miriam Müller: Directora d'Air Berlin Magazin
miriammueller@airberlin.com
Telefon: +49 30 34 34 15 39

El salt de l’Àngel

Catalans! Ja és aquí!

Sense que ningú li demani i quan ja ni els amics el recordaven, Àngel Colom torna de l’exili voluntari al Marroc per saltar a la primera línea de la política catalana.

Aprofitant el rebombori de les primàries republicanes i amb l’incògnita de qui té al darrera, l’ex secretari general d’ERC, fundador del PI i actual militant de CDC, ha realitzat els últims dies una intensa activitat mediàtica (l’Avui, la Vanguardia, La Nostra, l’ e-noticies...i qualsevol mitjà que li ha posat una carxofa davant).

Desplegant el seu millor estil messiànic, torna per salvar el país i per portar-nos a la terra promesa de la independència.

En les entrevistes llença pestes pel pacte PSC-ERC-ICV, -"el tripartit no s'hauria d'haver fet mai", diu -, fa una crida a la unitat dels catalanistes (mira que original) i ens predica la bona nova del nou sobiranisme de CiU i de l’independentisme d’Artur Mas.

Sabíeu que a la casa Gran del Catalanisme ja hi ha un veí? Evidentment, “en sis ales” !

Tot plegat faria riure si no fos perquè encara recordem com va marxar ell i la seva companya de desventures polítiques, la diva mediàtica Pilar Rahola (martell de masclistes i antisionistes i musa dels matins punt.si), en el vells temps d'Esquerra Republicana. D’amagat , amb nocturnitat i alevosia, agafant coses que no eren seves, deixant un forat econòmic vergonyós i practicant un dels pitjors vicis de la democràcia, el transfuguisme polític.

La campanya, que fa tuf a arnada, té tota la pinta de ser una maniobra convergent per esgarrapar amistats entre els militants d'esquerra desenganyats del tripartit (malament rai quan en Sostres parla bé de tu, no en té gaire costum).

Per sort, de tot plegat encara en treure’m algun gag bo pel Polònia.

Perdre el temps

Sovint hi ha gent que es sorprèn o troba curiós que la societat catalana "perdi el temps" reivindicant-se. Totalment d'acord. És una pèrdua absoluta de temps haver d'estar constantment remarcant, alliçonant, incidint i, en definitiva, escampant didàctica repetitivament durant segles i segles a gent que talment és com un mur. Això és un altre tema: la fal·lera incomprensible dels catalans per "caure bé" a la resta del món. Inaudit.

Però bé, sense desviar-nos: efectivament, hi ha moltes coses més importants de què parlar; allò que alguns anomenen genèricament polítiques socials, i també la preocupació pel canvi climàtic, els conflictes a l'Orient Mitjà, la fam, l'analfabetisme, els sonets de Dant, la música religiosa vocal de Bach, el Summercase 2008 i un llarg etcètera. De fet - i això és el que té més mèrit - de totes aquestes qüestions també en parlem, encara que sembli mentida, entre reivindicació i reivindicació.

La qüestió, doncs, és: per què reivindicar-se constantment? Quina necessitat hi ha?

La resposta és molt senzilla. Si mirem al món ( present i passat) obervarem que les úniques nacions que no es reivindiquen són:

a) Les que ja són un estat i, per tant, la reivindicació és una qüestió futil i, altrament, tant automàtica com el mateix fet de ser un estat. Exemples: Alemanya, Noruega, Finlàndia, França, Anglaterra, Grècia, Portugal, els Estats-Units d'Amèrica, l'Argentina, Suècia, Luxemburg i, entre moltes d'altres, la nació castellana.

b) Les que ja han deseparegut i, com es podrà deduir, troben que reivindicar-se ja és un acte del tot innecessari. Exemples: l'Imperi Romà, els gals de Vercingetorix, els germànics, els indis Sioux, els asteques, els inques i, pròximament, milers de nacions més. Hi ha una llarga llista d'espera.

Bé, jo personalment, digueu-me "tiquismiquis" ( i amb tots els respectes per l'Astèrix), prefereixo l'opció A. I com que està vist i comprovat que l'estat al qual formem part ara mateix no farà la feina bruta per nosaltres, doncs no ens queda més remei que continuar reivindicant-nos. De fet, som un cas ben atípic de nació sense estat que sobreviu al segle XXI; a països civilitzats com França, on les coses es fan ben fetes, no haguéssim gaudit de la mateixa sort.

Alguna cosa ens ha portat fins aquí

"Alguna cosa ha fet que, en lloc d'estar allà fora prenent el sol, vinguessiu fins aquí.
Alguna cosa, no se sap ben bé què.
Alguna cosa, apresa a la infantesa, del pare, de l'àvia; abstracta, indescriptible.

Alguna cosa ens ha portat fins aquí."

(Val a dir que la cita no és literal, sinó un petit collage personal construit a partir d'un discurs mig esvaït en la memòria, oït ja fa unes hores, però que ha procurat ser el màxim de fidel possible.)

D'aquesta manera tan vaga però, alhora, precisa, l'historiador Oriol Junqueras intentava definir un sentiment, o sensació que, malgrat les mil i una diferències, fa caminar tota un col·lectiu cap a la mateixa direcció.

Un sentiment abstracte, construit a partir d'una sèrie de referents, personatges i llocs comuns que han transcendit generacions i que, no sé sap ben bé com, ens ha portat fins aquí. Alguns n'hi diuen nacionalisme, d'altres separatisme, d'altres independentisme, d'altres dogma i, d'altres, apel·lant a aquell concepte que no-per-més-postmodern-deixa-de-ser-menys-abstracte de ciutadania universal, l'anomenen simplement una absurditat, una irracionalitat, una crostra.

En fi, que mai ningú m'havia sabut definir tan bé "allò". Allò, que algunes persones senten i d'altres no, és simplement aquella cosa que ens ha portat fins aquí. Com un d'aquells molts motors, o mans invisibles, que mouen la història.

La Història; un element clau per entendre, no tan sols el present, sinó de què estan fetes les persones, què les mou. Per què parlem de les nostres arrels? Què és una identitat? Tots aquests conceptes van estretament lligats amb el coneixement del nostre passat. La història no és una matèria a estudiar; tots la portem a dins. La diferència és que uns la interpreten constantment, li fan preguntes, busquen respostes, li donen sentit. I d'altres, simplement, l'ignoren i l'arraconen, intentant enfrontar-se al món tan sols amb el coneixement de l'ara, del present, que també és important però és insuficient si no li aportes el sentit de la història.

I és la Història de la Humanitat, amb totes les seves complexitats i contradiccions, el què dóna sentit als sentiments col·lectius. Aquells que fa segles que perduren, malgrat les mil i una traves. La base de la sociologia, la filosofia, la politíca, l'economia. El per què de tot plegat. Potser aquesta és la clau que ens pot ajudar a tots plegats a entendre millor allò que ens ha portat fins aquí.

김기덕

El BAFF va estrenar la penúltima pel·lícula del director coreà Kim
Ki-duk (Bogwha, 20-12-1960), Al·lè.

L’autor de Primavera, estiu, tardor, hivern... i un altre cop primavera (봄여름가을겨울그리고봄) i Samaritan girl torna a emprar les estacions de l’any com a fil argumental de la seva obra. Una divisió del temps i de la mateixa vida que, tot sovint, oblidem, capficats en la nostra atrafegada i consumista vida occidental.

Kim Ki-Duk ens presenta un relat sobre la necessitat que tots tenim d’afecte; una història on, per sobre de tot , el més important és sentir-se estimat.

Quatre reus (un d’ells condemnat a mort per un crim horrible) tancats en una cel·la claustrofòbica a la moderna Corea del Sud i una família aparentment modèl·lica ens mostren la seva intimitat de forma crua, complicada, trista però, sobretot, sense falses aparences.

Potser no podrem entendre per què fan les coses com les fan, però tots sabem que la vida és així, tràgica i còmica al mateix temps; tot sovint, absurda. Hi ha vegades que no podem trobar un per què racional a tot el què fem i això és el que vol subratllar el director coreà.

Personatges al límit, sexe, violència, amor, desamor, gelosia, suïcidi, voyeurisme i periodisme groc; tot plegat summergit en una atmòsfera gèl·lida com la mateixa estació de l'any en què transcorre el film. Una atmòsfera, sovint asfixiant, que deixa l'espectador quiet i expectant del primer fins al darrer minut.

El millor, sens dubte, el sentit de l’humor negre que traspua la pel·lícula. La senzillesa aparent, el minimalisme tan ben treballat a través del qual el el director aconsegueix comprimir la vida dels personatges o, almenys, tota una història d’amor en quatre falses estacions. Talment com un Vivaldi, però del segle XXI i utilitzant cançons populars coreanes. Les paraules són innecessàries; és més, el poc diàleg que apareix en el film és irrisori i superflu. Lògic, tenint en compte que els bons cineastes saben expressar-se perfectament sense paraules, mentres que els dolents ( la majoria) necessiten de l'existència omnipresent del diàleg inútil.

Al final de la pel·lícula un s'adona com de semblants i, alhora, llunyans som respecte els orientals. Els seus valors ètics i la seva manera de reaccionar respecte als esdeveniments és radicalment diferent.

I, com a colofó, un botó, el què li diu el marit a la seva dona desprès que ella descobreixi que li posa descaradament les banyes:

“Jo t’enganyo, però almenys treballo”......

Paradoxes d'un Sant Jordi com qualsevol altre

Lluny de voler fer una crònica de Sant Jordi que demà podrem llegir, infinitament més rigorosa i completa, en qualsevol diari, em quedo amb una anècdota o, malauradament, un fet, que deixo anar en forma de preguntes retòriques:

Per què en cap de les cinc llibreries del centre de Barcelona on vaig anar ( incloent uns grans magatzems que no val la pena ni anomenar) no hi havia ni un sol exemplar de La Mort a Venècia de Thomas Mann en català? Per què, en canvi, hi havia tones en forma de cubs de tamany industrial de l'últim títol d'en Zafón a cada cantonada? Cal? I per què només en castellà?

Per la resta, un Sant Jordi com qualsevol altre: assolellat, alegre i ple de complicitats.

Clixés

"No hi ha necessitat d'entendre-ho tot. A aquests els pregunto si entenen Bergman, i em diuen que sí, que parla d'una parella que no s'entén...Però això no vol dir entendre-ho! Això vol dir que reconeixen una situació. Hi ha uns clixés de referència cultural, i tot el que no s'hi pugui integrar et diuen que no s'entén".

Pere Portabella
Entrevista a l'Avui, 18 d'abril de 2008

Cornuts i pagar el beure

Aquesta sí que és bona.

Ara resulta que els diners per pagar el minitransvassament ( o la mini captació d'aigua temporal) de l'Ebre cap a Barcelona no sortiran pas de les arques de l'Estat sinó de les butxaques dels catalans.

En concret, de l'Estatut ( o miniestatut retallat del 2006); i, més concretament, del pressupost que havia de servir per rescatar peatges i subvencionar el dèficit fiscal milionari que arrossega Catalunya des de fa anys, que va ser esgarrapat feixugament a última hora després del grandiós pacte Mas-Zapatero.

Si és que ser independentista avui en dia ja no és qüestió de creure, és qüestió de saber sumar i restar. Ras i curt.

O sóc molt mal pensada, o molt em temo que qualsevol transvassament del Tajo no aniria a càrrec precisament de les arques de Castella la Manxa.

Però aviam; no havíem quedat que tot el que respectava a rius ( sistemes hidrogràfics, per dir-ho més institucionalment) era competència estatal? Ningú va veure, llegir o escoltar fa poc les declaracions dels representants del govern central que, contradint el govern de la Generalitat, es negaven i es neguen una vegada i altra a la (desafortunada) idea del Segre? No és una qüestió estatal d'interès general que la segona ciutat de l'estat a partir de l'Octubre corri el risc de quedar-se sense aigua? No és el govern central de l'Estat espanyol qui té la competència i qui ha de vetllar per fer arribar aigua a tots els seus ciutadans?

Si ja som prou grans per finançar les nostres infraestructures amb les molletes de pa de l'Estatut, també ho som prou per poder-les gestionar. On són els traspassos de Rodalies i aeroport senyor Zapatero? O també n'haurem de dir captacions temporals de serveis bàsics?

I és que amb aquests companys de viatge, tota la vida serem cornuts i pagarem el beure. Per dignitat, ja és hora de divorciar-nos.

Recordeu: és una qüestió de saber sumar i restar, res més.

Esport i política

Arran de l’accidentat periple de la torxa olímpica pel món i de les diverses amenaces de boicot a la cerimònia d’inauguració, aquests dies hem sentit moltes veus “autoritzades” (atletes, federatius i fins i tot un feixista que va arribar a ser president del COI) que demanaven no barrejar l'esport i la política.

En principi hi estem d’acord -encara que es fa dificil pensar en qualsevol activitat col·lectiva humana que no tingui repercussions politiques- : els protagonistes d’uns Jocs han de ser els esportistes i l’esforç per superar-se a ells mateixos.

El problema és que els mateixos que onegen la bandera de la neutralitat (COI, federacions nacionals i Comitès Olímpics varis) no han dubtat en fer política des del món de l’esport quan ho han cregut necessari.

Exemples en tenim un munt.

El 1964 Sud-àfrica va ser suspesa i desprès expulsada (1970) del moviment olímpic per la seva política d’apartheid. La decisió em sembla correcta, però evidentment entra en l’esfera de la política i no és estrictament esportiva.

I els mateixos atletes, aquells que hem de protegir dels avatars polítics de torn, han jugat un munt de vegades a aprofitar l’altaveu que suposen uns esdeveniment de cobertura informativa mundial per realitzar múltiples reivindicacions.

Que el Comitè Olímpic Internacional digui que no s'ha de barrejar esport i política és ridícul, tenint en compte que és un organisme amb més membres que les Nacions Unides. Sabíeu que Hong-Kong, part de la Xina, pot participar a uns Jocs independentment? En canvi, no es reconeixen aquells comitès sense estat darrera, com és el cas del Català.

Per negar l’existència del Comitè Olímpic Català (COC) es fan servir motius politics (l’absència d’un estat Català) abans que esportius; Catalunya té representació en l’olimpísme des de l’inici de la recuperació del moviment pel francès Pierre de Coubertain. Els representants de l'atletisme català ja participaven a les reunions del COI quan no hi havia a l'Estat Espanyol un comitè olímpic reconegut.

L’argument que el que realment és important són els esportistes és una fal·làcia, ja que milers d’atletes al món (amb excel·lents marques individuals) veuran els Jocs des de casa pel sol fet que la seva federació ja té el cupó ple. I d'altres, objectivament pitjors, hi seran. I si no, segur que recordeu al nedador Eric Moussanbani a Sidney. Collons - i perdó per l'expressió - que jo ho faig millor!!!

Realment, es fa difícil imaginar una activitat col·lectiva on l’orgull patriòtic (sentiment polític) s’exalti més que en unes Olimpíades:

-Els atletes hi participen sota una bandera “nacional”, encara que sigui la nazi.
-El rànquing del medaller és per estats (encara que no existeixin, com quan a l’URSS li deien CEI).
- El moment de gran glòria olímpica, l’entrega de medalles, es fa tot oïnt l’himne d’un país, i no la música que decideix qui ha suat l’or.
-Els combinats esportius (bàsquet, voleibol, etc) representen estats nacionals.
-La pertenença a un comitè olímpic nacional és imprescindible per poder-hi participar.
-.........

En definitiva, els Jocs són un festival d’orgull nacionalista i “patrioterisme” del barat.

A l’antiga Grècia s’invocava a la treva olímpica. Avui dia, ens diuen que no cal barrejar esport i política. Llàstima que, quan a l’any 1936 els EEUU van intentar sense èxit boicotejar els jocs de l’alemanya de Hitler, el president del COI (Avery Brundage) va contestar:

“Certs jueus han d’entendre que no es poden fer servir el Jocs Olímpics com a arma per boicotejar els nazis”

Avui fa 77 anys

Avui fa 77 anys el president Macià, des del balcó de la Generalitat, va proclamar la República Catalana dins de la Federació Ibèrica. Això no va agradar gaire a Madrid - que, per molt republicans que fóssin, continuaven sent espanyols - així que van córrer a Barcelona per dir que de federalisme res de res ( qui a Espanya s'ha cregut mai el conte del federalisme?). Després va venir el desengany amb l'Estatut del 32, que va tenir la mateixa fi que el del 2006 (les tisores), així com d'altres esdeveniments no gaire reeixits, com els fets d'octubre i de maig.

Tot i així, aquest règim va ser el primer de la història ( a Catalunya i a l'Estat espanyol) en ser escollit i ratificat democràticament i de manera universal ( per primera vegada, les dones van tenir dret a vot) l'any 1936, abans de ser derrocat pels exèrcits feixistes espanyol, alemany i italià, malgrat la normativa internacional de no intervenció ( que tan sols van seguir, curiosament, els estats democràtics).

En els nostres dies, encara vivim sota un règim heretat del franquisme. A l'Estat Espanyol encara no s'ha fet una "purga" completa de la dictadura, tal i com es feu a Alemanya i a d'altres estats civilitzats. Diuen que s'ha d'oblidar, que no s'ha de remoure el passat; nosaltres diem que s'ha de recordar i, sobretot, actuar.

Per aquells que van deixar la pell lluitant per la Llibertat encara no s'ha fet justícia.



No oblidem.


Visca la República!

L'home de les disfresses

S’obre el teló.

Apareix un home amb talant, precognitzant tempestes i recessions arreu, i mostrant-se ell mateix com l’única solució al drama; l’opció centralista i plural ( quina contradicció) que “la seva idea d’Espanya” necessita.

Això sí, sense tancar les portes a ningú, car la majoria absoluta del 82 queda lluny. I això inclou que a casa seva tothom hi és benvingut: des de la figura trista i obscura de la barba fins al predicador democristià. Inclús els nobles xicots del nord, el poble dels irreductibles ( amb concert econòmic, això si) formen part de la funció.

Prioritats: salvar l’eufemística “recessió”, consolidar un pacte terrorista que inclogui la majoria de partits i continuar amb les polítiques socials dels 400 euros.

I per això l’home de les disfresses és ben capaç d’interpretar el paper d’espanyol de cap a peus, per buscar complicitats amb la dreta més rància. Sí, aquella dreta que feia por, la dreta del llop que venia si no hi fèiem alguna cosa. Sort que varem votar-lo, perquè si no ara estaríem governats per ELLS! Doncs ells són els mateixos amb els quals l’home de les disfresses està disposat a avenir-se en qüestió de temes d’Estat, a la primera de canvi, si s’escau. I sense complexos.

I què succeeix amb el poble dels “reductibles” sense aigua? Allà on governa l’home-sense-mots? Doncs no patiu. L’home de les disfresses, a part de talant, també té molt de talent, i és capaç d’enarborar la senyera amb convicció. La senyera de les balances fiscals i la “promesa” (aquí s’ha d’anar amb peus de plom) d’estudiar el transvasament del Roine. Vaja, just en la línia del predicador democristià, i gens en la línia de l’home-sense-mots, tot i ser del seu propi parit. Curiós. Així és com li paga els milió i mig de vots i els 25 diputats?

Què pretén l’home de les disfresses? Quina estratègia està duent a terme?

Que vagi amb compte, perquè l’època dels xecs en blanc ha acabat. Hem après que les promeses ja no són el que eren ( com els transvasaments, que a partir d’ara esdevindran "captacions temporals").

La funció tot just acaba de començar.

Nou espai!

Ens és grat inaugurar un nou espai en el nostre bloc:

He oït pels móns del Senyor...

Es tracta d'un recull de converses surrealistes i sorprenents - que s'aniran actualitzant - caçades al vol en indrets varis: el metro, la facultat, el carrer, la feina, el balcó, etc.

Tal i com està el món, prometem hores i hores de diversió assegurada.

Iniciem la tanda amb una clàssica conversa sobre el món del cinema als lavabos de la Facultat. Es tracta d'un diàleg revelador on es descobreix que, realment, Ciutadà Kane, l'òpera prima del genial Orson Welles, no és aigua clara.

Que n’aprenguin!

A Can Barça sembla que les aigües baixen revoltes. A l’entrenador no li fa cas ni l’encarregat del material, els jugadors es dediquen a viure la dolce vita i la directiva es mira el melic mentre intenta treure pilotes fora ( mai millor dit).

Recordeu aquell noi tant trempat – a qui, fins i tot els periodistes, anomenaven amicalment “en Jan”- que el 2003 va guanyar les eleccions a la presidència del Barça? El que es va presentar fent tàndem amb en Sandro Rosell. A aquell noi totes li ponien, i va resultar ser el nou "messies" del barcelonisme: va aconseguir trencar la mala ratxa endèmica de resultats, aportant-nos lligues i copes d’Europa.
Doncs, actualment, sembla que s’ha girat la truita. Els problemes i la mala premsa ( contra la qual es va enrabiar l’altre dia) s’han multiplicat més que la seva panxa (la del melic).

Fins aquí, res de nou sota el sol. Tothom sap que les crisis en el món del futbol són cícliques i sembla que ara estem al final d’un cicle.

El problema s'agreuja perquè, a més a més, el jugador estrella (el que a la NBA anomenen jugador franquícia) , aquell que va fer girar ell solet el cercle virtuós laportista, ha entrat en decadència absoluta i, probablement, no tornarà a suar la samarreta blaugrana.

I doncs, què es pensaven?

A mi em sembla d’allò més normal; què faríeu demà si us toquessin deu milions d’euros? Deixar de treballar, oi?
Exactament el mateix que fan les estrelles del Barça fitxades a cops de talonari

Si a una persona de vint-i-pocs anys (sense estudis, procedent d'un entorn complicat i amb la testosterona pels núvols) li soluciones la vida, la de la seva família i la del munt d’amics, representants i fills i filles que té escampats pel món, després no li demanis que treballi vuit hores al dia com si d’una persona normal es tractés.

I això – com diria la Terribas - per què? Doncs és fàcil d’explicar.
Perquè el futbol professional és mentida. No és esport, és negoci.

Que consti que hem avisat... però ens sembla que dintre d'uns anys podrem tornar a publicar el mateix article canviant algun nom.
En fi, com diria aquell: que n'aprenguin!

Les mentides de Hillary

Segur que coneixeu la història: a la Hillary Rodham Clinton l’han tornada a enxampar inflant el seu currículum en política internacional.
La credibilitat de la candidata, en hores baixes, ha tornat a quedar en entredit desprès de la relliscada en un míting, on treia pit d’estratega mundial.

Els antecedents: La publicació del document d’onze mil pagines -ple d’omisions, retalls i censura variada- en el què es registren les seves activitats com a primera dama i en el què va deixar més ombres que llums sobre la seva experiència en política internacional.

La notícia: En el més pur estil hollywoodià, la senadora va narrar l’arribada a l’aeroport de Tuzla, a Bòsnia, el 96, com una escena d'acció entre franctiradors, trets i corredisses per la pista d’aterratge.
La realitat; res més lluny.

Ja sabem que en campanya tot s'hi val; promeses impossibles, atacs al rival i populisme barat. Però és molt trist que l'aspirant a ocupar el càrrec polític amb més poder del món no sigui conscient que qualsevol cosa que digui serà contrastada inmediatament. I que, per suposat, ho sabrem a les poques hores.

Encara que, per ser justos, hem de reconeixer que li falta molt per superar les antològiques mentides del seu marit.
L’expresident , durant el procés d’impeachment, va arribar a dir que ell mai havia tingut relacions sexuals amb la Mònica Lewinsky perquè, com tothom sap, una fel·lació no es pas sexe…

Com afectarà això a la seva candidatura? Doncs probablement en res ja que, pel que s'ha vist (als EUA i no tant lluny) això de dir mentides no és motiu suficient perquè la gent no et voti.

Hillary dixit:

"Recordo haver aterrat sota el foc dels franctiradors. Se suposa que hi hauria d'haver hagut alguna cerimònia de benvinguda a l'aeroport, però en canvi, vam haver de córrer fins als vehicles que ens van dur a la nostra base"

aix...

Sobre dictadures

Ahir els turons d'Olimpia, indret de calma que només podia ser pertorbada pel foc o pels perses, van viure uns petits incidents molt rebeladors.


Durant l'encesa de l'antorxa olímpica, que ha de recórrer milers de quilòmetres des de la ciutat grega fins a arribar a Beijin ( talment la ruta d'Alexandre, i encara una mica més), un membre de Reporters Sense Fronteres va saltar en escena amb una pancarta on, en lloc de les anelles olímpiques habituals, hi figuraven cinc manilles enllaçades. Tot això en protesta per a la repressió de la Xina sobre el poble tibetà, i també en denuncia de la violació dels drets humans que es du a terme a la futura seu dels Jocs.

Els reporters van al·legar que el foc olímpic, símbol sagrat de la pau i la unió dels pobles, no podia estar en mans d'una dictadura que viola sistemàticament els drets humans i que escampa el seu imperialisme arreu. Bé, per aquesta raó última, esperem que la flama mai arribi a cap ciutat dels Estats Units.

Però, què hi diu Xina? Doncs, bàsicament, res. Res, perquè els ciutadans xinesos actualment, en la famosa era de les comunicacions, desconeixen oficialment aquests fets ( sort de Sant Youtube).
La televisió xinesa ja es va curar en salut retransmetent l'encesa amb uns segons de diferència, de manera que, quan es van produir els accidents, el què van veure els xinesos va ser un magnífic pla picat sobre el recinte d'Olimpia.

No sé pas per què us alarmeu. Aquesta tècnica de la retransmissió diferida s'utilitza des de la cerimònia dels Òscars, passant per Superbowls, fins als Jocs Olímpics de Barcelona '92. Sí, els ciutadans del món ens vam quedar sense veure la xiulada al rei i la gran pancarta que posava "Freedom for Catalonia", que es va desplegar durant la ceremònia d'obertura. Una pancarta que denunciava l'opressió d'un estat sobre un poble; vès, com ahir a Olimpia.

Però a part de voler denunciar la manipulació constant dels mitjans de comunicació en benefici del l'establishment i els poders fàctics ( cosa que també és, per sí sola, un tema de reflexió important), el que vull és denunciar aquell ens tan canviant i moldejable que és l'anomenada comunitat internacional.

Què està fent la ONU? I la OTAN? I la UE, què n'opina? És més, què hi diem nosaltres?. Nosaltres, que un 15 de febrer vam omplir els carrers de Barcelona demanant un no a la guerra que fou obviat, amb les subseqüents conseqüències. Per què, com vam denunciar els abusos imperialistes dels EUA, no denunciem amb igual força els de la dictadura comunista xinesa?

Oh, és que els diners...

Sí, l'economia xinesa és actualment clau en aquest món globalitzat. Per a nosaltres també. El pes de la població xinesa, i la seva contribució al PIB, és cada vegada més rellevant.

O no és això?

Serà perquè ens fa por denunciar obertamament una dictadura que no ho sembla perquè és d'"esquerres"?

Ja n'hi ha prou de demagògia amb les mal anomenades dictadures d'"esquerres". Cuba, Corea del Nord i la Xina actualment són dictadures, a seques. Prou de romanticismes. Prou de guerrillers icònics, prou d'ideologies barates per a justificar l'exili d'intel·lectuals, la repressió política i social, la violació dels drets humans, la desinformació, l'ocupació il·legal d'altres països i el genocidi cultural ( vegis el Tibet, però també Taiwan).

Cap país no democràtic hauria de ser la seu dels Jocs Olímpics. Confio en què, almenys, la focalització dels mitjans de comunicació mundials sobre la Xina serveixi per a fer obrir els ulls al món i revelar-nos, mijançant casos com el d'ahir, la situació actual del poble tibetà i també del poble xinès que pateix repressió. Almenys, que se'n parli ja és bo.

A mi no m’heu de dir el què he de beure....

L’ex-president del govern espanyol -el marit de la tinent d’alcalde de Madrid, Anna Botella- ratifica en unes declaracions a BBC radio 4 la decisió d’envair l’Iraq.

La veritat és que tampoc sorprèn gaire el gust per a la distorsió de la realitat del president del PP, però cinc anys després de la invasió la falta d’autocrítica del senyor Aznar comença a ser greument preocupant.

En aquell curiós anglès seu, tant texà ( és com el seu català, tan empordanès), defineix la reunió de les Açores amb els seus amics en Bush i en Blair com a "curta i tranquila”...

Una reunió per decidir una guerra contra l’opinió de les Nacions Unides, curta i tranquila? Va home, va! A tu et van convidar a fer un café i ja està, no vas decidir res de res.

A l’entrevista, entre d’altres perles sobre la situació a l'Iraq, deixa anar aquestes:

"La gent pot participar en eleccions, parlar lliurement. Hi ha llibertat al país i existeix la possibilitat d'establir-hi una democràcia."

"Actuaria de la mateixa manera. Tot i que va ser un moment difícil per a mi, la meva consciència i la meva ment estan clares".

"Es va prendre la decisió correcta"

Oi q no cal dir res mes?

En memòria

S’ha mort l' Arthur C. Clarke.

El científic, humanista i escriptor de 90 anys ha mort a Sri Lanka on vivia des del 1959.

L’autor de Cita amb Rama pasarà a la història pop del segle passat per ser el co-autor del guió (i també del llibre) de 2001, odissea espacial que va dirigir l’any 1968 Stanley Kubrick.

Aquesta nit la HAL-2000 plorarà en silenci al voltant dels anells de Saturn.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Adéu tiet.

Recuperem l'honor del senyor Student

Passar les vacances de Setmana Santa tancada a casa estudiant és una activitat massoquista i molt poc saludable - made in Pompeu Fabra - que no recomano a ningú, com és òbvi.

A part d'haver d'aguantar, entre riures burletes, les típiques frases dels amics, bona gent tots ells (que disfrutis, que t'ho passis molt bé, doncs nosaltres marxarem uns dies a X...), el fet de passar hores i hores summergida entre les denses pàgines d'apunts fotocopiats d'Estadística (l'assignatura més amena del món, com ja haureu suposat) té efectes secundàris palpables. Un d'ells, per exemple, és aquest article, malaltís i completament innecessàri( però curiós, si més no).

Resulta que acabo de "descobrir" ( si hagués anat a classe, l'hagués descoberta fa un mes) una distribució anomenada T de Student ( científics, enginyers i/o d'altres especímens ja sabran de quina es tracta). I, us preguntareu, qui és el senyor Student? Doncs realment el noi en qüestió es deia W.S.Gosset, era irlandès i treballava a l'empresa Guiness Breweries, departament d'investigació (a part de fer cervesa, pel què es veu, ja generaven I+D). Un bon dia, pels volts de 1908, va descobrir aquesta bonica distribució - la qual m'està fent passar uns moments inoblidables -, però no li va poder posar el nom de Gosset perquè els de l'empresa - molt vius - es volien quedar amb els mèrits del descobriment. És per això que el pobre irlandès no va tenir més remei que posar el pseudònim genèric de student.

Conclusió: BECARIS DEL MÓN, UNIU-VOS!

Eus ací el perill de llegir les explicacions en lletra petita dels llibres de text, on t'expliquen la vida de la gent. Almenys és la única part amena del llibre d'Estadística.

Horta de Sant Joan diu que no

Els veïns d'Horta de Sant Joan van rebutjar majoritàriament la instal·lació del parc eòlic dels Pesells al seu municipi en una consulta realitzada ahir.

Dels 811 vots emesos, 630 van ser negatius i tan sols 160 a favor de la central elèctrica.
Tot i què estem a favor del desenvolupament d’energies renovables, i que no ens fan gens de gràcia aquells que els anglosaxons anomenen els nimby (Not In My Back Yard, es a dir, "sé que és necessari però no el vull prop de casa meva"), no podem deixar de felicitar-nos pel resultat.

Encara que el projecte fos excel·lent -la veritat és que ens falta informació per poder-lo valorar- la tendenciosa pregunta presentada pel consistori, governat per CIU, només pot ser resposta, per higiène democràtica, amb un rotund NO.

I és que alguns alcaldes encara deuen pensar que els seus veïns són fàcilment manipulables; i, si no, jutgeu vosaltres mateixos la polèmica pregunta:

" Estàs d’acord amb la instal·lació del parc eòlic dels Pesells amb els conseqüents beneficis econòmics que aportarà al municipi, tal i com han fet altres pobles de la comarca?"

Senzillament, vergonyós i caciquil.

Alteracions, Mutacions i Defectes

Repassant els resultats de les eleccions de diumenge podem trobar dades força interessants i curioses. Per exemple, descobrim que el PP treu els seus millors resultats a les circumscripcions de Múrcia (agua y campos de golf para todos) i Àvila (terra natal de l’Acebes) i que 13.413 “persones” van votar a la Falange de les JONS i 4.842 a la Falange Autèntica, partits que haurien d’estar tan il·legalitzats com d’altres.

També podem descobrir que la RCN-NOK (Representación Cannabica Navarra) treu millors resultats a València que a Navarra, i que al PDLPEA (l’acrònim més complicat que he vist mai: Partido De Los Pensionistas En Acción) l’han votat quasi tres mil jubilats de Barcelona.

Però, d’entre tots els partits que es presentaven, el què més ens ha cridat l’atenció – per freasky i completament innecessàri – és l’AMD (Alternativa Motor y Deportes)

Aquesta formació, de cridaner nom, té la seva seu a Santander i basa la seva ideologia en la falta d’ideologia (“el primer partido de españa no ideologico”, citem textualment).

Bàsicament, denuncien l’estat d’indefensió en què es troben els aficionats del motor i els esportistes en general i es defineixen com el partit del sentit comú.

El seu projecte polític, com és lògic, dóna prioritat al món del motor i l’esport. Algunes propostes són la cessió d’espais públics per activitats esportives (és a dir, circuits per a fer el cabra) i un seguit de mesures de seguretat vial ( guarda-rails més segurs, pintura antilliscant a les carreteres,etc). També incideixen en la creació de circuits rurals de golf (?) o ciutats del motor (??).

En el seu programa electoral, trobem altres mesures de caire més social, totes elles innovadores i concretes.
Tals com el foment de l’ocupació (no sabem si parlen de pisos o del món laboral) , l’exigència a les institucions de subvencions per la millora de les seves infraestructures, o la creació d’una (sí, sí, una de sola) aula per estudiar i treballar amb- mínim!- deu ordinadors connectats a Internet.
En definitiva, un seguit de tòpics, llocs comuns i alguna idea marciana; això sí, amb un toc progre. Primitiu, però progre.

I què se n’ha fet d’aquest partit després del 9M? Doncs a la seva pagina web destaquen la gran victòria, amb 15000 vots a 12 circumscripcions diferents, cosa que els permet afrontar amb esperances de les eleccions europees del 2009.

Encara que, observant els resultats del Ministeri de l’Interior comprovem que només han tret 3.764 vots i s’han presentat a 11 llocs, no podem dir que no són optimistes.

I d’on han sortit aquests vots? doncs potser coneixeu algun votant i tot, perquè AMD ha tret els millors resultats al Principat amb 1.242 vots.