Stiglitz versus Sala i Martín. Reflexions sobre la crisi (II)

Pot semblar una afirmació un poc superficial, però la crisi financera actual - a banda de no deixar-nos dormir - està essent un escenari molt propici per a la reflexió, i tots plegats n’estem aprenent coses.

Polítics, historiadors, economistes i periodistes es reuneixen en taules rodones i reflexionen plegats sobre el què està passant. Els diaris van plens d’articles d’opinió interessantíssims. De tots aquests, en voldria destacar dos: l’entrevista al premi Nobel d’Economia l’any 2001, Joseph Stiglitz, a La Vanguardia ( suplement Dinero, 19/10/08), i l’article de Xavier Sala i Martín, professor de la Pompeu Fabra i de la Columbia University, també a La Vanguardia (17/10/08).

Mentre que Sala i Martín fa un interessant flash-back, descobrint-nos les llums i les ombres del crack del 1929 i fent una comparació amb la situació actual, Stiglitz posa en dubte el model econòmic i financer anglosaxó que ha predominat les darreres dècades.

Abans de tot, però, m’agradaria presentar, per aquells que no els coneguin, als dos cèlebres economistes.

Stiglitz és considerat un “neokeynesià”, partidari, doncs, d’una certa intervenció i regulació estatals. Els darrers anys, ha estat molt crític amb la globalització i la disbauxa financera de Wall Street. Ha denunciat els vigent paradisos fiscals i ha criticat fermament l’administració Bush durant els seus vuit anys de gestió.

Sala i Martín, per la seva banda, és considerat un “neoliberal”, tot i que cal aportar matisos a aquesta definició ( ell mateix prefereix anomenar-se un “neoclàssic”). Sigui com sigui, està clar que és més partidari del clàssic laissez-faire que no pas Stiglitz.

A banda de la seva tasca com a professor i investigador ( és un dels principals referents en l’estudi del creixement econòmic), ha creat “Umbele”, una fundació dedicada a impulsar projectes humanitaris i d’incentivació econòmica a l’Àfrica, mitjançant l’aportació de recursos des dels països rics.

Fetes les presentacions, tornem als què ens ocupava.

Quan els entrevistadors demanen a Stiglitz que exposi alguna solució viable per a la crisi, ell afirma que la regulació estatal és bàsica. De fet, el què demana és un nou New Deal ( valgui la redundància). Proposa el que segurament seria un impopular impost sobre els beneficis empresarials, així com una limitació d’aquests. Creu que s’ha de posar un cert fre al creixement econòmic per tal d’evitar desigualtats socials i crisis com l’actual. En definitiva, creu que és bona l’actual intervenció estatal, sobretot la dels països europeus, per a salvar la banca, mitjançant la compra d’actius financers.

La frase: “Tenim un sistema bancari mundial però sense controls globals. (...) És necessari regular a escala global”.

Sala i Martín, en canvi, és més escèptic amb l’actuació dels governs respecte al rescat financer. En primer lloc, creu que no tot s’acaba amb la borsa; que aquesta falli no implica que el sistema en el seu conjunt s’hagi de col·lapsar. En segon lloc,creu que, com al 1929, els estats no estan sent competents amb la crisi, i que la compra dels anomenats “actius tòxics” ( aquelles inversions sense cap garantia) de les entitats financeres és, clarament, un error.

La frase: “Que els periodistes confonguin la borsa amb l’economia té un passi. Però que el Govern utilitzi la borsa per a decidir la seva política econòmica és una bogeria que demostra que està completament perdut ”