Vivim en un món ple de paradoxes, i més d'ençà que l'economia, normalment exiliada al darrer racó de la premsa, marginada per avorrida i incomprensible, ha passat a ocupar la primera plana de l’actualitat mundial.
Sense voler-ho, tots hem esdevingut petits economistes; més enllà del plaer relatiu que ens proporciona la ciència econòmica, ens hi hem hagut d’abocar per supervivència. Ara tots esperem amb candeletes una baixada dràstica dels tipus d’interès i maleïm els ossos del govern dels EUA perquè no va saber salvar l’esquena de Lehman Brothers. Si, aquest és el nostre pa de cada dia.
Al cap i a la fi, és l’economia estúpids.
Ens trobem, sens dubte, en un dels pitjors moments del que alguns rotatius van anomenar el nou “Crac”. Fa tot just una setmana el món semblava enfonsar-se, paral·lelament als índexs borsaris. Ningú sap ben bé com funciona aquest ens anomenat borsa, però tothom comprèn que si els índexs cauen, malament rai.
La por s’escampà arreu. I ara què succeirà?, ens preguntàvem atònits. Una altra Gran Depressió, afirmaven aquells amb més memòria. Tranquils, deien uns altres, no es tornarà a repetir una situació semblant a la de 1929 perquè avui en dia els estats intervindran per salvar l’economia.
Estats? Intervenir?
El sistema capitalista potser no funciona com ha de funcionar, però almenys és intel·ligent. Qui el sap aprofitar, s’enriqueix quan les coses van bé; però, quan hi ha tempesta, tot plegat passa a mans de l’estat, el Messies que ha d’arreglar tot el desordre: injectar diners a l’economia, salvar bancs i tranquil·litzar els ciutadans amb un fons de fins a 100.000 euros per a cada compte corrent.
És absolutament còmic ( per no utilitzar per enèssima vegada el mot “paradoxal”) que una institució com el Fons Monetari Internacional, neoliberal per excel·lència, demani la nacionalització de la banca.
Nacionalitzar? L’última vegada que ho vaig llegir en algun diari seriós, aquest mot anava relacionat normalment a un tal senyor Chávez, i les connotacions no eren pas positives, sinó més aviat negatives. La nacionalització, doncs, resultava pèssima i anava completament en contra dels ideals lliurecanvistes de la majoria de defensors del sistema: l’FMI, el Banc Mundial i els països occidentals en la seva majoria.
Però ara la situació és diferent. El sistema naufraga i només una institució com l’Estat pot salvar la situació. Però, aleshores, queda clar que l’Estat és necessari.
Senyors neoliberals, tenen un problema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada