Paradoxes d'un Sant Jordi com qualsevol altre

Lluny de voler fer una crònica de Sant Jordi que demà podrem llegir, infinitament més rigorosa i completa, en qualsevol diari, em quedo amb una anècdota o, malauradament, un fet, que deixo anar en forma de preguntes retòriques:

Per què en cap de les cinc llibreries del centre de Barcelona on vaig anar ( incloent uns grans magatzems que no val la pena ni anomenar) no hi havia ni un sol exemplar de La Mort a Venècia de Thomas Mann en català? Per què, en canvi, hi havia tones en forma de cubs de tamany industrial de l'últim títol d'en Zafón a cada cantonada? Cal? I per què només en castellà?

Per la resta, un Sant Jordi com qualsevol altre: assolellat, alegre i ple de complicitats.

Clixés

"No hi ha necessitat d'entendre-ho tot. A aquests els pregunto si entenen Bergman, i em diuen que sí, que parla d'una parella que no s'entén...Però això no vol dir entendre-ho! Això vol dir que reconeixen una situació. Hi ha uns clixés de referència cultural, i tot el que no s'hi pugui integrar et diuen que no s'entén".

Pere Portabella
Entrevista a l'Avui, 18 d'abril de 2008

Cornuts i pagar el beure

Aquesta sí que és bona.

Ara resulta que els diners per pagar el minitransvassament ( o la mini captació d'aigua temporal) de l'Ebre cap a Barcelona no sortiran pas de les arques de l'Estat sinó de les butxaques dels catalans.

En concret, de l'Estatut ( o miniestatut retallat del 2006); i, més concretament, del pressupost que havia de servir per rescatar peatges i subvencionar el dèficit fiscal milionari que arrossega Catalunya des de fa anys, que va ser esgarrapat feixugament a última hora després del grandiós pacte Mas-Zapatero.

Si és que ser independentista avui en dia ja no és qüestió de creure, és qüestió de saber sumar i restar. Ras i curt.

O sóc molt mal pensada, o molt em temo que qualsevol transvassament del Tajo no aniria a càrrec precisament de les arques de Castella la Manxa.

Però aviam; no havíem quedat que tot el que respectava a rius ( sistemes hidrogràfics, per dir-ho més institucionalment) era competència estatal? Ningú va veure, llegir o escoltar fa poc les declaracions dels representants del govern central que, contradint el govern de la Generalitat, es negaven i es neguen una vegada i altra a la (desafortunada) idea del Segre? No és una qüestió estatal d'interès general que la segona ciutat de l'estat a partir de l'Octubre corri el risc de quedar-se sense aigua? No és el govern central de l'Estat espanyol qui té la competència i qui ha de vetllar per fer arribar aigua a tots els seus ciutadans?

Si ja som prou grans per finançar les nostres infraestructures amb les molletes de pa de l'Estatut, també ho som prou per poder-les gestionar. On són els traspassos de Rodalies i aeroport senyor Zapatero? O també n'haurem de dir captacions temporals de serveis bàsics?

I és que amb aquests companys de viatge, tota la vida serem cornuts i pagarem el beure. Per dignitat, ja és hora de divorciar-nos.

Recordeu: és una qüestió de saber sumar i restar, res més.

Esport i política

Arran de l’accidentat periple de la torxa olímpica pel món i de les diverses amenaces de boicot a la cerimònia d’inauguració, aquests dies hem sentit moltes veus “autoritzades” (atletes, federatius i fins i tot un feixista que va arribar a ser president del COI) que demanaven no barrejar l'esport i la política.

En principi hi estem d’acord -encara que es fa dificil pensar en qualsevol activitat col·lectiva humana que no tingui repercussions politiques- : els protagonistes d’uns Jocs han de ser els esportistes i l’esforç per superar-se a ells mateixos.

El problema és que els mateixos que onegen la bandera de la neutralitat (COI, federacions nacionals i Comitès Olímpics varis) no han dubtat en fer política des del món de l’esport quan ho han cregut necessari.

Exemples en tenim un munt.

El 1964 Sud-àfrica va ser suspesa i desprès expulsada (1970) del moviment olímpic per la seva política d’apartheid. La decisió em sembla correcta, però evidentment entra en l’esfera de la política i no és estrictament esportiva.

I els mateixos atletes, aquells que hem de protegir dels avatars polítics de torn, han jugat un munt de vegades a aprofitar l’altaveu que suposen uns esdeveniment de cobertura informativa mundial per realitzar múltiples reivindicacions.

Que el Comitè Olímpic Internacional digui que no s'ha de barrejar esport i política és ridícul, tenint en compte que és un organisme amb més membres que les Nacions Unides. Sabíeu que Hong-Kong, part de la Xina, pot participar a uns Jocs independentment? En canvi, no es reconeixen aquells comitès sense estat darrera, com és el cas del Català.

Per negar l’existència del Comitè Olímpic Català (COC) es fan servir motius politics (l’absència d’un estat Català) abans que esportius; Catalunya té representació en l’olimpísme des de l’inici de la recuperació del moviment pel francès Pierre de Coubertain. Els representants de l'atletisme català ja participaven a les reunions del COI quan no hi havia a l'Estat Espanyol un comitè olímpic reconegut.

L’argument que el que realment és important són els esportistes és una fal·làcia, ja que milers d’atletes al món (amb excel·lents marques individuals) veuran els Jocs des de casa pel sol fet que la seva federació ja té el cupó ple. I d'altres, objectivament pitjors, hi seran. I si no, segur que recordeu al nedador Eric Moussanbani a Sidney. Collons - i perdó per l'expressió - que jo ho faig millor!!!

Realment, es fa difícil imaginar una activitat col·lectiva on l’orgull patriòtic (sentiment polític) s’exalti més que en unes Olimpíades:

-Els atletes hi participen sota una bandera “nacional”, encara que sigui la nazi.
-El rànquing del medaller és per estats (encara que no existeixin, com quan a l’URSS li deien CEI).
- El moment de gran glòria olímpica, l’entrega de medalles, es fa tot oïnt l’himne d’un país, i no la música que decideix qui ha suat l’or.
-Els combinats esportius (bàsquet, voleibol, etc) representen estats nacionals.
-La pertenença a un comitè olímpic nacional és imprescindible per poder-hi participar.
-.........

En definitiva, els Jocs són un festival d’orgull nacionalista i “patrioterisme” del barat.

A l’antiga Grècia s’invocava a la treva olímpica. Avui dia, ens diuen que no cal barrejar esport i política. Llàstima que, quan a l’any 1936 els EEUU van intentar sense èxit boicotejar els jocs de l’alemanya de Hitler, el president del COI (Avery Brundage) va contestar:

“Certs jueus han d’entendre que no es poden fer servir el Jocs Olímpics com a arma per boicotejar els nazis”

Avui fa 77 anys

Avui fa 77 anys el president Macià, des del balcó de la Generalitat, va proclamar la República Catalana dins de la Federació Ibèrica. Això no va agradar gaire a Madrid - que, per molt republicans que fóssin, continuaven sent espanyols - així que van córrer a Barcelona per dir que de federalisme res de res ( qui a Espanya s'ha cregut mai el conte del federalisme?). Després va venir el desengany amb l'Estatut del 32, que va tenir la mateixa fi que el del 2006 (les tisores), així com d'altres esdeveniments no gaire reeixits, com els fets d'octubre i de maig.

Tot i així, aquest règim va ser el primer de la història ( a Catalunya i a l'Estat espanyol) en ser escollit i ratificat democràticament i de manera universal ( per primera vegada, les dones van tenir dret a vot) l'any 1936, abans de ser derrocat pels exèrcits feixistes espanyol, alemany i italià, malgrat la normativa internacional de no intervenció ( que tan sols van seguir, curiosament, els estats democràtics).

En els nostres dies, encara vivim sota un règim heretat del franquisme. A l'Estat Espanyol encara no s'ha fet una "purga" completa de la dictadura, tal i com es feu a Alemanya i a d'altres estats civilitzats. Diuen que s'ha d'oblidar, que no s'ha de remoure el passat; nosaltres diem que s'ha de recordar i, sobretot, actuar.

Per aquells que van deixar la pell lluitant per la Llibertat encara no s'ha fet justícia.



No oblidem.


Visca la República!

L'home de les disfresses

S’obre el teló.

Apareix un home amb talant, precognitzant tempestes i recessions arreu, i mostrant-se ell mateix com l’única solució al drama; l’opció centralista i plural ( quina contradicció) que “la seva idea d’Espanya” necessita.

Això sí, sense tancar les portes a ningú, car la majoria absoluta del 82 queda lluny. I això inclou que a casa seva tothom hi és benvingut: des de la figura trista i obscura de la barba fins al predicador democristià. Inclús els nobles xicots del nord, el poble dels irreductibles ( amb concert econòmic, això si) formen part de la funció.

Prioritats: salvar l’eufemística “recessió”, consolidar un pacte terrorista que inclogui la majoria de partits i continuar amb les polítiques socials dels 400 euros.

I per això l’home de les disfresses és ben capaç d’interpretar el paper d’espanyol de cap a peus, per buscar complicitats amb la dreta més rància. Sí, aquella dreta que feia por, la dreta del llop que venia si no hi fèiem alguna cosa. Sort que varem votar-lo, perquè si no ara estaríem governats per ELLS! Doncs ells són els mateixos amb els quals l’home de les disfresses està disposat a avenir-se en qüestió de temes d’Estat, a la primera de canvi, si s’escau. I sense complexos.

I què succeeix amb el poble dels “reductibles” sense aigua? Allà on governa l’home-sense-mots? Doncs no patiu. L’home de les disfresses, a part de talant, també té molt de talent, i és capaç d’enarborar la senyera amb convicció. La senyera de les balances fiscals i la “promesa” (aquí s’ha d’anar amb peus de plom) d’estudiar el transvasament del Roine. Vaja, just en la línia del predicador democristià, i gens en la línia de l’home-sense-mots, tot i ser del seu propi parit. Curiós. Així és com li paga els milió i mig de vots i els 25 diputats?

Què pretén l’home de les disfresses? Quina estratègia està duent a terme?

Que vagi amb compte, perquè l’època dels xecs en blanc ha acabat. Hem après que les promeses ja no són el que eren ( com els transvasaments, que a partir d’ara esdevindran "captacions temporals").

La funció tot just acaba de començar.

Nou espai!

Ens és grat inaugurar un nou espai en el nostre bloc:

He oït pels móns del Senyor...

Es tracta d'un recull de converses surrealistes i sorprenents - que s'aniran actualitzant - caçades al vol en indrets varis: el metro, la facultat, el carrer, la feina, el balcó, etc.

Tal i com està el món, prometem hores i hores de diversió assegurada.

Iniciem la tanda amb una clàssica conversa sobre el món del cinema als lavabos de la Facultat. Es tracta d'un diàleg revelador on es descobreix que, realment, Ciutadà Kane, l'òpera prima del genial Orson Welles, no és aigua clara.

Que n’aprenguin!

A Can Barça sembla que les aigües baixen revoltes. A l’entrenador no li fa cas ni l’encarregat del material, els jugadors es dediquen a viure la dolce vita i la directiva es mira el melic mentre intenta treure pilotes fora ( mai millor dit).

Recordeu aquell noi tant trempat – a qui, fins i tot els periodistes, anomenaven amicalment “en Jan”- que el 2003 va guanyar les eleccions a la presidència del Barça? El que es va presentar fent tàndem amb en Sandro Rosell. A aquell noi totes li ponien, i va resultar ser el nou "messies" del barcelonisme: va aconseguir trencar la mala ratxa endèmica de resultats, aportant-nos lligues i copes d’Europa.
Doncs, actualment, sembla que s’ha girat la truita. Els problemes i la mala premsa ( contra la qual es va enrabiar l’altre dia) s’han multiplicat més que la seva panxa (la del melic).

Fins aquí, res de nou sota el sol. Tothom sap que les crisis en el món del futbol són cícliques i sembla que ara estem al final d’un cicle.

El problema s'agreuja perquè, a més a més, el jugador estrella (el que a la NBA anomenen jugador franquícia) , aquell que va fer girar ell solet el cercle virtuós laportista, ha entrat en decadència absoluta i, probablement, no tornarà a suar la samarreta blaugrana.

I doncs, què es pensaven?

A mi em sembla d’allò més normal; què faríeu demà si us toquessin deu milions d’euros? Deixar de treballar, oi?
Exactament el mateix que fan les estrelles del Barça fitxades a cops de talonari

Si a una persona de vint-i-pocs anys (sense estudis, procedent d'un entorn complicat i amb la testosterona pels núvols) li soluciones la vida, la de la seva família i la del munt d’amics, representants i fills i filles que té escampats pel món, després no li demanis que treballi vuit hores al dia com si d’una persona normal es tractés.

I això – com diria la Terribas - per què? Doncs és fàcil d’explicar.
Perquè el futbol professional és mentida. No és esport, és negoci.

Que consti que hem avisat... però ens sembla que dintre d'uns anys podrem tornar a publicar el mateix article canviant algun nom.
En fi, com diria aquell: que n'aprenguin!