Cornuts i pagar el beure

Aquesta sí que és bona.

Ara resulta que els diners per pagar el minitransvassament ( o la mini captació d'aigua temporal) de l'Ebre cap a Barcelona no sortiran pas de les arques de l'Estat sinó de les butxaques dels catalans.

En concret, de l'Estatut ( o miniestatut retallat del 2006); i, més concretament, del pressupost que havia de servir per rescatar peatges i subvencionar el dèficit fiscal milionari que arrossega Catalunya des de fa anys, que va ser esgarrapat feixugament a última hora després del grandiós pacte Mas-Zapatero.

Si és que ser independentista avui en dia ja no és qüestió de creure, és qüestió de saber sumar i restar. Ras i curt.

O sóc molt mal pensada, o molt em temo que qualsevol transvassament del Tajo no aniria a càrrec precisament de les arques de Castella la Manxa.

Però aviam; no havíem quedat que tot el que respectava a rius ( sistemes hidrogràfics, per dir-ho més institucionalment) era competència estatal? Ningú va veure, llegir o escoltar fa poc les declaracions dels representants del govern central que, contradint el govern de la Generalitat, es negaven i es neguen una vegada i altra a la (desafortunada) idea del Segre? No és una qüestió estatal d'interès general que la segona ciutat de l'estat a partir de l'Octubre corri el risc de quedar-se sense aigua? No és el govern central de l'Estat espanyol qui té la competència i qui ha de vetllar per fer arribar aigua a tots els seus ciutadans?

Si ja som prou grans per finançar les nostres infraestructures amb les molletes de pa de l'Estatut, també ho som prou per poder-les gestionar. On són els traspassos de Rodalies i aeroport senyor Zapatero? O també n'haurem de dir captacions temporals de serveis bàsics?

I és que amb aquests companys de viatge, tota la vida serem cornuts i pagarem el beure. Per dignitat, ja és hora de divorciar-nos.

Recordeu: és una qüestió de saber sumar i restar, res més.

Una nit massa curta i poc optimista

La d'ahir fou una nit electoral atípica, curta, d'aquelles en què, amb l'escrutini de les 8 del vespre el panorama, si fa no fa, ja està dat i beneït. D'aquelles en què, a les 10 i escaig, cansat del ball de dades irrellevant i de veure com tots els polítics - o quasi tots - "han guanyat", canvies de canal o, millor encara, apagues el televisor per fer coses més interessants.

Si he de destacar un fet positiu de la nit electoral és, sens dubte, la Mònica Terribas. La flamant periodista va estar increïble: activa, engrescada ( potser massa) i àcidament oportuna. A més a més, va saber posar a cadascun dels partits contra les cordes amb les seves preguntes tipus punyal que van deixar, a més d'un, sense paraules.

Inclús el tranquil i guanyador Joaquim Nadal, que a voltes semblava desaparegut dins del plató, va haver de passar pel cèrcol. Així com el caspós pretendent popular ( d'on l'han tret aquell ultrasur???), el prudent convergent, el decebudíssim republicà o el verd constructiu, dins el que cap.

I ara, una vegada analitzada la forma, em disposo a fer un cop d'ull al per què de tot plegat, a aquesta crònica d'una mort no tant anunciada.

Al meu entendre, hi va haver tres tipus de votants:

a) Els que es van quedar a casa
b) Els que van fer vot útil
c) Els que vam decidir apostar per algun partit que no fos PSOE i PP

Sens dubte els grans triomfadors són els b), tot i que els a) no són pas pocs i, d'alguna manera, també van fer decantar la balança.

Avui el titular de La Vanguardia no podia ser més clar: "Zapatero guanya pel suport de Catalunya". I és que dels 5 escons que el PSOE ha tret de més, 4 venien de l'imparable PSC, que ha arrassat a totes les demarcacions, convertint Catalunya en un feu socialista imprescindible per a qualsevol que aspiri a president. I d'això que en prengui nota el PP. Si algun dia volen ser presidents, que busquin amics a Catalunya.

Així doncs, els tipus b) són bàsicament catalans optimistes. O hauria de dir catalans-Nemo, és a dir, catalans sense memòria.

Si el PSC i el PSOE han guanyat, jo diria que Catalunya ha perdut. I ha perdut perquè els partits pròpiament catalans, sumats, formen una minoria preocupant. Ha perdut també el tripartit i, sobretot, ha perdut la pluralitat.

Unes de les dades més significatives que vam poder escoltar ahir de la mà de la parella Coral-Terribas van ser el nombre de diputats al Congrés que no són ni de PSOE ni de PP. La xifra ha baixat lesgislatura rere legislatura, i ara per ara ens trobem amb la xifra més minça: només 28 diputats no són de cap dels dos partits majoritaris. Bé, prou que ho sap en Llamazares. I també els del PNB. I, encara que hagin aguantat la sotregada amb dignitat, els de Convergència també ho saben. I, per descomptat, ho sap ERC.

Com bé ha senyalat en Salvador Cardús avui a l'Avui, al final resulta que allò del català emprenyat no era pas un tipus de persones, era simplement un, "el" català emprenyat. Em pregunto quantes de les persones que van patir trastorns infraestructurals van anar a votar ahir amb alegria i pandereta al candidat socialista. A Barcelona segur que molts, per no dir tots.

Qui ha guanyat? Doncs el mal "menor". El vot útil. El vot que vota per votar. El poc democràtic.

Ha guanyat el "ja ho tenim tot fet". Ha guanyat la bipolarització i el desencís. La demagògia i el "si tu no vas, ells venen" com si es tractés de l'exèrcit de Mordor. Ha guanyat la poca convicció i la manca d'idees. Ha guanyat Espanya, per descomptat.

Catalunya es ven a Espanya amb aquella alegria, una alegria chaconiana. Una alegria que jo titllo d'immoral, de poc ètica i, sobretot, de poc lògica. Hem donat a cegues la clau dels propers anys a un president al qual li agrada molt parlar en futur - que no de futur - ( apoyaré, aprovaré, llegará) però poc en present. Un president que no ha sabut engrescar suficientment a Espanya (només un diputat no és català) però si, pel que es veu, a Catalunya.

El mateix que va mentir repetides vegades, i que va deixar l'Estatut ben retallat.

Però a Catalunya, com abans he dit, abunden els ciutadans-Nemo, la memòria dels quals només dura el què dura la injuria. Uns mesos. Doncs bé, ja l'hem fet president. Hem derrotat el PP. Però també hem derrotat ERC i ICV, i hem deixat al representació de Catalunya a CiU. Sembla que haguem tornat deu anys enrrera.

I què passarà? Doncs el temps ho dirà. Potser més versions del pacte del Majestic versió optimista? O més aviat les seqüeles de l'Apoyaré, versió sèrie B? O ni això?

No ho sabem ni ho podem dir perquè nosaltres, catalans, no hi pintarem res. I tot gràcies a nosaltres i la nostra alegria desfermada.

Visca la pandereta i pobre del qui es queixi que la Renfe va tard. No vull sentir ni una sola queixa en quatre anys.

PD:

Pels que van votar útil

Tenen quatre anys ben bons per a reflexionar sobre la gran utilitat del seu vot. Els recomano que, ha falta de memòria, adquireixin algun disc dur d'aquells portàtils ( a bon preu al Media Markt) i vagin guardant allà tot el que vagi succeïnt. Així, al 2012, potser són capaços de fer un vot més crític. O no.

Pels que van quedar-se a casa

També, que reflexionin sobre la gran utilitat d'aquest gest, que ha derivat en la pèrdua de poder dels partits petits. No us renteu les mans, perquè també vosaltres sou, en part, instigadors de la bipolarització salvatge.

Pels altres

En primer lloc, potser caldria felicitar Convergència. Han aguantat de manera ferma, amb el candidat democristià, i ara tornen a ser importants. Importants, que no decisius, perquè el PSC els ha passat la mà per la cara. Que reflexionin, ells també, de cara a les eleccions al Parlament i que no es venguin al millor postor, que no cal.

I pels altres, doncs a fer el cor fort, quin remei.

A ERC li cal una autocrítica i una revisió de dalt a baix. En alguna cosa s'ha fallat, i no només es pot donar la culpa a la bipolarització i al vot útil, que també. Però molts dels que s'han quedat a casa eren uns desencisats d'ERC. Cal tornar-los a engrescar. La política del vaivé d'aquests darrers anys, el voler quedar bé tant amb els d'esquerres com amb els independentistes més intrasigents, ha quedat en un no res. I aquests xecs en blanc, aquets suport als socialistes a canvi de ben poc, també ha estat una de les causes. S'han de tornar a fixar les bases d'aquest castell, o es desplomarà irremeiablement.

I a ICV, doncs tres quarts del mateix, encara que amb aquests el mal ha estat menor. El vot útil si que és, sens dubte, l'explicació lògica, tot i que jo no afirmaria tant rotundament com l'Herrera que no han estat castigats.

Vota (in)útil

Al cap i a la fi només som humans; per por a la incertesa d’allò que vindrà, sovint emprenem accions poc racionals i poc constructives. La coacció, encara que sigui només psicològica, no és una via, i encara menys en el terreny de la política.

Aquests dies de campanya sembla que ens moguem en un taulell d’escacs, només pendents de quin moviment faran blanques i negres. Davant d’aquest panorama - forçadament bicolor - correspon al més primitiu dels instints refugiar-se en la opció menys dolenta, encara que realment no la compartim gens.

El mal anomenat vot útil és una arma de baix nivell que utilitzen els partits grans per arreplegar vots dels indecisos i pispar-ne a la competència, apel·lant sempre als sentiments i les emocions més primitives dels seus votants en potència.

Però actuar per “por al llop” no és adult, ni madur, ni racional, ni correspon a un ciutadà coneixedor dels entramats del sistema electoral. No som els EUA; no hem d’escollir un president sinó els que seran els nostres representants al Parlament (que no només és un -el que surt a la fotografia - sinó que n’hi ha tota una llista). El president l’escollira el parlament, gràcies al suport de una majoria dels parlamentaris, ja siguin d’un partit majoritari o no.
Amb el sistema actual, tots els partits són importants, tots poden tenir un paper clau, i més tenint en compte la situació d’equilibri de forces actual.

Anem a votar amb convicció- encara que sigui en blanc - com correspondria als ciutadans d’una democràcia europea ben consolidada, i no influits per la tempesta de propaganda bipartidista que ens inunda. D’aquesta manera és com el nostre vot serà realment útil.

El primer missatge

Eus ací el primer post!

I, per estrenar-nos, res millor que el decàleg del blog. Val més deixar les coses clares des de bon principi.

Els Deu Manaments del Kontrablog:

1. Estimaràs l’ópera sobre totes les coses.
2. No diràs el nom de Fassbinder en va.
3. Santificaràs diumenge amb una migdiada de dues hores.
4. Honraràs el teu i-pod.
5. No mataràs, a menys que sigui necessari per alimentar-te.
6. No faràs servir el Paint del windows.
7. No robaràs CD’s a l’FNAC, els descarregaràs d’internet.
8. Llegiràs dos o més diaris cada dia.
9. No tindràs pensaments ni desitjos impurs. (HAHAHAHA)
10. Aniràs almenys un cop a la vida a veure una exposició del CCCB.