Si us equivoqueu escrivint l'adreça d'aquest blog, no patiu; pot ser que aneu a parar a aquesta divertida i didàctica pàgina web ( de disseny excepcional, tot s'ha de dir):
http://www.kontra-blog.blogpsot.com/
Déu ens agafi confessats...
dilluns, 25 d’agost del 2008
dilluns, 4 d’agost del 2008
Llibres a la fresca
Ahir vam tenir la petita sort de gaudir d'una experiència curiosa.
Tot i que en la societat on vivim no sembla haver-hi ni un racó per a l'alevosia i la nocturnitat - i menys en una ciutat com Barcelona, on sempre hi ha gent a tot arreu –, els amants de la literatura tenen, no obstant això, la possibilitat de trobar-se clandestinament en un indret ben especial.
Per als qui llegiu habitualment La Vanguardia, ja sabreu que Joan de Sagarra és un dels articulistes de més renom. Per als que no, es tracta ni més ni menys que del fill de l’escriptor i figura clau de la cultura catalana de principis del segle XX, Josep Maria de Sagarra.
Aquest bon vivant és, com no podia ser d’una altra manera, un gran lector. Per això, i segurament per altres motius ben personals, alguns diumenges de l’any (ben poquets, es veu), a les dotze en punt de la nit, li agrada compartir les seves lectures amb els seus propis lectors.
És per això que, al bell mig del Passeig de Sant Joan, sobre la curiosa font de la caputxeta i el llop, hi diposita una sèrie de llibres, tots ben diferents: assaig, prosa, poesia, contemporanis, clàssics, en català, en castellà, en francès.
Vam arribar a l’indret cap a tres quarts i cinc de dotze, sense saber ben bé què esperar. Hi haurà un fotimer de groupies d'en Sagarra envoltant la font, tot esperant la seva aparició? Seriem els únics que assistiriem a la cita? I si ni tan sols s’hi presenta?
Bé, ni una cosa ni l’altra. Simplement, un grapat de gent. Com a molt, sis persones. Algunes dretes, impacients, mirant ací i allà; d’altres, ben tranquil·les, assegudes als bancs.
Amb una puntualitat ben poc anglesa, cap a un quart menys cinc de dotze, vam veure enfilar pel Passeig un home vestit ben normal que arrossegava un carret de la compra. Sens dubte era ell. Com si fos quelcom rutinari, arribà fins a la font ( tot esquivant algun fotògraf esporàdic) i, sense dir res, començà a treure llibres del carret. Un a un, i amb molta cura - talment com si organitzés una exposició – anà dipositant els llibres al voltant de la font, sobre una petita mènsula.
Els tímids i prudents espectadors poc a poc vam anar agafant confiança i ens vam acostar cap a la font. No recordo quan va marxar en Sagarra. Quina mala educació, al damunt que et regalen llibres no donar ni les gràcies! Però estava enfeinada triant i remenant.
Al final, El monstre i altres escrits autobiogràfics de Josep Palau i Fabre en una novíssima edició, la Poesía completa de Vázquez Montalbán i un curiós manual sobre l’arquitectura catalana de la Mancomunitat a la República. No es pot dir que marxéssim amb les mans buides. Tothom, de fet, va marxar ben satisfet amb els seus exemplars.
Tot i que en la societat on vivim no sembla haver-hi ni un racó per a l'alevosia i la nocturnitat - i menys en una ciutat com Barcelona, on sempre hi ha gent a tot arreu –, els amants de la literatura tenen, no obstant això, la possibilitat de trobar-se clandestinament en un indret ben especial.
Per als qui llegiu habitualment La Vanguardia, ja sabreu que Joan de Sagarra és un dels articulistes de més renom. Per als que no, es tracta ni més ni menys que del fill de l’escriptor i figura clau de la cultura catalana de principis del segle XX, Josep Maria de Sagarra.
Aquest bon vivant és, com no podia ser d’una altra manera, un gran lector. Per això, i segurament per altres motius ben personals, alguns diumenges de l’any (ben poquets, es veu), a les dotze en punt de la nit, li agrada compartir les seves lectures amb els seus propis lectors.
És per això que, al bell mig del Passeig de Sant Joan, sobre la curiosa font de la caputxeta i el llop, hi diposita una sèrie de llibres, tots ben diferents: assaig, prosa, poesia, contemporanis, clàssics, en català, en castellà, en francès.
Vam arribar a l’indret cap a tres quarts i cinc de dotze, sense saber ben bé què esperar. Hi haurà un fotimer de groupies d'en Sagarra envoltant la font, tot esperant la seva aparició? Seriem els únics que assistiriem a la cita? I si ni tan sols s’hi presenta?
Bé, ni una cosa ni l’altra. Simplement, un grapat de gent. Com a molt, sis persones. Algunes dretes, impacients, mirant ací i allà; d’altres, ben tranquil·les, assegudes als bancs.
Amb una puntualitat ben poc anglesa, cap a un quart menys cinc de dotze, vam veure enfilar pel Passeig un home vestit ben normal que arrossegava un carret de la compra. Sens dubte era ell. Com si fos quelcom rutinari, arribà fins a la font ( tot esquivant algun fotògraf esporàdic) i, sense dir res, començà a treure llibres del carret. Un a un, i amb molta cura - talment com si organitzés una exposició – anà dipositant els llibres al voltant de la font, sobre una petita mènsula.
Els tímids i prudents espectadors poc a poc vam anar agafant confiança i ens vam acostar cap a la font. No recordo quan va marxar en Sagarra. Quina mala educació, al damunt que et regalen llibres no donar ni les gràcies! Però estava enfeinada triant i remenant.
Al final, El monstre i altres escrits autobiogràfics de Josep Palau i Fabre en una novíssima edició, la Poesía completa de Vázquez Montalbán i un curiós manual sobre l’arquitectura catalana de la Mancomunitat a la República. No es pot dir que marxéssim amb les mans buides. Tothom, de fet, va marxar ben satisfet amb els seus exemplars.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
