김기덕

El BAFF va estrenar la penúltima pel·lícula del director coreà Kim
Ki-duk (Bogwha, 20-12-1960), Al·lè.

L’autor de Primavera, estiu, tardor, hivern... i un altre cop primavera (봄여름가을겨울그리고봄) i Samaritan girl torna a emprar les estacions de l’any com a fil argumental de la seva obra. Una divisió del temps i de la mateixa vida que, tot sovint, oblidem, capficats en la nostra atrafegada i consumista vida occidental.

Kim Ki-Duk ens presenta un relat sobre la necessitat que tots tenim d’afecte; una història on, per sobre de tot , el més important és sentir-se estimat.

Quatre reus (un d’ells condemnat a mort per un crim horrible) tancats en una cel·la claustrofòbica a la moderna Corea del Sud i una família aparentment modèl·lica ens mostren la seva intimitat de forma crua, complicada, trista però, sobretot, sense falses aparences.

Potser no podrem entendre per què fan les coses com les fan, però tots sabem que la vida és així, tràgica i còmica al mateix temps; tot sovint, absurda. Hi ha vegades que no podem trobar un per què racional a tot el què fem i això és el que vol subratllar el director coreà.

Personatges al límit, sexe, violència, amor, desamor, gelosia, suïcidi, voyeurisme i periodisme groc; tot plegat summergit en una atmòsfera gèl·lida com la mateixa estació de l'any en què transcorre el film. Una atmòsfera, sovint asfixiant, que deixa l'espectador quiet i expectant del primer fins al darrer minut.

El millor, sens dubte, el sentit de l’humor negre que traspua la pel·lícula. La senzillesa aparent, el minimalisme tan ben treballat a través del qual el el director aconsegueix comprimir la vida dels personatges o, almenys, tota una història d’amor en quatre falses estacions. Talment com un Vivaldi, però del segle XXI i utilitzant cançons populars coreanes. Les paraules són innecessàries; és més, el poc diàleg que apareix en el film és irrisori i superflu. Lògic, tenint en compte que els bons cineastes saben expressar-se perfectament sense paraules, mentres que els dolents ( la majoria) necessiten de l'existència omnipresent del diàleg inútil.

Al final de la pel·lícula un s'adona com de semblants i, alhora, llunyans som respecte els orientals. Els seus valors ètics i la seva manera de reaccionar respecte als esdeveniments és radicalment diferent.

I, com a colofó, un botó, el què li diu el marit a la seva dona desprès que ella descobreixi que li posa descaradament les banyes:

“Jo t’enganyo, però almenys treballo”......

Clixés

"No hi ha necessitat d'entendre-ho tot. A aquests els pregunto si entenen Bergman, i em diuen que sí, que parla d'una parella que no s'entén...Però això no vol dir entendre-ho! Això vol dir que reconeixen una situació. Hi ha uns clixés de referència cultural, i tot el que no s'hi pugui integrar et diuen que no s'entén".

Pere Portabella
Entrevista a l'Avui, 18 d'abril de 2008

En memòria

S’ha mort l' Arthur C. Clarke.

El científic, humanista i escriptor de 90 anys ha mort a Sri Lanka on vivia des del 1959.

L’autor de Cita amb Rama pasarà a la història pop del segle passat per ser el co-autor del guió (i també del llibre) de 2001, odissea espacial que va dirigir l’any 1968 Stanley Kubrick.

Aquesta nit la HAL-2000 plorarà en silenci al voltant dels anells de Saturn.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Adéu tiet.

Un mestre

Faig una mica tard ja, però no m'en volia anar a dormir sense recordar que ahir, 5 de març, Pier Paolo Pasolini hagués fet 86 anys. Això de recordar inconscientment els aniversaris de personatges cèlebres és una curiosa habilitat - completament inútil i prescindible - que m'ha donat la naturalesa en detriment d'altres mecanismes mentals, més pràctics segurament per la vida moderna, com la ubicació i el control de l'espai. El món està mal repartit.

Doncs bé, d'es d'aquí el meu humil i també força prescindible homenatge al carismàtic realitzador i poeta italià. Si no heu vist cap dels seus films, considereu-vos en part afortunats, ja que el vostre nivell de freakisme no és tan elevat com pensàveu.

Però, d'altra banda, tampoc podeu morir sense haver vist aquella magnífica trilogia formada per El Decameró, Els contes de Canterbury i Les mil i una nits, rodades entre 1971 i 1974. Algú que és capaç de portar a la gran pantalla tres obres mestres de la literatura universal ja és mereix, almenys, que es parli d'ell. I més si, com és el cas de Passolini, aconsegueix fer-ho d'una manera tan reeixida.

Per què unes obres es consideren ser dignes de formar part del gran ens anomenat literatura universal? Doncs perquè, més enllà de l'anècdota, l'argument de la història, ens parlen precisament de temes universals, que sedueixen a tots els lectors, siguin del segle que siguin.

Doncs bé, Passolini també ens parla d'amor prohibit, enveja, avaricia, traïció, sexe explícit (i no si val ara dir que les veureu) i, en definitiva, de les debilitats constants de l'ésser humà. Però en lloc de fer-ho amb paraules ho fa a través del llenguatge cinematogràfic i la seva particular visió del món, un tant narcisista (ell sempre hi apareix; de fet, a Els Contes de Canterbury interpreta ni més ni menys que el paper de Geoffrey Chaucer), irònica, però plàsticament perfecta.

Un home curiós, en Passolini, amb una vida pública i privada força agitada i controvertida. Raons de més per tenir en compte la seva obra, que al cap i a la fi és una peça clau del cinema modern i contemporani.