Converses en un japonès

L'altre dia vaig tenir el plaer de conversar amb uns francesos en un japonès. Pensareu que no és gaire excepcional. En efecte. L'excepcional per a mi va ser descobrir que m'hi podia comunicar en francès. Que m'entenien! Aquest va ser l'autèntic plaer, a banda del sushi.

Com és obvi ( almenys a mi em passa sovint) va sorgir el tema de l'estat, la nació, i el sentir-se una cosa o sentir-se una altra.

El fet que jo no donés suport a la selecció espanyola, no ho entenien. És més, se'n feien creus!
"Jo sóc catalana, i per tant no em sento espanyola" . Si aquesta frase la dius així: "jo sóc noruega, i per tant no em sento filipina", tothom la troba normal i lògica. Ara, si ho dius com la vaig dir jo, malament, perquè és quelcom de paranormal. Inèdit.

"Però Catalunya no és un país!", m'insistien. Aleshores la conversa derivà en intents d'explicar-los la diferència entre estat i nació, el sentiment de pertanyer o no a un col·lectiu, etcètera. És clar, França no és només el paradigma d'estat-nació, sinó que van ser ells qui el van inventar!

Al final, entre més sushi i més vi blanc, no sé si em van acabar d'entendre. Espero que, almenys, quan es tornin a trobar un altre català, a bretó, o escocès, o cors, o galès, no s'espantin tant; que entenguin que pot haver diverses nacions dins d'un estat, encara que no ho comparteixin.

Que, de fet, aquesta idea decimonònica dels estat-nació està en crisi. Que els estat, la majoria, s'han construit a cops de roc, fusell i canó. Que els més nacionalistes del món són aquells que han imposat la seva nació a base de vessar sang. Que la resta, els que avui teòricament som els nacionalistes, som aquells que, simplement, intentem defensar-nos d'aquella agressió, però amb armes democràtiques: el diàleg, la història, la cultura i les converses en un japonès.

Però el millor de tot vingué després.

A la taula del costat hi seia un noi que semblava encuriosit per la nostra conversa. Era americà, però entenia el francès perquè havia estat set anys residint a París. Quan marxà, el noi francès de la nostra taula va dir:

- "Pobre, set anys a París. No ho deuria passar gaire bé"
- "Per què?" - vaig preguntar jo, encuriosida.
- "Doncs perquè entre francesos i americans no ens portem massa bé"

En un altre moment de la conversa jo els vaig preguntar si sabien alemany. Eren d'Strasbourg, per tant la pregunta tampoc era tant descabellada. Em van contestar que no, que no els agradava l'alemany i, de fet, els alemanys no els queien massa bé. Per la guerra. I que per això no aprenien l'alemany.

Bé, no pretenia emetre prejudicis ni tampoc donar una mala visió dels francesos. A part que aquells en concret em van caure molt bé, he viatjat molt per França i és un país que aprecio molt.

De fet, tot i que l'estat francès, a través d'un acord firmat amb Espanya al segle XVII, va envair part del territori de Catalunya, va humillar durant segles a tots aquells que parlaven català (Sois propre, parle le français), i no dóna ni un sol euro ni pel català, ni per l'occità ni pel bretó, jo estic aprenent el francès.

Ja veieu que hi ha moltes maneres de ser nacionalista, i algunes són més racionals que d'altres.

L'ús del català a la universitat

Qualsevol bloc que es precï regularment recull articles dels seus gurús de capçalera particulars i, com qui no vol la cosa, els cola en un post. Així demostra que algú pensa com ells pel món i, de retruc, actualitza la pàgina sense gaire esforç (cosa que sempre va bé).

Aquesta pràctica em sembla una mica “patillera”. Però, també es cert, que quan algú ja ha dit exactament el què volies dir - i a sobre ho escriu millor que tu - doncs escolta, moltes felicitats per ell i que s’emporti tots els mèrits.

Així que avui, entre que una Kontrablocaire es troba immersa en exàmens i que l’altre no té gaire esma per escriure,farem una excepció.

El millor és que vegeu el què ha escrit en Terricabras a la columna d'avui del Periòdico. Expressa pefectament el què pensem:

"Catalunya és un país tan curiós que s'hi discuteixen coses que no es discuteixen enlloc més: si és normal o no que es promogui la llengua del país, si la televisió del país ha de donar prioritat a les qüestions del país, fins i tot es discuteix si això és un país o no. I això fa que ser català sigui molt cansat: has de defensar constantment coses òbvies, has de demanar perdó per allò que arreu és motiu d'orgull, has d'a guantar que qualsevol t'expliqui què vol dir ser català i que els que no defensen ni la llengua, ni la història, ni les tradicions del país et diguin que ells són més catalans que ningú. ¡Has d'aguantar cada cosa!
Ara hem sabut que, finalment, es vol exigir un cert grau de coneixement del català als professors universitaris. Això és una cosa que no s'ha d'exigir enlloc, senzillament perquè tothom ho dóna per descomptat. I si no que circuli la gent una mica més i se n'adonarà. A Alemanya, a França o a Itàlia, un professor ha de parlar l'idioma del país. I a Madrid, també. A Catalunya es veu que això no és clar, que se n'ha de parlar, que s'han de posar condicions, que s'ha de demanar amb compte.
Fa més de 30 anys, quan em vaig voler matricular a la Universitat alemanya de Münster em van fer un examen previ d'alemany --el suspenia molta gent--, amb el bon argument que "si no sap alemany, vostè perdria el temps en aquesta universitat". Que hi hagi conferències o cursos especials en anglès, no treu que les classes es facin habitualment en la llengua del país.
Sembla que la UPF i la UAB es desmarquen de la norma general. I una col.lega de la UAB ha dit que la seva universitat no l'aplicaria als seus professors amb un argument realment sorprenent: ha dit que si volien tenir els millors professors no ho podien exigir. ¡Com si tingués res a veure una cosa amb l'altra! Els millors professors també van a Alemanya i a França, i n'aprenen l'idioma. Potser l'aprenen justament perquè són bons professors i, és clar, no són lingüísticament incapaços.
¡Ai!, ens ho haurem de fer mirar: jo només vull ser un ciutadà normal d'un país normal".

Air Berlin (2)

Embolica que fa fort. La història de l’editorial d’Air Berlin Magazin es complica.

L’empresa alemanya continua sense "baixar del burro" i fent declaracions escandaloses. Defensar els drets lingüístics dels catalanoparlants és, segons ells, “retornar a un debat medieval sense cap sentit”.

Si no fos perquè la llengua agreujada no té un estat al darrera, afirmacions d’aquest tipus serien motiu d’un conflicte diplomàtic i la premsa europea segurament se'n faria ressó.

I per si els d’AB es sentien sols, la brunete mediatica s’ha posat a repartir des dels mitjans "nacionals". Evidentment, per posicionar-se a favor de l’agressor i en contra dels seus suposats compatriotes.

Han organitzant una cortina de fum, en forma de campanya en contra de l’exdiputat Joan Puig per emmascarar la polèmica.

El més dramàtic és que la resta de mitjans s’han empassat l’esquer i ahir ja vam veure que li donaven mes importància a la polèmica del logo amb l’esvàstica que a la vergonyosa falta de disculpes de l’aerolinea.

Encara que no ens estranya gens els mitjans segueixin la corda dels de la premsa "yihadista hispànica", com els anomena en Puig. Aquest episodi ens demostra un cop més que si volem deixar de ser l’ase dels cops necessitem un estat propi, que és l’únic que compta.
Perquè, per desgracia nostra, en el què ens ha tocat viure i pagar impostos no pensa moure un dit per defensar-nos.

Que pasaria si la mateixa editorial i l’insultant acudit anéssin dirigits a la llengua espanyola?

Segurament molts dels que ara critiquen al senyor Puig estarien fent el mateix que ell.

Air Berlin discrimina el Català

El director de la companyia aèria , Joachim Hunold, s’ha "llançat de la moto" amb unes escandaloses afirmacions a l’editorial de la revista Air Berlin Magazin (una de tantes publicacions, normalment avorridotes, que trobem als avions. Els continguts són, bàsicament, reportatges de les ciutats on vola la companyia amb fotos maques i informació superficial).

La polèmica sorgeix arran d’una carta escrita per la directora general de Política Lingüística de les Illes Balears, Margalida Tous, on es demanava a diverses companyies aèries que fessin servir també el Català en les comunicacions amb els passatgers.

A l'editorial el president de la segona companyia aèria alemanya respon:

"He de donar cursos de català per decret als meus treballadors? I els qui volen a Galícia o al País Basc voldran que ens hi dirigim en gallec o en basc? És que ja no parlen en castellà? (...) Hi ha pobles de Mallorca on els nens ja no parlen el castellà. A les escoles, el castellà és una llengua estrangera més (...) La partició d'Espanya en nacionalismes regionals és, de fet un retorn als microestats medievals."

És curiós que aquesta al·lusió despectiva als microestats medievals procedixi d'un alemany. Pels que tenim nocions bàsiques d'Història contemporània ( 1er de Batxillerat) recodarem que Alemanya és, de fet, una unió de microestats medievals: Prússia, Bavària, Baden, Würtemberg, Hannover, l'Electorat de Hesse, Saxònia, Nasau, Westfàlia, Renània, Turíngia i, amb permís dels francesos, Alsàcia i Lorena.

Avui en dia, dins de la República Federal alemanya els estats federals ( fills d'aquests microestats històrics) tenen molt més poder polític i econòmic que qualsevol comunitat autònoma del món, amb o sense estatut retallat. a més, tenen com apropi un idioma, que no és un altre que el dialecte en qüestió de l'idioma alemany.

I continua: "Fins ara em pensava que viviem en una Europa sense fronteres"

Si, és clar. Tipica sentència d’un nacionalista que viu en un estat amb fronteres. Vivim en una europa sense fronteres, on els estats amb fronteres ( habitualment aconseguides i defensades amb tenecitat i a cops de sable) tenen el poder absolut. Les fronteres dels estats són sagrades. a banda d'això, tenim la sort de viure en una Europa sense fronteres. I també sense drets per les nacions que no tenen estat.

I Com a col·lofó, s’atreveix a afirmar: “Avui, el castellà ja no és una llengua oficial"

En definitiva, podria ser una editorial d’aquelles delirants que podem llegir a la premsa espanyola més reaccionària.

Per si no n’hi hagues prou, l’ editorial va acompanyada amb un acudit gràfic on veiem un alemany corpulent i amb una actitud molt agressiva que exclama: "Si vinguessin a Bavària els catalans aquests, haurien de parlar bàvar. Maleït sia!"

La companyia prussiana, enlloc de rectificar, continua mantenint les opinions xenòfobes del seu president.

Álvaro Middelmann, director general d’ Air Berlin a España i Portugal, afirma:"El conflicte entre el castellà i el català és una realitat", "El castellà està sent discriminat en certs punts d'Espanya"."Air Berlin és una companyia europea, que quedi bé clar, i hem de garantir la llengua comuna de tots els espanyols " .

Total, com si l’espanyol fos una llengua perseguida i a punt de desapereixer! una llengua parlada per 300 milions de persones ha de ser defensada per una companyia aèria alemanya?

Peter Hauptvogel director de comunicació d'Air Berlin , ha volgut arranjar-ho:

"És com si un bavarès ens exigís que parléssim aquest dialecte en un vol". "Si a mi em sembla molt bé que cadascú parli la seva llengua regional a casa seva o que s'organitzin programes culturals i obres de teatre, però nosaltres som una aero- línia internacional i no podem parlar en una llengua regional"."Vull dir que entenem que han patit la repressió del franquisme i que volen conservar les seves llengües, però l'espanyol és la llengua oficial i els és més útil per comunicar-se".

Sí home clar, doncs a partir d'ara, que utilitzin exclusivament l'anglès o millor encara el xinès en les seves comunicacions, que són llengues amb més parlants que l'alemany.

"No era la seva intenció ofendre mallorquins o catalans perquè "al cap i a la fi donen molts diners a aquesta empresa". "El que no volem és que ara es comenci una campanya en contra nostra". Doncs això em sembla que ho tenen ben cru.

Segons la responsable de premsa de l'empresa a Espanya, Ana Baschwitz, hi ha infants que no aprenen castellà a l'escola i ha posat com a exemple la retirada de la tercera hora a Catalunya. Per la responsable de premsa, el català, el basc o el gallec són innecessaris en les comunciacions de la companyia.

Les reaccions no s’han fet esperar l'Obra Cultural Balear (que ha realitzat un model de queixa), la plataforma per la llengua, el Govern Balear, la Generalitat de Catalunya i fins i tot diversos intelectuals alemanys han fet arribar les seves protestes.

Com sempre l’estat espanyol fa veure que això de la defensa de les llengües que no son el castellà no va amb ell i no hi ha hagut cap reacció del govern espanyol. M’agradaria saber que passaria si aquest mateix senyor hagués dit aquestes coses de la lengua de l'imperio.

I si teniu previst viatjar amb Air Berlin, millor que busqueu alternatives o, altrament, també podeu provar d’aprendre el bàvar.

Us deixem algunes adreces per si us voleu posar en contacte la companyia...

Air Berlin PLC & Co. Luftverkehrs KG
Saatwinkler Damm 42-43
D-13627 Berlin
Tlf: +49 30 34 34 15 00 Fax: +49 30 34 34 15 09

Peter Hauptvogel, director de comunicació d'Air Berlin
(Tel:+493034341500 Fax:+493034341509 hauptvogel@airberlin.com)

Alexandra Müller: Encarrgada de premsa d'espanya
alexandramueller@airberlin.com

Miriam Müller: Directora d'Air Berlin Magazin
miriammueller@airberlin.com
Telefon: +49 30 34 34 15 39

El salt de l’Àngel

Catalans! Ja és aquí!

Sense que ningú li demani i quan ja ni els amics el recordaven, Àngel Colom torna de l’exili voluntari al Marroc per saltar a la primera línea de la política catalana.

Aprofitant el rebombori de les primàries republicanes i amb l’incògnita de qui té al darrera, l’ex secretari general d’ERC, fundador del PI i actual militant de CDC, ha realitzat els últims dies una intensa activitat mediàtica (l’Avui, la Vanguardia, La Nostra, l’ e-noticies...i qualsevol mitjà que li ha posat una carxofa davant).

Desplegant el seu millor estil messiànic, torna per salvar el país i per portar-nos a la terra promesa de la independència.

En les entrevistes llença pestes pel pacte PSC-ERC-ICV, -"el tripartit no s'hauria d'haver fet mai", diu -, fa una crida a la unitat dels catalanistes (mira que original) i ens predica la bona nova del nou sobiranisme de CiU i de l’independentisme d’Artur Mas.

Sabíeu que a la casa Gran del Catalanisme ja hi ha un veí? Evidentment, “en sis ales” !

Tot plegat faria riure si no fos perquè encara recordem com va marxar ell i la seva companya de desventures polítiques, la diva mediàtica Pilar Rahola (martell de masclistes i antisionistes i musa dels matins punt.si), en el vells temps d'Esquerra Republicana. D’amagat , amb nocturnitat i alevosia, agafant coses que no eren seves, deixant un forat econòmic vergonyós i practicant un dels pitjors vicis de la democràcia, el transfuguisme polític.

La campanya, que fa tuf a arnada, té tota la pinta de ser una maniobra convergent per esgarrapar amistats entre els militants d'esquerra desenganyats del tripartit (malament rai quan en Sostres parla bé de tu, no en té gaire costum).

Per sort, de tot plegat encara en treure’m algun gag bo pel Polònia.