Converses en un japonès

L'altre dia vaig tenir el plaer de conversar amb uns francesos en un japonès. Pensareu que no és gaire excepcional. En efecte. L'excepcional per a mi va ser descobrir que m'hi podia comunicar en francès. Que m'entenien! Aquest va ser l'autèntic plaer, a banda del sushi.

Com és obvi ( almenys a mi em passa sovint) va sorgir el tema de l'estat, la nació, i el sentir-se una cosa o sentir-se una altra.

El fet que jo no donés suport a la selecció espanyola, no ho entenien. És més, se'n feien creus!
"Jo sóc catalana, i per tant no em sento espanyola" . Si aquesta frase la dius així: "jo sóc noruega, i per tant no em sento filipina", tothom la troba normal i lògica. Ara, si ho dius com la vaig dir jo, malament, perquè és quelcom de paranormal. Inèdit.

"Però Catalunya no és un país!", m'insistien. Aleshores la conversa derivà en intents d'explicar-los la diferència entre estat i nació, el sentiment de pertanyer o no a un col·lectiu, etcètera. És clar, França no és només el paradigma d'estat-nació, sinó que van ser ells qui el van inventar!

Al final, entre més sushi i més vi blanc, no sé si em van acabar d'entendre. Espero que, almenys, quan es tornin a trobar un altre català, a bretó, o escocès, o cors, o galès, no s'espantin tant; que entenguin que pot haver diverses nacions dins d'un estat, encara que no ho comparteixin.

Que, de fet, aquesta idea decimonònica dels estat-nació està en crisi. Que els estat, la majoria, s'han construit a cops de roc, fusell i canó. Que els més nacionalistes del món són aquells que han imposat la seva nació a base de vessar sang. Que la resta, els que avui teòricament som els nacionalistes, som aquells que, simplement, intentem defensar-nos d'aquella agressió, però amb armes democràtiques: el diàleg, la història, la cultura i les converses en un japonès.

Però el millor de tot vingué després.

A la taula del costat hi seia un noi que semblava encuriosit per la nostra conversa. Era americà, però entenia el francès perquè havia estat set anys residint a París. Quan marxà, el noi francès de la nostra taula va dir:

- "Pobre, set anys a París. No ho deuria passar gaire bé"
- "Per què?" - vaig preguntar jo, encuriosida.
- "Doncs perquè entre francesos i americans no ens portem massa bé"

En un altre moment de la conversa jo els vaig preguntar si sabien alemany. Eren d'Strasbourg, per tant la pregunta tampoc era tant descabellada. Em van contestar que no, que no els agradava l'alemany i, de fet, els alemanys no els queien massa bé. Per la guerra. I que per això no aprenien l'alemany.

Bé, no pretenia emetre prejudicis ni tampoc donar una mala visió dels francesos. A part que aquells en concret em van caure molt bé, he viatjat molt per França i és un país que aprecio molt.

De fet, tot i que l'estat francès, a través d'un acord firmat amb Espanya al segle XVII, va envair part del territori de Catalunya, va humillar durant segles a tots aquells que parlaven català (Sois propre, parle le français), i no dóna ni un sol euro ni pel català, ni per l'occità ni pel bretó, jo estic aprenent el francès.

Ja veieu que hi ha moltes maneres de ser nacionalista, i algunes són més racionals que d'altres.