Perdre el temps

Sovint hi ha gent que es sorprèn o troba curiós que la societat catalana "perdi el temps" reivindicant-se. Totalment d'acord. És una pèrdua absoluta de temps haver d'estar constantment remarcant, alliçonant, incidint i, en definitiva, escampant didàctica repetitivament durant segles i segles a gent que talment és com un mur. Això és un altre tema: la fal·lera incomprensible dels catalans per "caure bé" a la resta del món. Inaudit.

Però bé, sense desviar-nos: efectivament, hi ha moltes coses més importants de què parlar; allò que alguns anomenen genèricament polítiques socials, i també la preocupació pel canvi climàtic, els conflictes a l'Orient Mitjà, la fam, l'analfabetisme, els sonets de Dant, la música religiosa vocal de Bach, el Summercase 2008 i un llarg etcètera. De fet - i això és el que té més mèrit - de totes aquestes qüestions també en parlem, encara que sembli mentida, entre reivindicació i reivindicació.

La qüestió, doncs, és: per què reivindicar-se constantment? Quina necessitat hi ha?

La resposta és molt senzilla. Si mirem al món ( present i passat) obervarem que les úniques nacions que no es reivindiquen són:

a) Les que ja són un estat i, per tant, la reivindicació és una qüestió futil i, altrament, tant automàtica com el mateix fet de ser un estat. Exemples: Alemanya, Noruega, Finlàndia, França, Anglaterra, Grècia, Portugal, els Estats-Units d'Amèrica, l'Argentina, Suècia, Luxemburg i, entre moltes d'altres, la nació castellana.

b) Les que ja han deseparegut i, com es podrà deduir, troben que reivindicar-se ja és un acte del tot innecessari. Exemples: l'Imperi Romà, els gals de Vercingetorix, els germànics, els indis Sioux, els asteques, els inques i, pròximament, milers de nacions més. Hi ha una llarga llista d'espera.

Bé, jo personalment, digueu-me "tiquismiquis" ( i amb tots els respectes per l'Astèrix), prefereixo l'opció A. I com que està vist i comprovat que l'estat al qual formem part ara mateix no farà la feina bruta per nosaltres, doncs no ens queda més remei que continuar reivindicant-nos. De fet, som un cas ben atípic de nació sense estat que sobreviu al segle XXI; a països civilitzats com França, on les coses es fan ben fetes, no haguéssim gaudit de la mateixa sort.

Clixés

"No hi ha necessitat d'entendre-ho tot. A aquests els pregunto si entenen Bergman, i em diuen que sí, que parla d'una parella que no s'entén...Però això no vol dir entendre-ho! Això vol dir que reconeixen una situació. Hi ha uns clixés de referència cultural, i tot el que no s'hi pugui integrar et diuen que no s'entén".

Pere Portabella
Entrevista a l'Avui, 18 d'abril de 2008

En memòria

S’ha mort l' Arthur C. Clarke.

El científic, humanista i escriptor de 90 anys ha mort a Sri Lanka on vivia des del 1959.

L’autor de Cita amb Rama pasarà a la història pop del segle passat per ser el co-autor del guió (i també del llibre) de 2001, odissea espacial que va dirigir l’any 1968 Stanley Kubrick.

Aquesta nit la HAL-2000 plorarà en silenci al voltant dels anells de Saturn.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Adéu tiet.

Recuperem l'honor del senyor Student

Passar les vacances de Setmana Santa tancada a casa estudiant és una activitat massoquista i molt poc saludable - made in Pompeu Fabra - que no recomano a ningú, com és òbvi.

A part d'haver d'aguantar, entre riures burletes, les típiques frases dels amics, bona gent tots ells (que disfrutis, que t'ho passis molt bé, doncs nosaltres marxarem uns dies a X...), el fet de passar hores i hores summergida entre les denses pàgines d'apunts fotocopiats d'Estadística (l'assignatura més amena del món, com ja haureu suposat) té efectes secundàris palpables. Un d'ells, per exemple, és aquest article, malaltís i completament innecessàri( però curiós, si més no).

Resulta que acabo de "descobrir" ( si hagués anat a classe, l'hagués descoberta fa un mes) una distribució anomenada T de Student ( científics, enginyers i/o d'altres especímens ja sabran de quina es tracta). I, us preguntareu, qui és el senyor Student? Doncs realment el noi en qüestió es deia W.S.Gosset, era irlandès i treballava a l'empresa Guiness Breweries, departament d'investigació (a part de fer cervesa, pel què es veu, ja generaven I+D). Un bon dia, pels volts de 1908, va descobrir aquesta bonica distribució - la qual m'està fent passar uns moments inoblidables -, però no li va poder posar el nom de Gosset perquè els de l'empresa - molt vius - es volien quedar amb els mèrits del descobriment. És per això que el pobre irlandès no va tenir més remei que posar el pseudònim genèric de student.

Conclusió: BECARIS DEL MÓN, UNIU-VOS!

Eus ací el perill de llegir les explicacions en lletra petita dels llibres de text, on t'expliquen la vida de la gent. Almenys és la única part amena del llibre d'Estadística.

Aprenents de blocaire

Anem a complir amb un dels tòpics sine qua non dels blocs progres d'avui en dia: el poema copiat/enganxat.

Bàsicament, es tracta de seleccionar un poema, dir que és un dels teus preferits i que l'has posat perquè:

a) Et recorda al teu primer amor
b) No et recorda a res; simplement l'has posat perquè avui bufava el vent de l'est i et senties melancolic/a
c) S'ha de notar explícitament que ets una persona sensible, que adores totes i cadascuna de les Set Arts
d) Totes les respostes són certes

I aquí va el poema (abans que el cerqueu al Google, l'autor és Konstantinos Kavafis)

VEUS

Veus ideals, veus estimades,
d’aquells que han mort,
o d’aquells perduts per nosaltres
com els morts.

De vegades en els somnis ens parlen;
de vegades la imaginació les escolta.

I amb el seu, uns altres ecos tornen
per un moment, des de la primera poesia de les nostres vides:
música nocturna que s’extingeix en la llunyana nit