김기덕

El BAFF va estrenar la penúltima pel·lícula del director coreà Kim
Ki-duk (Bogwha, 20-12-1960), Al·lè.

L’autor de Primavera, estiu, tardor, hivern... i un altre cop primavera (봄여름가을겨울그리고봄) i Samaritan girl torna a emprar les estacions de l’any com a fil argumental de la seva obra. Una divisió del temps i de la mateixa vida que, tot sovint, oblidem, capficats en la nostra atrafegada i consumista vida occidental.

Kim Ki-Duk ens presenta un relat sobre la necessitat que tots tenim d’afecte; una història on, per sobre de tot , el més important és sentir-se estimat.

Quatre reus (un d’ells condemnat a mort per un crim horrible) tancats en una cel·la claustrofòbica a la moderna Corea del Sud i una família aparentment modèl·lica ens mostren la seva intimitat de forma crua, complicada, trista però, sobretot, sense falses aparences.

Potser no podrem entendre per què fan les coses com les fan, però tots sabem que la vida és així, tràgica i còmica al mateix temps; tot sovint, absurda. Hi ha vegades que no podem trobar un per què racional a tot el què fem i això és el que vol subratllar el director coreà.

Personatges al límit, sexe, violència, amor, desamor, gelosia, suïcidi, voyeurisme i periodisme groc; tot plegat summergit en una atmòsfera gèl·lida com la mateixa estació de l'any en què transcorre el film. Una atmòsfera, sovint asfixiant, que deixa l'espectador quiet i expectant del primer fins al darrer minut.

El millor, sens dubte, el sentit de l’humor negre que traspua la pel·lícula. La senzillesa aparent, el minimalisme tan ben treballat a través del qual el el director aconsegueix comprimir la vida dels personatges o, almenys, tota una història d’amor en quatre falses estacions. Talment com un Vivaldi, però del segle XXI i utilitzant cançons populars coreanes. Les paraules són innecessàries; és més, el poc diàleg que apareix en el film és irrisori i superflu. Lògic, tenint en compte que els bons cineastes saben expressar-se perfectament sense paraules, mentres que els dolents ( la majoria) necessiten de l'existència omnipresent del diàleg inútil.

Al final de la pel·lícula un s'adona com de semblants i, alhora, llunyans som respecte els orientals. Els seus valors ètics i la seva manera de reaccionar respecte als esdeveniments és radicalment diferent.

I, com a colofó, un botó, el què li diu el marit a la seva dona desprès que ella descobreixi que li posa descaradament les banyes:

“Jo t’enganyo, però almenys treballo”......