Un mestre

Faig una mica tard ja, però no m'en volia anar a dormir sense recordar que ahir, 5 de març, Pier Paolo Pasolini hagués fet 86 anys. Això de recordar inconscientment els aniversaris de personatges cèlebres és una curiosa habilitat - completament inútil i prescindible - que m'ha donat la naturalesa en detriment d'altres mecanismes mentals, més pràctics segurament per la vida moderna, com la ubicació i el control de l'espai. El món està mal repartit.

Doncs bé, d'es d'aquí el meu humil i també força prescindible homenatge al carismàtic realitzador i poeta italià. Si no heu vist cap dels seus films, considereu-vos en part afortunats, ja que el vostre nivell de freakisme no és tan elevat com pensàveu.

Però, d'altra banda, tampoc podeu morir sense haver vist aquella magnífica trilogia formada per El Decameró, Els contes de Canterbury i Les mil i una nits, rodades entre 1971 i 1974. Algú que és capaç de portar a la gran pantalla tres obres mestres de la literatura universal ja és mereix, almenys, que es parli d'ell. I més si, com és el cas de Passolini, aconsegueix fer-ho d'una manera tan reeixida.

Per què unes obres es consideren ser dignes de formar part del gran ens anomenat literatura universal? Doncs perquè, més enllà de l'anècdota, l'argument de la història, ens parlen precisament de temes universals, que sedueixen a tots els lectors, siguin del segle que siguin.

Doncs bé, Passolini també ens parla d'amor prohibit, enveja, avaricia, traïció, sexe explícit (i no si val ara dir que les veureu) i, en definitiva, de les debilitats constants de l'ésser humà. Però en lloc de fer-ho amb paraules ho fa a través del llenguatge cinematogràfic i la seva particular visió del món, un tant narcisista (ell sempre hi apareix; de fet, a Els Contes de Canterbury interpreta ni més ni menys que el paper de Geoffrey Chaucer), irònica, però plàsticament perfecta.

Un home curiós, en Passolini, amb una vida pública i privada força agitada i controvertida. Raons de més per tenir en compte la seva obra, que al cap i a la fi és una peça clau del cinema modern i contemporani.