I ara què?

Després dels rius de tinta virtual i impresa analitzant els resultats de les generals, no queden gaires coses a comentar. És evident que aquestes eleccions han estat les de la bipolarització a Espanya i les del vot útil i de la por a Catalunya, i que l’estratègia de confrontació del PP li dóna rèdits als seus feus però no li permet guanyar les eleccions a l’estat.

Ara cal contextualitzar els diferents resultats i destriar el gra de la palla, per saber quins escenaris de futur s’obren a curt i mig termini.

Centrem-nos en els dos pols oposats

Al guanyador, el PSC, cal preguntar-li si realment pensa actuar com el “grup català” a Madrid o si es fondrà en la disciplina de partit del PSOE, com habitualment.
La resposta la començarem a conèixer el proper estiu, quan arribi l’hora de debatre el finançament de Catalunya. Ja sabem que en la política l’amor es mesura en forma de partida pressupostària.

El partit de Montilla ha estat el gran beneficiat del vot anti-PP gràcies a una excel·lent campanya electoral (incís: un dia hauríem de parlar dels personatges que hi ha al darrera de l’estratègia socialista, com en Pepe Zaragoza o en Toni Bolaño), però faria malament de creure-se-la. A veure si en Castells és tan optimista quan torni de Madrid de parlar amb en Solbes.

A l’altra cara de la moneda hi trobem ERC. Els pobres resultats electorals són una prova clara de la fi d’un cicle que va començar amb l’equidistància del post pujolisme. L’esgotament d’aquest model - que va quedar ferit de mort al guanyar en ZP, contra pronòstic, les generals del ’04 - obliga a realitzar una profunda reflexió en clau interna. (Recordem que el pack "tripartit+estatut+pacte del tinell" estava dissenyat per dur-lo a terme contra el PP.)

Al proper congrés del juny, la direcció haurà d’explicar a la militància per què s’ha perdut la confiança de cents de milers de votants i, el que és més preocupant: l’aparent falta de rumb i la imatge de mala gestió de les responsabilitats de govern.

Tampoc cal caure ni en presses històriques ni en anàlisis superficials. El cicle potser s'ha esgotat però ha permès al partit republicà un creixement històric en militància i en vots, i retornar al govern per primer cop després de la dictadura.
A les tribunes mediàtiques, que tan han atacat ERC, els hi entusiasmaria un brusc canvi de timó, que portés a Esquerra de la satel·lització del PSC (com ICV) a l’abraçada de l’os en mans de CiU.
La federació nacionalista sembla que ha superat el pitjor de la seva travessa pel desert i és evident que ERC haurà de tendir ponts amb ella, però evitant el risc de quedar engolida, i sempre marcant tendència pròpia.

Per ara les primeres mesures que ha ofert el partit no semblen gaire satisfactòries.
La dimissió de Puigcercós del govern, per dir-ho suau, és estranya.
El govern del país hauria d’estar per sobre de les crisis dels partits. I, si realment calia una dimissió pels errors estratègics, en tot cas seria la del Secretari General (que és qui te responsabilitats pels resultats electorals) i no pas del Conseller de Governació.
Un altre cop no queden clares quines són les prioritats dins de l’executiva d’ERC.