Esport i política

Arran de l’accidentat periple de la torxa olímpica pel món i de les diverses amenaces de boicot a la cerimònia d’inauguració, aquests dies hem sentit moltes veus “autoritzades” (atletes, federatius i fins i tot un feixista que va arribar a ser president del COI) que demanaven no barrejar l'esport i la política.

En principi hi estem d’acord -encara que es fa dificil pensar en qualsevol activitat col·lectiva humana que no tingui repercussions politiques- : els protagonistes d’uns Jocs han de ser els esportistes i l’esforç per superar-se a ells mateixos.

El problema és que els mateixos que onegen la bandera de la neutralitat (COI, federacions nacionals i Comitès Olímpics varis) no han dubtat en fer política des del món de l’esport quan ho han cregut necessari.

Exemples en tenim un munt.

El 1964 Sud-àfrica va ser suspesa i desprès expulsada (1970) del moviment olímpic per la seva política d’apartheid. La decisió em sembla correcta, però evidentment entra en l’esfera de la política i no és estrictament esportiva.

I els mateixos atletes, aquells que hem de protegir dels avatars polítics de torn, han jugat un munt de vegades a aprofitar l’altaveu que suposen uns esdeveniment de cobertura informativa mundial per realitzar múltiples reivindicacions.

Que el Comitè Olímpic Internacional digui que no s'ha de barrejar esport i política és ridícul, tenint en compte que és un organisme amb més membres que les Nacions Unides. Sabíeu que Hong-Kong, part de la Xina, pot participar a uns Jocs independentment? En canvi, no es reconeixen aquells comitès sense estat darrera, com és el cas del Català.

Per negar l’existència del Comitè Olímpic Català (COC) es fan servir motius politics (l’absència d’un estat Català) abans que esportius; Catalunya té representació en l’olimpísme des de l’inici de la recuperació del moviment pel francès Pierre de Coubertain. Els representants de l'atletisme català ja participaven a les reunions del COI quan no hi havia a l'Estat Espanyol un comitè olímpic reconegut.

L’argument que el que realment és important són els esportistes és una fal·làcia, ja que milers d’atletes al món (amb excel·lents marques individuals) veuran els Jocs des de casa pel sol fet que la seva federació ja té el cupó ple. I d'altres, objectivament pitjors, hi seran. I si no, segur que recordeu al nedador Eric Moussanbani a Sidney. Collons - i perdó per l'expressió - que jo ho faig millor!!!

Realment, es fa difícil imaginar una activitat col·lectiva on l’orgull patriòtic (sentiment polític) s’exalti més que en unes Olimpíades:

-Els atletes hi participen sota una bandera “nacional”, encara que sigui la nazi.
-El rànquing del medaller és per estats (encara que no existeixin, com quan a l’URSS li deien CEI).
- El moment de gran glòria olímpica, l’entrega de medalles, es fa tot oïnt l’himne d’un país, i no la música que decideix qui ha suat l’or.
-Els combinats esportius (bàsquet, voleibol, etc) representen estats nacionals.
-La pertenença a un comitè olímpic nacional és imprescindible per poder-hi participar.
-.........

En definitiva, els Jocs són un festival d’orgull nacionalista i “patrioterisme” del barat.

A l’antiga Grècia s’invocava a la treva olímpica. Avui dia, ens diuen que no cal barrejar esport i política. Llàstima que, quan a l’any 1936 els EEUU van intentar sense èxit boicotejar els jocs de l’alemanya de Hitler, el president del COI (Avery Brundage) va contestar:

“Certs jueus han d’entendre que no es poden fer servir el Jocs Olímpics com a arma per boicotejar els nazis”