Air Berlin (2)

Embolica que fa fort. La història de l’editorial d’Air Berlin Magazin es complica.

L’empresa alemanya continua sense "baixar del burro" i fent declaracions escandaloses. Defensar els drets lingüístics dels catalanoparlants és, segons ells, “retornar a un debat medieval sense cap sentit”.

Si no fos perquè la llengua agreujada no té un estat al darrera, afirmacions d’aquest tipus serien motiu d’un conflicte diplomàtic i la premsa europea segurament se'n faria ressó.

I per si els d’AB es sentien sols, la brunete mediatica s’ha posat a repartir des dels mitjans "nacionals". Evidentment, per posicionar-se a favor de l’agressor i en contra dels seus suposats compatriotes.

Han organitzant una cortina de fum, en forma de campanya en contra de l’exdiputat Joan Puig per emmascarar la polèmica.

El més dramàtic és que la resta de mitjans s’han empassat l’esquer i ahir ja vam veure que li donaven mes importància a la polèmica del logo amb l’esvàstica que a la vergonyosa falta de disculpes de l’aerolinea.

Encara que no ens estranya gens els mitjans segueixin la corda dels de la premsa "yihadista hispànica", com els anomena en Puig. Aquest episodi ens demostra un cop més que si volem deixar de ser l’ase dels cops necessitem un estat propi, que és l’únic que compta.
Perquè, per desgracia nostra, en el què ens ha tocat viure i pagar impostos no pensa moure un dit per defensar-nos.

Que pasaria si la mateixa editorial i l’insultant acudit anéssin dirigits a la llengua espanyola?

Segurament molts dels que ara critiquen al senyor Puig estarien fent el mateix que ell.

Air Berlin discrimina el Català

El director de la companyia aèria , Joachim Hunold, s’ha "llançat de la moto" amb unes escandaloses afirmacions a l’editorial de la revista Air Berlin Magazin (una de tantes publicacions, normalment avorridotes, que trobem als avions. Els continguts són, bàsicament, reportatges de les ciutats on vola la companyia amb fotos maques i informació superficial).

La polèmica sorgeix arran d’una carta escrita per la directora general de Política Lingüística de les Illes Balears, Margalida Tous, on es demanava a diverses companyies aèries que fessin servir també el Català en les comunicacions amb els passatgers.

A l'editorial el president de la segona companyia aèria alemanya respon:

"He de donar cursos de català per decret als meus treballadors? I els qui volen a Galícia o al País Basc voldran que ens hi dirigim en gallec o en basc? És que ja no parlen en castellà? (...) Hi ha pobles de Mallorca on els nens ja no parlen el castellà. A les escoles, el castellà és una llengua estrangera més (...) La partició d'Espanya en nacionalismes regionals és, de fet un retorn als microestats medievals."

És curiós que aquesta al·lusió despectiva als microestats medievals procedixi d'un alemany. Pels que tenim nocions bàsiques d'Història contemporània ( 1er de Batxillerat) recodarem que Alemanya és, de fet, una unió de microestats medievals: Prússia, Bavària, Baden, Würtemberg, Hannover, l'Electorat de Hesse, Saxònia, Nasau, Westfàlia, Renània, Turíngia i, amb permís dels francesos, Alsàcia i Lorena.

Avui en dia, dins de la República Federal alemanya els estats federals ( fills d'aquests microestats històrics) tenen molt més poder polític i econòmic que qualsevol comunitat autònoma del món, amb o sense estatut retallat. a més, tenen com apropi un idioma, que no és un altre que el dialecte en qüestió de l'idioma alemany.

I continua: "Fins ara em pensava que viviem en una Europa sense fronteres"

Si, és clar. Tipica sentència d’un nacionalista que viu en un estat amb fronteres. Vivim en una europa sense fronteres, on els estats amb fronteres ( habitualment aconseguides i defensades amb tenecitat i a cops de sable) tenen el poder absolut. Les fronteres dels estats són sagrades. a banda d'això, tenim la sort de viure en una Europa sense fronteres. I també sense drets per les nacions que no tenen estat.

I Com a col·lofó, s’atreveix a afirmar: “Avui, el castellà ja no és una llengua oficial"

En definitiva, podria ser una editorial d’aquelles delirants que podem llegir a la premsa espanyola més reaccionària.

Per si no n’hi hagues prou, l’ editorial va acompanyada amb un acudit gràfic on veiem un alemany corpulent i amb una actitud molt agressiva que exclama: "Si vinguessin a Bavària els catalans aquests, haurien de parlar bàvar. Maleït sia!"

La companyia prussiana, enlloc de rectificar, continua mantenint les opinions xenòfobes del seu president.

Álvaro Middelmann, director general d’ Air Berlin a España i Portugal, afirma:"El conflicte entre el castellà i el català és una realitat", "El castellà està sent discriminat en certs punts d'Espanya"."Air Berlin és una companyia europea, que quedi bé clar, i hem de garantir la llengua comuna de tots els espanyols " .

Total, com si l’espanyol fos una llengua perseguida i a punt de desapereixer! una llengua parlada per 300 milions de persones ha de ser defensada per una companyia aèria alemanya?

Peter Hauptvogel director de comunicació d'Air Berlin , ha volgut arranjar-ho:

"És com si un bavarès ens exigís que parléssim aquest dialecte en un vol". "Si a mi em sembla molt bé que cadascú parli la seva llengua regional a casa seva o que s'organitzin programes culturals i obres de teatre, però nosaltres som una aero- línia internacional i no podem parlar en una llengua regional"."Vull dir que entenem que han patit la repressió del franquisme i que volen conservar les seves llengües, però l'espanyol és la llengua oficial i els és més útil per comunicar-se".

Sí home clar, doncs a partir d'ara, que utilitzin exclusivament l'anglès o millor encara el xinès en les seves comunicacions, que són llengues amb més parlants que l'alemany.

"No era la seva intenció ofendre mallorquins o catalans perquè "al cap i a la fi donen molts diners a aquesta empresa". "El que no volem és que ara es comenci una campanya en contra nostra". Doncs això em sembla que ho tenen ben cru.

Segons la responsable de premsa de l'empresa a Espanya, Ana Baschwitz, hi ha infants que no aprenen castellà a l'escola i ha posat com a exemple la retirada de la tercera hora a Catalunya. Per la responsable de premsa, el català, el basc o el gallec són innecessaris en les comunciacions de la companyia.

Les reaccions no s’han fet esperar l'Obra Cultural Balear (que ha realitzat un model de queixa), la plataforma per la llengua, el Govern Balear, la Generalitat de Catalunya i fins i tot diversos intelectuals alemanys han fet arribar les seves protestes.

Com sempre l’estat espanyol fa veure que això de la defensa de les llengües que no son el castellà no va amb ell i no hi ha hagut cap reacció del govern espanyol. M’agradaria saber que passaria si aquest mateix senyor hagués dit aquestes coses de la lengua de l'imperio.

I si teniu previst viatjar amb Air Berlin, millor que busqueu alternatives o, altrament, també podeu provar d’aprendre el bàvar.

Us deixem algunes adreces per si us voleu posar en contacte la companyia...

Air Berlin PLC & Co. Luftverkehrs KG
Saatwinkler Damm 42-43
D-13627 Berlin
Tlf: +49 30 34 34 15 00 Fax: +49 30 34 34 15 09

Peter Hauptvogel, director de comunicació d'Air Berlin
(Tel:+493034341500 Fax:+493034341509 hauptvogel@airberlin.com)

Alexandra Müller: Encarrgada de premsa d'espanya
alexandramueller@airberlin.com

Miriam Müller: Directora d'Air Berlin Magazin
miriammueller@airberlin.com
Telefon: +49 30 34 34 15 39

El salt de l’Àngel

Catalans! Ja és aquí!

Sense que ningú li demani i quan ja ni els amics el recordaven, Àngel Colom torna de l’exili voluntari al Marroc per saltar a la primera línea de la política catalana.

Aprofitant el rebombori de les primàries republicanes i amb l’incògnita de qui té al darrera, l’ex secretari general d’ERC, fundador del PI i actual militant de CDC, ha realitzat els últims dies una intensa activitat mediàtica (l’Avui, la Vanguardia, La Nostra, l’ e-noticies...i qualsevol mitjà que li ha posat una carxofa davant).

Desplegant el seu millor estil messiànic, torna per salvar el país i per portar-nos a la terra promesa de la independència.

En les entrevistes llença pestes pel pacte PSC-ERC-ICV, -"el tripartit no s'hauria d'haver fet mai", diu -, fa una crida a la unitat dels catalanistes (mira que original) i ens predica la bona nova del nou sobiranisme de CiU i de l’independentisme d’Artur Mas.

Sabíeu que a la casa Gran del Catalanisme ja hi ha un veí? Evidentment, “en sis ales” !

Tot plegat faria riure si no fos perquè encara recordem com va marxar ell i la seva companya de desventures polítiques, la diva mediàtica Pilar Rahola (martell de masclistes i antisionistes i musa dels matins punt.si), en el vells temps d'Esquerra Republicana. D’amagat , amb nocturnitat i alevosia, agafant coses que no eren seves, deixant un forat econòmic vergonyós i practicant un dels pitjors vicis de la democràcia, el transfuguisme polític.

La campanya, que fa tuf a arnada, té tota la pinta de ser una maniobra convergent per esgarrapar amistats entre els militants d'esquerra desenganyats del tripartit (malament rai quan en Sostres parla bé de tu, no en té gaire costum).

Per sort, de tot plegat encara en treure’m algun gag bo pel Polònia.

Perdre el temps

Sovint hi ha gent que es sorprèn o troba curiós que la societat catalana "perdi el temps" reivindicant-se. Totalment d'acord. És una pèrdua absoluta de temps haver d'estar constantment remarcant, alliçonant, incidint i, en definitiva, escampant didàctica repetitivament durant segles i segles a gent que talment és com un mur. Això és un altre tema: la fal·lera incomprensible dels catalans per "caure bé" a la resta del món. Inaudit.

Però bé, sense desviar-nos: efectivament, hi ha moltes coses més importants de què parlar; allò que alguns anomenen genèricament polítiques socials, i també la preocupació pel canvi climàtic, els conflictes a l'Orient Mitjà, la fam, l'analfabetisme, els sonets de Dant, la música religiosa vocal de Bach, el Summercase 2008 i un llarg etcètera. De fet - i això és el que té més mèrit - de totes aquestes qüestions també en parlem, encara que sembli mentida, entre reivindicació i reivindicació.

La qüestió, doncs, és: per què reivindicar-se constantment? Quina necessitat hi ha?

La resposta és molt senzilla. Si mirem al món ( present i passat) obervarem que les úniques nacions que no es reivindiquen són:

a) Les que ja són un estat i, per tant, la reivindicació és una qüestió futil i, altrament, tant automàtica com el mateix fet de ser un estat. Exemples: Alemanya, Noruega, Finlàndia, França, Anglaterra, Grècia, Portugal, els Estats-Units d'Amèrica, l'Argentina, Suècia, Luxemburg i, entre moltes d'altres, la nació castellana.

b) Les que ja han deseparegut i, com es podrà deduir, troben que reivindicar-se ja és un acte del tot innecessari. Exemples: l'Imperi Romà, els gals de Vercingetorix, els germànics, els indis Sioux, els asteques, els inques i, pròximament, milers de nacions més. Hi ha una llarga llista d'espera.

Bé, jo personalment, digueu-me "tiquismiquis" ( i amb tots els respectes per l'Astèrix), prefereixo l'opció A. I com que està vist i comprovat que l'estat al qual formem part ara mateix no farà la feina bruta per nosaltres, doncs no ens queda més remei que continuar reivindicant-nos. De fet, som un cas ben atípic de nació sense estat que sobreviu al segle XXI; a països civilitzats com França, on les coses es fan ben fetes, no haguéssim gaudit de la mateixa sort.

Alguna cosa ens ha portat fins aquí

"Alguna cosa ha fet que, en lloc d'estar allà fora prenent el sol, vinguessiu fins aquí.
Alguna cosa, no se sap ben bé què.
Alguna cosa, apresa a la infantesa, del pare, de l'àvia; abstracta, indescriptible.

Alguna cosa ens ha portat fins aquí."

(Val a dir que la cita no és literal, sinó un petit collage personal construit a partir d'un discurs mig esvaït en la memòria, oït ja fa unes hores, però que ha procurat ser el màxim de fidel possible.)

D'aquesta manera tan vaga però, alhora, precisa, l'historiador Oriol Junqueras intentava definir un sentiment, o sensació que, malgrat les mil i una diferències, fa caminar tota un col·lectiu cap a la mateixa direcció.

Un sentiment abstracte, construit a partir d'una sèrie de referents, personatges i llocs comuns que han transcendit generacions i que, no sé sap ben bé com, ens ha portat fins aquí. Alguns n'hi diuen nacionalisme, d'altres separatisme, d'altres independentisme, d'altres dogma i, d'altres, apel·lant a aquell concepte que no-per-més-postmodern-deixa-de-ser-menys-abstracte de ciutadania universal, l'anomenen simplement una absurditat, una irracionalitat, una crostra.

En fi, que mai ningú m'havia sabut definir tan bé "allò". Allò, que algunes persones senten i d'altres no, és simplement aquella cosa que ens ha portat fins aquí. Com un d'aquells molts motors, o mans invisibles, que mouen la història.

La Història; un element clau per entendre, no tan sols el present, sinó de què estan fetes les persones, què les mou. Per què parlem de les nostres arrels? Què és una identitat? Tots aquests conceptes van estretament lligats amb el coneixement del nostre passat. La història no és una matèria a estudiar; tots la portem a dins. La diferència és que uns la interpreten constantment, li fan preguntes, busquen respostes, li donen sentit. I d'altres, simplement, l'ignoren i l'arraconen, intentant enfrontar-se al món tan sols amb el coneixement de l'ara, del present, que també és important però és insuficient si no li aportes el sentit de la història.

I és la Història de la Humanitat, amb totes les seves complexitats i contradiccions, el què dóna sentit als sentiments col·lectius. Aquells que fa segles que perduren, malgrat les mil i una traves. La base de la sociologia, la filosofia, la politíca, l'economia. El per què de tot plegat. Potser aquesta és la clau que ens pot ajudar a tots plegats a entendre millor allò que ens ha portat fins aquí.

김기덕

El BAFF va estrenar la penúltima pel·lícula del director coreà Kim
Ki-duk (Bogwha, 20-12-1960), Al·lè.

L’autor de Primavera, estiu, tardor, hivern... i un altre cop primavera (봄여름가을겨울그리고봄) i Samaritan girl torna a emprar les estacions de l’any com a fil argumental de la seva obra. Una divisió del temps i de la mateixa vida que, tot sovint, oblidem, capficats en la nostra atrafegada i consumista vida occidental.

Kim Ki-Duk ens presenta un relat sobre la necessitat que tots tenim d’afecte; una història on, per sobre de tot , el més important és sentir-se estimat.

Quatre reus (un d’ells condemnat a mort per un crim horrible) tancats en una cel·la claustrofòbica a la moderna Corea del Sud i una família aparentment modèl·lica ens mostren la seva intimitat de forma crua, complicada, trista però, sobretot, sense falses aparences.

Potser no podrem entendre per què fan les coses com les fan, però tots sabem que la vida és així, tràgica i còmica al mateix temps; tot sovint, absurda. Hi ha vegades que no podem trobar un per què racional a tot el què fem i això és el que vol subratllar el director coreà.

Personatges al límit, sexe, violència, amor, desamor, gelosia, suïcidi, voyeurisme i periodisme groc; tot plegat summergit en una atmòsfera gèl·lida com la mateixa estació de l'any en què transcorre el film. Una atmòsfera, sovint asfixiant, que deixa l'espectador quiet i expectant del primer fins al darrer minut.

El millor, sens dubte, el sentit de l’humor negre que traspua la pel·lícula. La senzillesa aparent, el minimalisme tan ben treballat a través del qual el el director aconsegueix comprimir la vida dels personatges o, almenys, tota una història d’amor en quatre falses estacions. Talment com un Vivaldi, però del segle XXI i utilitzant cançons populars coreanes. Les paraules són innecessàries; és més, el poc diàleg que apareix en el film és irrisori i superflu. Lògic, tenint en compte que els bons cineastes saben expressar-se perfectament sense paraules, mentres que els dolents ( la majoria) necessiten de l'existència omnipresent del diàleg inútil.

Al final de la pel·lícula un s'adona com de semblants i, alhora, llunyans som respecte els orientals. Els seus valors ètics i la seva manera de reaccionar respecte als esdeveniments és radicalment diferent.

I, com a colofó, un botó, el què li diu el marit a la seva dona desprès que ella descobreixi que li posa descaradament les banyes:

“Jo t’enganyo, però almenys treballo”......