Sovint hi ha gent que es sorprèn o troba curiós que la societat catalana "perdi el temps" reivindicant-se. Totalment d'acord. És una pèrdua absoluta de temps haver d'estar constantment remarcant, alliçonant, incidint i, en definitiva, escampant didàctica repetitivament durant segles i segles a gent que talment és com un mur. Això és un altre tema: la fal·lera incomprensible dels catalans per "caure bé" a la resta del món. Inaudit.
Però bé, sense desviar-nos: efectivament, hi ha moltes coses més importants de què parlar; allò que alguns anomenen genèricament polítiques socials, i també la preocupació pel canvi climàtic, els conflictes a l'Orient Mitjà, la fam, l'analfabetisme, els sonets de Dant, la música religiosa vocal de Bach, el Summercase 2008 i un llarg etcètera. De fet - i això és el que té més mèrit - de totes aquestes qüestions també en parlem, encara que sembli mentida, entre reivindicació i reivindicació.
La qüestió, doncs, és: per què reivindicar-se constantment? Quina necessitat hi ha?
La resposta és molt senzilla. Si mirem al món ( present i passat) obervarem que les úniques nacions que no es reivindiquen són:
a) Les que ja són un estat i, per tant, la reivindicació és una qüestió futil i, altrament, tant automàtica com el mateix fet de ser un estat. Exemples: Alemanya, Noruega, Finlàndia, França, Anglaterra, Grècia, Portugal, els Estats-Units d'Amèrica, l'Argentina, Suècia, Luxemburg i, entre moltes d'altres, la nació castellana.
b) Les que ja han deseparegut i, com es podrà deduir, troben que reivindicar-se ja és un acte del tot innecessari. Exemples: l'Imperi Romà, els gals de Vercingetorix, els germànics, els indis Sioux, els asteques, els inques i, pròximament, milers de nacions més. Hi ha una llarga llista d'espera.
Bé, jo personalment, digueu-me "tiquismiquis" ( i amb tots els respectes per l'Astèrix), prefereixo l'opció A. I com que està vist i comprovat que l'estat al qual formem part ara mateix no farà la feina bruta per nosaltres, doncs no ens queda més remei que continuar reivindicant-nos. De fet, som un cas ben atípic de nació sense estat que sobreviu al segle XXI; a països civilitzats com França, on les coses es fan ben fetes, no haguéssim gaudit de la mateixa sort.
dilluns, 19 de maig del 2008
dijous, 15 de maig del 2008
Alguna cosa ens ha portat fins aquí
"Alguna cosa ha fet que, en lloc d'estar allà fora prenent el sol, vinguessiu fins aquí.
Alguna cosa, no se sap ben bé què.
Alguna cosa, apresa a la infantesa, del pare, de l'àvia; abstracta, indescriptible.
Alguna cosa ens ha portat fins aquí."
(Val a dir que la cita no és literal, sinó un petit collage personal construit a partir d'un discurs mig esvaït en la memòria, oït ja fa unes hores, però que ha procurat ser el màxim de fidel possible.)
D'aquesta manera tan vaga però, alhora, precisa, l'historiador Oriol Junqueras intentava definir un sentiment, o sensació que, malgrat les mil i una diferències, fa caminar tota un col·lectiu cap a la mateixa direcció.
Un sentiment abstracte, construit a partir d'una sèrie de referents, personatges i llocs comuns que han transcendit generacions i que, no sé sap ben bé com, ens ha portat fins aquí. Alguns n'hi diuen nacionalisme, d'altres separatisme, d'altres independentisme, d'altres dogma i, d'altres, apel·lant a aquell concepte que no-per-més-postmodern-deixa-de-ser-menys-abstracte de ciutadania universal, l'anomenen simplement una absurditat, una irracionalitat, una crostra.
En fi, que mai ningú m'havia sabut definir tan bé "allò". Allò, que algunes persones senten i d'altres no, és simplement aquella cosa que ens ha portat fins aquí. Com un d'aquells molts motors, o mans invisibles, que mouen la història.
La Història; un element clau per entendre, no tan sols el present, sinó de què estan fetes les persones, què les mou. Per què parlem de les nostres arrels? Què és una identitat? Tots aquests conceptes van estretament lligats amb el coneixement del nostre passat. La història no és una matèria a estudiar; tots la portem a dins. La diferència és que uns la interpreten constantment, li fan preguntes, busquen respostes, li donen sentit. I d'altres, simplement, l'ignoren i l'arraconen, intentant enfrontar-se al món tan sols amb el coneixement de l'ara, del present, que també és important però és insuficient si no li aportes el sentit de la història.
I és la Història de la Humanitat, amb totes les seves complexitats i contradiccions, el què dóna sentit als sentiments col·lectius. Aquells que fa segles que perduren, malgrat les mil i una traves. La base de la sociologia, la filosofia, la politíca, l'economia. El per què de tot plegat. Potser aquesta és la clau que ens pot ajudar a tots plegats a entendre millor allò que ens ha portat fins aquí.
Alguna cosa, no se sap ben bé què.
Alguna cosa, apresa a la infantesa, del pare, de l'àvia; abstracta, indescriptible.
Alguna cosa ens ha portat fins aquí."
(Val a dir que la cita no és literal, sinó un petit collage personal construit a partir d'un discurs mig esvaït en la memòria, oït ja fa unes hores, però que ha procurat ser el màxim de fidel possible.)
D'aquesta manera tan vaga però, alhora, precisa, l'historiador Oriol Junqueras intentava definir un sentiment, o sensació que, malgrat les mil i una diferències, fa caminar tota un col·lectiu cap a la mateixa direcció.
Un sentiment abstracte, construit a partir d'una sèrie de referents, personatges i llocs comuns que han transcendit generacions i que, no sé sap ben bé com, ens ha portat fins aquí. Alguns n'hi diuen nacionalisme, d'altres separatisme, d'altres independentisme, d'altres dogma i, d'altres, apel·lant a aquell concepte que no-per-més-postmodern-deixa-de-ser-menys-abstracte de ciutadania universal, l'anomenen simplement una absurditat, una irracionalitat, una crostra.
En fi, que mai ningú m'havia sabut definir tan bé "allò". Allò, que algunes persones senten i d'altres no, és simplement aquella cosa que ens ha portat fins aquí. Com un d'aquells molts motors, o mans invisibles, que mouen la història.
La Història; un element clau per entendre, no tan sols el present, sinó de què estan fetes les persones, què les mou. Per què parlem de les nostres arrels? Què és una identitat? Tots aquests conceptes van estretament lligats amb el coneixement del nostre passat. La història no és una matèria a estudiar; tots la portem a dins. La diferència és que uns la interpreten constantment, li fan preguntes, busquen respostes, li donen sentit. I d'altres, simplement, l'ignoren i l'arraconen, intentant enfrontar-se al món tan sols amb el coneixement de l'ara, del present, que també és important però és insuficient si no li aportes el sentit de la història.
I és la Història de la Humanitat, amb totes les seves complexitats i contradiccions, el què dóna sentit als sentiments col·lectius. Aquells que fa segles que perduren, malgrat les mil i una traves. La base de la sociologia, la filosofia, la politíca, l'economia. El per què de tot plegat. Potser aquesta és la clau que ens pot ajudar a tots plegats a entendre millor allò que ens ha portat fins aquí.
dimarts, 6 de maig del 2008
김기덕
El BAFF va estrenar la penúltima pel·lícula del director coreà Kim
Ki-duk (Bogwha, 20-12-1960), Al·lè.
L’autor de Primavera, estiu, tardor, hivern... i un altre cop primavera (봄여름가을겨울그리고봄) i Samaritan girl torna a emprar les estacions de l’any com a fil argumental de la seva obra. Una divisió del temps i de la mateixa vida que, tot sovint, oblidem, capficats en la nostra atrafegada i consumista vida occidental.
Kim Ki-Duk ens presenta un relat sobre la necessitat que tots tenim d’afecte; una història on, per sobre de tot , el més important és sentir-se estimat.
Quatre reus (un d’ells condemnat a mort per un crim horrible) tancats en una cel·la claustrofòbica a la moderna Corea del Sud i una família aparentment modèl·lica ens mostren la seva intimitat de forma crua, complicada, trista però, sobretot, sense falses aparences.
Potser no podrem entendre per què fan les coses com les fan, però tots sabem que la vida és així, tràgica i còmica al mateix temps; tot sovint, absurda. Hi ha vegades que no podem trobar un per què racional a tot el què fem i això és el que vol subratllar el director coreà.
Personatges al límit, sexe, violència, amor, desamor, gelosia, suïcidi, voyeurisme i periodisme groc; tot plegat summergit en una atmòsfera gèl·lida com la mateixa estació de l'any en què transcorre el film. Una atmòsfera, sovint asfixiant, que deixa l'espectador quiet i expectant del primer fins al darrer minut.
El millor, sens dubte, el sentit de l’humor negre que traspua la pel·lícula. La senzillesa aparent, el minimalisme tan ben treballat a través del qual el el director aconsegueix comprimir la vida dels personatges o, almenys, tota una història d’amor en quatre falses estacions. Talment com un Vivaldi, però del segle XXI i utilitzant cançons populars coreanes. Les paraules són innecessàries; és més, el poc diàleg que apareix en el film és irrisori i superflu. Lògic, tenint en compte que els bons cineastes saben expressar-se perfectament sense paraules, mentres que els dolents ( la majoria) necessiten de l'existència omnipresent del diàleg inútil.
I, com a colofó, un botó, el què li diu el marit a la seva dona desprès que ella descobreixi que li posa descaradament les banyes:
“Jo t’enganyo, però almenys treballo”......
dijous, 24 d’abril del 2008
Paradoxes d'un Sant Jordi com qualsevol altre
Lluny de voler fer una crònica de Sant Jordi que demà podrem llegir, infinitament més rigorosa i completa, en qualsevol diari, em quedo amb una anècdota o, malauradament, un fet, que deixo anar en forma de preguntes retòriques:
Per què en cap de les cinc llibreries del centre de Barcelona on vaig anar ( incloent uns grans magatzems que no val la pena ni anomenar) no hi havia ni un sol exemplar de La Mort a Venècia de Thomas Mann en català? Per què, en canvi, hi havia tones en forma de cubs de tamany industrial de l'últim títol d'en Zafón a cada cantonada? Cal? I per què només en castellà?
Per la resta, un Sant Jordi com qualsevol altre: assolellat, alegre i ple de complicitats.
Per què en cap de les cinc llibreries del centre de Barcelona on vaig anar ( incloent uns grans magatzems que no val la pena ni anomenar) no hi havia ni un sol exemplar de La Mort a Venècia de Thomas Mann en català? Per què, en canvi, hi havia tones en forma de cubs de tamany industrial de l'últim títol d'en Zafón a cada cantonada? Cal? I per què només en castellà?
Per la resta, un Sant Jordi com qualsevol altre: assolellat, alegre i ple de complicitats.
dissabte, 19 d’abril del 2008
Clixés
"No hi ha necessitat d'entendre-ho tot. A aquests els pregunto si entenen Bergman, i em diuen que sí, que parla d'una parella que no s'entén...Però això no vol dir entendre-ho! Això vol dir que reconeixen una situació. Hi ha uns clixés de referència cultural, i tot el que no s'hi pugui integrar et diuen que no s'entén".Pere Portabella
Entrevista a l'Avui, 18 d'abril de 2008
Entrevista a l'Avui, 18 d'abril de 2008
dimecres, 16 d’abril del 2008
Cornuts i pagar el beure
Aquesta sí que és bona.
Ara resulta que els diners per pagar el minitransvassament ( o la mini captació d'aigua temporal) de l'Ebre cap a Barcelona no sortiran pas de les arques de l'Estat sinó de les butxaques dels catalans.
En concret, de l'Estatut ( o miniestatut retallat del 2006); i, més concretament, del pressupost que havia de servir per rescatar peatges i subvencionar el dèficit fiscal milionari que arrossega Catalunya des de fa anys, que va ser esgarrapat feixugament a última hora després del grandiós pacte Mas-Zapatero.
Si és que ser independentista avui en dia ja no és qüestió de creure, és qüestió de saber sumar i restar. Ras i curt.
O sóc molt mal pensada, o molt em temo que qualsevol transvassament del Tajo no aniria a càrrec precisament de les arques de Castella la Manxa.
Però aviam; no havíem quedat que tot el que respectava a rius ( sistemes hidrogràfics, per dir-ho més institucionalment) era competència estatal? Ningú va veure, llegir o escoltar fa poc les declaracions dels representants del govern central que, contradint el govern de la Generalitat, es negaven i es neguen una vegada i altra a la (desafortunada) idea del Segre? No és una qüestió estatal d'interès general que la segona ciutat de l'estat a partir de l'Octubre corri el risc de quedar-se sense aigua? No és el govern central de l'Estat espanyol qui té la competència i qui ha de vetllar per fer arribar aigua a tots els seus ciutadans?
Si ja som prou grans per finançar les nostres infraestructures amb les molletes de pa de l'Estatut, també ho som prou per poder-les gestionar. On són els traspassos de Rodalies i aeroport senyor Zapatero? O també n'haurem de dir captacions temporals de serveis bàsics?
I és que amb aquests companys de viatge, tota la vida serem cornuts i pagarem el beure. Per dignitat, ja és hora de divorciar-nos.
Recordeu: és una qüestió de saber sumar i restar, res més.
Ara resulta que els diners per pagar el minitransvassament ( o la mini captació d'aigua temporal) de l'Ebre cap a Barcelona no sortiran pas de les arques de l'Estat sinó de les butxaques dels catalans.
En concret, de l'Estatut ( o miniestatut retallat del 2006); i, més concretament, del pressupost que havia de servir per rescatar peatges i subvencionar el dèficit fiscal milionari que arrossega Catalunya des de fa anys, que va ser esgarrapat feixugament a última hora després del grandiós pacte Mas-Zapatero.
Si és que ser independentista avui en dia ja no és qüestió de creure, és qüestió de saber sumar i restar. Ras i curt.
O sóc molt mal pensada, o molt em temo que qualsevol transvassament del Tajo no aniria a càrrec precisament de les arques de Castella la Manxa.
Però aviam; no havíem quedat que tot el que respectava a rius ( sistemes hidrogràfics, per dir-ho més institucionalment) era competència estatal? Ningú va veure, llegir o escoltar fa poc les declaracions dels representants del govern central que, contradint el govern de la Generalitat, es negaven i es neguen una vegada i altra a la (desafortunada) idea del Segre? No és una qüestió estatal d'interès general que la segona ciutat de l'estat a partir de l'Octubre corri el risc de quedar-se sense aigua? No és el govern central de l'Estat espanyol qui té la competència i qui ha de vetllar per fer arribar aigua a tots els seus ciutadans?
Si ja som prou grans per finançar les nostres infraestructures amb les molletes de pa de l'Estatut, també ho som prou per poder-les gestionar. On són els traspassos de Rodalies i aeroport senyor Zapatero? O també n'haurem de dir captacions temporals de serveis bàsics?
I és que amb aquests companys de viatge, tota la vida serem cornuts i pagarem el beure. Per dignitat, ja és hora de divorciar-nos.
Recordeu: és una qüestió de saber sumar i restar, res més.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
