Perdre el temps

Sovint hi ha gent que es sorprèn o troba curiós que la societat catalana "perdi el temps" reivindicant-se. Totalment d'acord. És una pèrdua absoluta de temps haver d'estar constantment remarcant, alliçonant, incidint i, en definitiva, escampant didàctica repetitivament durant segles i segles a gent que talment és com un mur. Això és un altre tema: la fal·lera incomprensible dels catalans per "caure bé" a la resta del món. Inaudit.

Però bé, sense desviar-nos: efectivament, hi ha moltes coses més importants de què parlar; allò que alguns anomenen genèricament polítiques socials, i també la preocupació pel canvi climàtic, els conflictes a l'Orient Mitjà, la fam, l'analfabetisme, els sonets de Dant, la música religiosa vocal de Bach, el Summercase 2008 i un llarg etcètera. De fet - i això és el que té més mèrit - de totes aquestes qüestions també en parlem, encara que sembli mentida, entre reivindicació i reivindicació.

La qüestió, doncs, és: per què reivindicar-se constantment? Quina necessitat hi ha?

La resposta és molt senzilla. Si mirem al món ( present i passat) obervarem que les úniques nacions que no es reivindiquen són:

a) Les que ja són un estat i, per tant, la reivindicació és una qüestió futil i, altrament, tant automàtica com el mateix fet de ser un estat. Exemples: Alemanya, Noruega, Finlàndia, França, Anglaterra, Grècia, Portugal, els Estats-Units d'Amèrica, l'Argentina, Suècia, Luxemburg i, entre moltes d'altres, la nació castellana.

b) Les que ja han deseparegut i, com es podrà deduir, troben que reivindicar-se ja és un acte del tot innecessari. Exemples: l'Imperi Romà, els gals de Vercingetorix, els germànics, els indis Sioux, els asteques, els inques i, pròximament, milers de nacions més. Hi ha una llarga llista d'espera.

Bé, jo personalment, digueu-me "tiquismiquis" ( i amb tots els respectes per l'Astèrix), prefereixo l'opció A. I com que està vist i comprovat que l'estat al qual formem part ara mateix no farà la feina bruta per nosaltres, doncs no ens queda més remei que continuar reivindicant-nos. De fet, som un cas ben atípic de nació sense estat que sobreviu al segle XXI; a països civilitzats com França, on les coses es fan ben fetes, no haguéssim gaudit de la mateixa sort.