dimarts, 10 de novembre del 2009

CARTA AL DIRECTOR. Concert de Muse a Barcelona: una presa de pèl


Fa tan sols dos dies que els assistents al concert del grup britànic Muse vam saber que l’event, programat inicialment pel divendres 27 de novembre al Palau Sant Jordi, seria canviat de dia degut als entrenaments i a les tasques de preparació de la pista on es celebrarà, properament, la Copa Davis. Concretament, ara el concert tindrà lloc el dimarts 24 de novembre, al mateix recinte.


No cal dir que, a banda de sentir una profunda decepció, també ens sentim enganyats i manipulats. Alguns tenim l’entrada des del mes de juny, i ja varem haver de patir un canvi de recinte (inicialment el concert es feia a l’Olímpic de Badalona però, degut a l’alta demanda, finalment es decidí el Sant Jordi). Els que vivim a Barcelona encara tindrem la possibilitat d’anar-hi, malgrat els problemes que segurament sorgiran a nivell de vidaprofessional (l’obertura de portes és a les 7 de la tarda) o privada. Els assistents que venien de fora de la ciutat, la majoria dels quals – a tres setmanes vista - ja havien reservat vols i hotels, es quedaran amb un pam de nas.


Voldria expressar el meu rebuig a aquesta decisió - duta a terme de forma unilateral per part dels organitzadors del concert (l’empresa Live Nation España, S.A.U), l’Ajuntament de Barcelona i la Federació Internacional de Tennis (a la qual respon la Federació Catalana) - sense tenir en compte als més de 20.000 assistents del concert, que a banda d’aficionats a Muse també som consumidors i tenim els nostres drets. No cal dir que efectuarem tots els tràmits legals que estiguin al nostre abast per tal de denunciar aquest abús.


El més trist de tot plegat és comprovar com els interessos esportius (que, en el cas de la Copa Davis, es poden llegir en clau política), així com l’afany de protagonisme i de guanys econòmics per part de l’Ajuntament i la Federació, passen per sobre dels consumidors i dels ciutadans. No només els aficionats de Muse som els perjudicats: ho són tots els amants de la música i la cultura en general i, de fet, tots els contribuents, ja que l’organització de la Copa Davis es finançarà, en bona part, amb la col·laboració de tots nosaltres.


En definitiva: una manca de respecte i un abús que val al pena que es conegui, i pel qual mereixem tots una resposta.

dimarts, 13 de gener del 2009

Feliç segle nou

Comentava el polític i periodista Carles Sentís en un article a La Vanguardia (9/I/09) que el segle XXI s'inaugurava, de fet, amb l’any que tot just comença. Ras i curt.

Així com alguns historiadors consideren l’etapa 1914-1989 com la cronologia “efectiva” del segle XX ( de la Primera Guerra Mundial a la caiguda del Mur) – conegut així com “el segle curt” -, Sentís afirmava el 2009 era la data clau per a l’inici d’una nova era.

Què ha succeït de nou aquests darrers anys? Seguint els arguments que exposa el periodista, l’atac terrorista de l’11-S pot ser considerat com la culminació d’una sèrie d’atemptats escala global que han tingut lloc al llarg del segle XX. Un esdeveniment amb terribles conseqüències, però que, d’altra banda, no ha capgirat el món; l’equilibri de poders ha seguit essent el mateix.

La recent crisi econòmica, en canvi, si que es pot considerar un autèntic punt d’inflexió. Per primera vegada des del Crack del 29, el capitalisme més agressiu ha quedat completament en descrèdit. S’ha acabat la festa neoliberal i tots n’estem pagant les conseqüències. Aquest sí que seria el primer esglaó envers un nou ordre mundial, segons Sentís. El món mai tornarà a ser el mateix.

Sigui l’inici d’un nou segle o, simplement, una continuació del que varem iniciar el 2001, el nou any ha irromput de manera brusca i sense contemplacions: el genocidi a Gaza, Rússia talla el gas a mitja Europa de l’Est i, en clau catalana, un altre desengany amb el finançament.

Incertesa, inseguretat, por, indignació, ràbia; sentiments recurrents que sentim els espectadors del segle XXI quan, perplexos, observem com els fets es succeeixen a les pantalles dels nostres televisors i es planten al nostre dia a dia.

Feliç segle nou.


dimarts, 11 de novembre del 2008

El cas de la bandera

L'escriptor Víctor Alexandre es fa ressò del ja cèlebre cas de la bandera de Matadepera. Per posar-vos en context: l'anterior alcalde de la població vallesana, Jordi Comas, d'ERC, va decidir no penjar la bandera de l'estat espanyol a l'Ajuntament durant la Festa Major de l'any 2006, al·legant que no representava a una bona part dels matadeperencs.

Però actes d'injúria i perfídia com aquests no queden impunes en un estat de dret absolutament no-nacionalista i neutral com és l'espanyol. LLegeixi's:

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/el_coratge_de_jordi_comas_29312.php

dimarts, 21 d’octubre del 2008

Stiglitz versus Sala i Martín. Reflexions sobre la crisi (II)

Pot semblar una afirmació un poc superficial, però la crisi financera actual - a banda de no deixar-nos dormir - està essent un escenari molt propici per a la reflexió, i tots plegats n’estem aprenent coses.

Polítics, historiadors, economistes i periodistes es reuneixen en taules rodones i reflexionen plegats sobre el què està passant. Els diaris van plens d’articles d’opinió interessantíssims. De tots aquests, en voldria destacar dos: l’entrevista al premi Nobel d’Economia l’any 2001, Joseph Stiglitz, a La Vanguardia ( suplement Dinero, 19/10/08), i l’article de Xavier Sala i Martín, professor de la Pompeu Fabra i de la Columbia University, també a La Vanguardia (17/10/08).

Mentre que Sala i Martín fa un interessant flash-back, descobrint-nos les llums i les ombres del crack del 1929 i fent una comparació amb la situació actual, Stiglitz posa en dubte el model econòmic i financer anglosaxó que ha predominat les darreres dècades.

Abans de tot, però, m’agradaria presentar, per aquells que no els coneguin, als dos cèlebres economistes.

Stiglitz és considerat un “neokeynesià”, partidari, doncs, d’una certa intervenció i regulació estatals. Els darrers anys, ha estat molt crític amb la globalització i la disbauxa financera de Wall Street. Ha denunciat els vigent paradisos fiscals i ha criticat fermament l’administració Bush durant els seus vuit anys de gestió.

Sala i Martín, per la seva banda, és considerat un “neoliberal”, tot i que cal aportar matisos a aquesta definició ( ell mateix prefereix anomenar-se un “neoclàssic”). Sigui com sigui, està clar que és més partidari del clàssic laissez-faire que no pas Stiglitz.

A banda de la seva tasca com a professor i investigador ( és un dels principals referents en l’estudi del creixement econòmic), ha creat “Umbele”, una fundació dedicada a impulsar projectes humanitaris i d’incentivació econòmica a l’Àfrica, mitjançant l’aportació de recursos des dels països rics.

Fetes les presentacions, tornem als què ens ocupava.

Quan els entrevistadors demanen a Stiglitz que exposi alguna solució viable per a la crisi, ell afirma que la regulació estatal és bàsica. De fet, el què demana és un nou New Deal ( valgui la redundància). Proposa el que segurament seria un impopular impost sobre els beneficis empresarials, així com una limitació d’aquests. Creu que s’ha de posar un cert fre al creixement econòmic per tal d’evitar desigualtats socials i crisis com l’actual. En definitiva, creu que és bona l’actual intervenció estatal, sobretot la dels països europeus, per a salvar la banca, mitjançant la compra d’actius financers.

La frase: “Tenim un sistema bancari mundial però sense controls globals. (...) És necessari regular a escala global”.

Sala i Martín, en canvi, és més escèptic amb l’actuació dels governs respecte al rescat financer. En primer lloc, creu que no tot s’acaba amb la borsa; que aquesta falli no implica que el sistema en el seu conjunt s’hagi de col·lapsar. En segon lloc,creu que, com al 1929, els estats no estan sent competents amb la crisi, i que la compra dels anomenats “actius tòxics” ( aquelles inversions sense cap garantia) de les entitats financeres és, clarament, un error.

La frase: “Que els periodistes confonguin la borsa amb l’economia té un passi. Però que el Govern utilitzi la borsa per a decidir la seva política econòmica és una bogeria que demostra que està completament perdut ”

dimecres, 15 d’octubre del 2008

És l'Estat, estúpids. Reflexions sobre la crisi (I)

Vivim en un món ple de paradoxes, i més d'ençà que l'economia, normalment exiliada al darrer racó de la premsa, marginada per avorrida i incomprensible, ha passat a ocupar la primera plana de l’actualitat mundial.

Sense voler-ho, tots hem esdevingut petits economistes; més enllà del plaer relatiu que ens proporciona la ciència econòmica, ens hi hem hagut d’abocar per supervivència. Ara tots esperem amb candeletes una baixada dràstica dels tipus d’interès i maleïm els ossos del govern dels EUA perquè no va saber salvar l’esquena de Lehman Brothers. Si, aquest és el nostre pa de cada dia.

Al cap i a la fi, és l’economia estúpids.

Ens trobem, sens dubte, en un dels pitjors moments del que alguns rotatius van anomenar el nou “Crac”. Fa tot just una setmana el món semblava enfonsar-se, paral·lelament als índexs borsaris. Ningú sap ben bé com funciona aquest ens anomenat borsa, però tothom comprèn que si els índexs cauen, malament rai.

La por s’escampà arreu. I ara què succeirà?, ens preguntàvem atònits. Una altra Gran Depressió, afirmaven aquells amb més memòria. Tranquils, deien uns altres, no es tornarà a repetir una situació semblant a la de 1929 perquè avui en dia els estats intervindran per salvar l’economia.

Estats? Intervenir?

El sistema capitalista potser no funciona com ha de funcionar, però almenys és intel·ligent. Qui el sap aprofitar, s’enriqueix quan les coses van bé; però, quan hi ha tempesta, tot plegat passa a mans de l’estat, el Messies que ha d’arreglar tot el desordre: injectar diners a l’economia, salvar bancs i tranquil·litzar els ciutadans amb un fons de fins a 100.000 euros per a cada compte corrent.

És absolutament còmic ( per no utilitzar per enèssima vegada el mot “paradoxal”) que una institució com el Fons Monetari Internacional, neoliberal per excel·lència, demani la nacionalització de la banca.

Nacionalitzar? L’última vegada que ho vaig llegir en algun diari seriós, aquest mot anava relacionat normalment a un tal senyor Chávez, i les connotacions no eren pas positives, sinó més aviat negatives. La nacionalització, doncs, resultava pèssima i anava completament en contra dels ideals lliurecanvistes de la majoria de defensors del sistema: l’FMI, el Banc Mundial i els països occidentals en la seva majoria.

Però ara la situació és diferent. El sistema naufraga i només una institució com l’Estat pot salvar la situació. Però, aleshores, queda clar que l’Estat és necessari.

Senyors neoliberals, tenen un problema.

dilluns, 25 d’agost del 2008

Apunt curiós i irrellevant

Si us equivoqueu escrivint l'adreça d'aquest blog, no patiu; pot ser que aneu a parar a aquesta divertida i didàctica pàgina web ( de disseny excepcional, tot s'ha de dir):

http://www.kontra-blog.blogpsot.com/

Déu ens agafi confessats...