CARTA AL DIRECTOR. Concert de Muse a Barcelona: una presa de pèl

Fa tan sols dos dies que els assistents al concert del grup britànic Muse vam saber que l’event, programat inicialment pel divendres 27 de novembre al Palau Sant Jordi, seria canviat de dia degut als entrenaments i a les tasques de preparació de la pista on es celebrarà, properament, la Copa Davis. Concretament, ara el concert tindrà lloc el dimarts 24 de novembre, al mateix recinte.

No cal dir que, a banda de sentir una profunda decepció, també ens sentim enganyats i manipulats. Alguns tenim l’entrada des del mes de juny, i ja varem haver de patir un canvi de recinte (inicialment el concert es feia a l’Olímpic de Badalona però, degut a l’alta demanda, finalment es decidí el Sant Jordi). Els que vivim a Barcelona encara tindrem la possibilitat d’anar-hi, malgrat els problemes que segurament sorgiran a nivell de vidaprofessional (l’obertura de portes és a les 7 de la tarda) o privada. Els assistents que venien de fora de la ciutat, la majoria dels quals – a tres setmanes vista - ja havien reservat vols i hotels, es quedaran amb un pam de nas.

Voldria expressar el meu rebuig a aquesta decisió - duta a terme de forma unilateral per part dels organitzadors del concert (l’empresa Live Nation España, S.A.U), l’Ajuntament de Barcelona i la Federació Internacional de Tennis (a la qual respon la Federació Catalana) - sense tenir en compte als més de 20.000 assistents del concert, que a banda d’aficionats a Muse també som consumidors i tenim els nostres drets. No cal dir que efectuarem tots els tràmits legals que estiguin al nostre abast per tal de denunciar aquest abús.

El més trist de tot plegat és comprovar com els interessos esportius (que, en el cas de la Copa Davis, es poden llegir en clau política), així com l’afany de protagonisme i de guanys econòmics per part de l’Ajuntament i la Federació, passen per sobre dels consumidors i dels ciutadans. No només els aficionats de Muse som els perjudicats: ho són tots els amants de la música i la cultura en general i, de fet, tots els contribuents, ja que l’organització de la Copa Davis es finançarà, en bona part, amb la col·laboració de tots nosaltres.

En definitiva: una manca de respecte i un abús que val al pena que es conegui, i pel qual mereixem tots una resposta.

Feliç segle nou

Comentava el polític i periodista Carles Sentís en un article a La Vanguardia (9/I/09) que el segle XXI s'inaugurava, de fet, amb l’any que tot just comença. Ras i curt.

Així com alguns historiadors consideren l’etapa 1914-1989 com la cronologia “efectiva” del segle XX ( de la Primera Guerra Mundial a la caiguda del Mur) – conegut així com “el segle curt” -, Sentís afirmava el 2009 era la data clau per a l’inici d’una nova era.

Què ha succeït de nou aquests darrers anys? Seguint els arguments que exposa el periodista, l’atac terrorista de l’11-S pot ser considerat com la culminació d’una sèrie d’atemptats escala global que han tingut lloc al llarg del segle XX. Un esdeveniment amb terribles conseqüències, però que, d’altra banda, no ha capgirat el món; l’equilibri de poders ha seguit essent el mateix.

La recent crisi econòmica, en canvi, si que es pot considerar un autèntic punt d’inflexió. Per primera vegada des del Crack del 29, el capitalisme més agressiu ha quedat completament en descrèdit. S’ha acabat la festa neoliberal i tots n’estem pagant les conseqüències. Aquest sí que seria el primer esglaó envers un nou ordre mundial, segons Sentís. El món mai tornarà a ser el mateix.

Sigui l’inici d’un nou segle o, simplement, una continuació del que varem iniciar el 2001, el nou any ha irromput de manera brusca i sense contemplacions: el genocidi a Gaza, Rússia talla el gas a mitja Europa de l’Est i, en clau catalana, un altre desengany amb el finançament.

Incertesa, inseguretat, por, indignació, ràbia; sentiments recurrents que sentim els espectadors del segle XXI quan, perplexos, observem com els fets es succeeixen a les pantalles dels nostres televisors i es planten al nostre dia a dia.

Feliç segle nou.

El cas de la bandera

L'escriptor Víctor Alexandre es fa ressò del ja cèlebre cas de la bandera de Matadepera. Per posar-vos en context: l'anterior alcalde de la població vallesana, Jordi Comas, d'ERC, va decidir no penjar la bandera de l'estat espanyol a l'Ajuntament durant la Festa Major de l'any 2006, al·legant que no representava a una bona part dels matadeperencs.

Però actes d'injúria i perfídia com aquests no queden impunes en un estat de dret absolutament no-nacionalista i neutral com és l'espanyol. LLegeixi's:

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/el_coratge_de_jordi_comas_29312.php

Stiglitz versus Sala i Martín. Reflexions sobre la crisi (II)

Pot semblar una afirmació un poc superficial, però la crisi financera actual - a banda de no deixar-nos dormir - està essent un escenari molt propici per a la reflexió, i tots plegats n’estem aprenent coses.

Polítics, historiadors, economistes i periodistes es reuneixen en taules rodones i reflexionen plegats sobre el què està passant. Els diaris van plens d’articles d’opinió interessantíssims. De tots aquests, en voldria destacar dos: l’entrevista al premi Nobel d’Economia l’any 2001, Joseph Stiglitz, a La Vanguardia ( suplement Dinero, 19/10/08), i l’article de Xavier Sala i Martín, professor de la Pompeu Fabra i de la Columbia University, també a La Vanguardia (17/10/08).

Mentre que Sala i Martín fa un interessant flash-back, descobrint-nos les llums i les ombres del crack del 1929 i fent una comparació amb la situació actual, Stiglitz posa en dubte el model econòmic i financer anglosaxó que ha predominat les darreres dècades.

Abans de tot, però, m’agradaria presentar, per aquells que no els coneguin, als dos cèlebres economistes.

Stiglitz és considerat un “neokeynesià”, partidari, doncs, d’una certa intervenció i regulació estatals. Els darrers anys, ha estat molt crític amb la globalització i la disbauxa financera de Wall Street. Ha denunciat els vigent paradisos fiscals i ha criticat fermament l’administració Bush durant els seus vuit anys de gestió.

Sala i Martín, per la seva banda, és considerat un “neoliberal”, tot i que cal aportar matisos a aquesta definició ( ell mateix prefereix anomenar-se un “neoclàssic”). Sigui com sigui, està clar que és més partidari del clàssic laissez-faire que no pas Stiglitz.

A banda de la seva tasca com a professor i investigador ( és un dels principals referents en l’estudi del creixement econòmic), ha creat “Umbele”, una fundació dedicada a impulsar projectes humanitaris i d’incentivació econòmica a l’Àfrica, mitjançant l’aportació de recursos des dels països rics.

Fetes les presentacions, tornem als què ens ocupava.

Quan els entrevistadors demanen a Stiglitz que exposi alguna solució viable per a la crisi, ell afirma que la regulació estatal és bàsica. De fet, el què demana és un nou New Deal ( valgui la redundància). Proposa el que segurament seria un impopular impost sobre els beneficis empresarials, així com una limitació d’aquests. Creu que s’ha de posar un cert fre al creixement econòmic per tal d’evitar desigualtats socials i crisis com l’actual. En definitiva, creu que és bona l’actual intervenció estatal, sobretot la dels països europeus, per a salvar la banca, mitjançant la compra d’actius financers.

La frase: “Tenim un sistema bancari mundial però sense controls globals. (...) És necessari regular a escala global”.

Sala i Martín, en canvi, és més escèptic amb l’actuació dels governs respecte al rescat financer. En primer lloc, creu que no tot s’acaba amb la borsa; que aquesta falli no implica que el sistema en el seu conjunt s’hagi de col·lapsar. En segon lloc,creu que, com al 1929, els estats no estan sent competents amb la crisi, i que la compra dels anomenats “actius tòxics” ( aquelles inversions sense cap garantia) de les entitats financeres és, clarament, un error.

La frase: “Que els periodistes confonguin la borsa amb l’economia té un passi. Però que el Govern utilitzi la borsa per a decidir la seva política econòmica és una bogeria que demostra que està completament perdut ”

És l'Estat, estúpids. Reflexions sobre la crisi (I)

Vivim en un món ple de paradoxes, i més d'ençà que l'economia, normalment exiliada al darrer racó de la premsa, marginada per avorrida i incomprensible, ha passat a ocupar la primera plana de l’actualitat mundial.

Sense voler-ho, tots hem esdevingut petits economistes; més enllà del plaer relatiu que ens proporciona la ciència econòmica, ens hi hem hagut d’abocar per supervivència. Ara tots esperem amb candeletes una baixada dràstica dels tipus d’interès i maleïm els ossos del govern dels EUA perquè no va saber salvar l’esquena de Lehman Brothers. Si, aquest és el nostre pa de cada dia.

Al cap i a la fi, és l’economia estúpids.

Ens trobem, sens dubte, en un dels pitjors moments del que alguns rotatius van anomenar el nou “Crac”. Fa tot just una setmana el món semblava enfonsar-se, paral·lelament als índexs borsaris. Ningú sap ben bé com funciona aquest ens anomenat borsa, però tothom comprèn que si els índexs cauen, malament rai.

La por s’escampà arreu. I ara què succeirà?, ens preguntàvem atònits. Una altra Gran Depressió, afirmaven aquells amb més memòria. Tranquils, deien uns altres, no es tornarà a repetir una situació semblant a la de 1929 perquè avui en dia els estats intervindran per salvar l’economia.

Estats? Intervenir?

El sistema capitalista potser no funciona com ha de funcionar, però almenys és intel·ligent. Qui el sap aprofitar, s’enriqueix quan les coses van bé; però, quan hi ha tempesta, tot plegat passa a mans de l’estat, el Messies que ha d’arreglar tot el desordre: injectar diners a l’economia, salvar bancs i tranquil·litzar els ciutadans amb un fons de fins a 100.000 euros per a cada compte corrent.

És absolutament còmic ( per no utilitzar per enèssima vegada el mot “paradoxal”) que una institució com el Fons Monetari Internacional, neoliberal per excel·lència, demani la nacionalització de la banca.

Nacionalitzar? L’última vegada que ho vaig llegir en algun diari seriós, aquest mot anava relacionat normalment a un tal senyor Chávez, i les connotacions no eren pas positives, sinó més aviat negatives. La nacionalització, doncs, resultava pèssima i anava completament en contra dels ideals lliurecanvistes de la majoria de defensors del sistema: l’FMI, el Banc Mundial i els països occidentals en la seva majoria.

Però ara la situació és diferent. El sistema naufraga i només una institució com l’Estat pot salvar la situació. Però, aleshores, queda clar que l’Estat és necessari.

Senyors neoliberals, tenen un problema.

Apunt curiós i irrellevant

Si us equivoqueu escrivint l'adreça d'aquest blog, no patiu; pot ser que aneu a parar a aquesta divertida i didàctica pàgina web ( de disseny excepcional, tot s'ha de dir):

http://www.kontra-blog.blogpsot.com/

Déu ens agafi confessats...

Llibres a la fresca

Ahir vam tenir la petita sort de gaudir d'una experiència curiosa.

Tot i que en la societat on vivim no sembla haver-hi ni un racó per a l'alevosia i la nocturnitat - i menys en una ciutat com Barcelona, on sempre hi ha gent a tot arreu –, els amants de la literatura tenen, no obstant això, la possibilitat de trobar-se clandestinament en un indret ben especial.

Per als qui llegiu habitualment La Vanguardia, ja sabreu que Joan de Sagarra és un dels articulistes de més renom. Per als que no, es tracta ni més ni menys que del fill de l’escriptor i figura clau de la cultura catalana de principis del segle XX, Josep Maria de Sagarra.

Aquest bon vivant és, com no podia ser d’una altra manera, un gran lector. Per això, i segurament per altres motius ben personals, alguns diumenges de l’any (ben poquets, es veu), a les dotze en punt de la nit, li agrada compartir les seves lectures amb els seus propis lectors.

És per això que, al bell mig del Passeig de Sant Joan, sobre la curiosa font de la caputxeta i el llop, hi diposita una sèrie de llibres, tots ben diferents: assaig, prosa, poesia, contemporanis, clàssics, en català, en castellà, en francès.

Vam arribar a l’indret cap a tres quarts i cinc de dotze, sense saber ben bé què esperar. Hi haurà un fotimer de groupies d'en Sagarra envoltant la font, tot esperant la seva aparició? Seriem els únics que assistiriem a la cita? I si ni tan sols s’hi presenta?

Bé, ni una cosa ni l’altra. Simplement, un grapat de gent. Com a molt, sis persones. Algunes dretes, impacients, mirant ací i allà; d’altres, ben tranquil·les, assegudes als bancs.

Amb una puntualitat ben poc anglesa, cap a un quart menys cinc de dotze, vam veure enfilar pel Passeig un home vestit ben normal que arrossegava un carret de la compra. Sens dubte era ell. Com si fos quelcom rutinari, arribà fins a la font ( tot esquivant algun fotògraf esporàdic) i, sense dir res, començà a treure llibres del carret. Un a un, i amb molta cura - talment com si organitzés una exposició – anà dipositant els llibres al voltant de la font, sobre una petita mènsula.

Els tímids i prudents espectadors poc a poc vam anar agafant confiança i ens vam acostar cap a la font. No recordo quan va marxar en Sagarra. Quina mala educació, al damunt que et regalen llibres no donar ni les gràcies! Però estava enfeinada triant i remenant.

Al final, El monstre i altres escrits autobiogràfics de Josep Palau i Fabre en una novíssima edició, la Poesía completa de Vázquez Montalbán i un curiós manual sobre l’arquitectura catalana de la Mancomunitat a la República. No es pot dir que marxéssim amb les mans buides. Tothom, de fet, va marxar ben satisfet amb els seus exemplars.

Bon dia Catalunya, són les vuit

Sembla que el bon temps i les vacances no calmen els ànims d'alguns. Ans al contrari, hi ha qui encara es veu amb més forces per a dir barbaritats. És el cas de la nostrada Telecinco. Com ja deveu saber, la cadena s'ha adherit a un manifest, a l'estil més ciutadà, subscrit també per una colla de personatges que s'autoanomenen intel·lectuals, entre d'ells el filòsof i pensador Fernando Savater (redactor de El País, un diari molt d'esquerres i molt progressista).

El fet en sí, però, no és pas tan alarmant; il·lús qui, altrament, cregués en els valors de respecte envers les sensibilitats nacionals per part de Telecinco.

Darrerament, però, s’han succeït altres esdeveniments més dignes d’un Síndic de Greuges. És el cas del cessament de l’Antoni Bassas - qui feia catorze anys anys que despertava el país amb el programa líder de Catalunya Ràdio, Els matins - per desavinences amb la directiva.

Vès, que no sigui que ja hagi començat la purga per arrancar l’anomenada crostra nacionalista de la ràdio catalana. La nit dels ganivets llargs s’acosta?.

El cessament d’en Bassas coincideix amb el final del programa El Suplement, dirigit per Xavier Solà, que s’emetia cada cap de setmana des de fa vint anys. El magazín, entre d'altres temes, centrava la seva atenció en aspectes culturals i gastronòmics dels municipis de Catalunya. Especialment cèlebre era el concurs on els oients podien guanyar un cap de setmana a una població si, mitjançant unes pistes, l’aconseguien endevinar.

Tot i que la fi d’El Suplement ha estat una decisió personal de Solà, i que aquest dirigirà la temporada vinent un programa nocturn, el fet que es deixi d’emetre un programa tan proper i tan sensible a la realitat nacional catalana és, si més no, sospitós.

En fi, ja veurem a què sona Catalunya Ràdio la temporada vinent. El que és segur és que sense un professional com l'Antoni Bassas i sense el "ganxo" d'El Suplement, la veu de la ràdio catalana quedarà un xic més afònica, i el país, molt tocat. Com bé ha dit en Bassas, si la classe política d'aquest país no aguanta una ràdio com aquesta, voldrà dir que tenim un cultura democràtica molt limitada.

Esperem, si més no, que els desitjos del diputat Joan Ferran no arribin a bon port, encara que bufen vents de tempesta.

Sortosament, i contra tot pronòstic, el nostre president, l’excel·lentíssim José Montilla, ha sortit a defensar Catalunya davant dels barons socialistes espanyols, afirmant que el seu sentiment de catalanitat va més enllà que la seva Zapaterofília:

http://www.avui.cat/article/mon_politica/36277/tripartit/ciu/pacten/front/comu/contra/la/proposta/solbes.html

Inclús Manuela de Madre ha afirmat, a Els matins de Catalunya Ràdio ( curiós que la primera entrevistada post-Bassas sigui Manuela de Madre) que no acceptaran cap finançament de baix nivell, tot remarcant les paraules del president del PSC:

http://www.avui.cat/article/mon_politica/36328/tripartit/ciu/pacten/front/comu/contra/la/proposta/solbes.html

Bé, esperem que aquesta nova faceta catalanista del PSC no sigui només una mascarada, pur teatre, i facin un bon paper defensant un finançament digne. Sembla que CiU s’hi vol afegir per a construir un mur de contenció potent. Passarà com al 30 de setembre de 2005?

Converses en un japonès

L'altre dia vaig tenir el plaer de conversar amb uns francesos en un japonès. Pensareu que no és gaire excepcional. En efecte. L'excepcional per a mi va ser descobrir que m'hi podia comunicar en francès. Que m'entenien! Aquest va ser l'autèntic plaer, a banda del sushi.

Com és obvi ( almenys a mi em passa sovint) va sorgir el tema de l'estat, la nació, i el sentir-se una cosa o sentir-se una altra.

El fet que jo no donés suport a la selecció espanyola, no ho entenien. És més, se'n feien creus!
"Jo sóc catalana, i per tant no em sento espanyola" . Si aquesta frase la dius així: "jo sóc noruega, i per tant no em sento filipina", tothom la troba normal i lògica. Ara, si ho dius com la vaig dir jo, malament, perquè és quelcom de paranormal. Inèdit.

"Però Catalunya no és un país!", m'insistien. Aleshores la conversa derivà en intents d'explicar-los la diferència entre estat i nació, el sentiment de pertanyer o no a un col·lectiu, etcètera. És clar, França no és només el paradigma d'estat-nació, sinó que van ser ells qui el van inventar!

Al final, entre més sushi i més vi blanc, no sé si em van acabar d'entendre. Espero que, almenys, quan es tornin a trobar un altre català, a bretó, o escocès, o cors, o galès, no s'espantin tant; que entenguin que pot haver diverses nacions dins d'un estat, encara que no ho comparteixin.

Que, de fet, aquesta idea decimonònica dels estat-nació està en crisi. Que els estat, la majoria, s'han construit a cops de roc, fusell i canó. Que els més nacionalistes del món són aquells que han imposat la seva nació a base de vessar sang. Que la resta, els que avui teòricament som els nacionalistes, som aquells que, simplement, intentem defensar-nos d'aquella agressió, però amb armes democràtiques: el diàleg, la història, la cultura i les converses en un japonès.

Però el millor de tot vingué després.

A la taula del costat hi seia un noi que semblava encuriosit per la nostra conversa. Era americà, però entenia el francès perquè havia estat set anys residint a París. Quan marxà, el noi francès de la nostra taula va dir:

- "Pobre, set anys a París. No ho deuria passar gaire bé"
- "Per què?" - vaig preguntar jo, encuriosida.
- "Doncs perquè entre francesos i americans no ens portem massa bé"

En un altre moment de la conversa jo els vaig preguntar si sabien alemany. Eren d'Strasbourg, per tant la pregunta tampoc era tant descabellada. Em van contestar que no, que no els agradava l'alemany i, de fet, els alemanys no els queien massa bé. Per la guerra. I que per això no aprenien l'alemany.

Bé, no pretenia emetre prejudicis ni tampoc donar una mala visió dels francesos. A part que aquells en concret em van caure molt bé, he viatjat molt per França i és un país que aprecio molt.

De fet, tot i que l'estat francès, a través d'un acord firmat amb Espanya al segle XVII, va envair part del territori de Catalunya, va humillar durant segles a tots aquells que parlaven català (Sois propre, parle le français), i no dóna ni un sol euro ni pel català, ni per l'occità ni pel bretó, jo estic aprenent el francès.

Ja veieu que hi ha moltes maneres de ser nacionalista, i algunes són més racionals que d'altres.

L'ús del català a la universitat

Qualsevol bloc que es precï regularment recull articles dels seus gurús de capçalera particulars i, com qui no vol la cosa, els cola en un post. Així demostra que algú pensa com ells pel món i, de retruc, actualitza la pàgina sense gaire esforç (cosa que sempre va bé).

Aquesta pràctica em sembla una mica “patillera”. Però, també es cert, que quan algú ja ha dit exactament el què volies dir - i a sobre ho escriu millor que tu - doncs escolta, moltes felicitats per ell i que s’emporti tots els mèrits.

Així que avui, entre que una Kontrablocaire es troba immersa en exàmens i que l’altre no té gaire esma per escriure,farem una excepció.

El millor és que vegeu el què ha escrit en Terricabras a la columna d'avui del Periòdico. Expressa pefectament el què pensem:

"Catalunya és un país tan curiós que s'hi discuteixen coses que no es discuteixen enlloc més: si és normal o no que es promogui la llengua del país, si la televisió del país ha de donar prioritat a les qüestions del país, fins i tot es discuteix si això és un país o no. I això fa que ser català sigui molt cansat: has de defensar constantment coses òbvies, has de demanar perdó per allò que arreu és motiu d'orgull, has d'a guantar que qualsevol t'expliqui què vol dir ser català i que els que no defensen ni la llengua, ni la història, ni les tradicions del país et diguin que ells són més catalans que ningú. ¡Has d'aguantar cada cosa!
Ara hem sabut que, finalment, es vol exigir un cert grau de coneixement del català als professors universitaris. Això és una cosa que no s'ha d'exigir enlloc, senzillament perquè tothom ho dóna per descomptat. I si no que circuli la gent una mica més i se n'adonarà. A Alemanya, a França o a Itàlia, un professor ha de parlar l'idioma del país. I a Madrid, també. A Catalunya es veu que això no és clar, que se n'ha de parlar, que s'han de posar condicions, que s'ha de demanar amb compte.
Fa més de 30 anys, quan em vaig voler matricular a la Universitat alemanya de Münster em van fer un examen previ d'alemany --el suspenia molta gent--, amb el bon argument que "si no sap alemany, vostè perdria el temps en aquesta universitat". Que hi hagi conferències o cursos especials en anglès, no treu que les classes es facin habitualment en la llengua del país.
Sembla que la UPF i la UAB es desmarquen de la norma general. I una col.lega de la UAB ha dit que la seva universitat no l'aplicaria als seus professors amb un argument realment sorprenent: ha dit que si volien tenir els millors professors no ho podien exigir. ¡Com si tingués res a veure una cosa amb l'altra! Els millors professors també van a Alemanya i a França, i n'aprenen l'idioma. Potser l'aprenen justament perquè són bons professors i, és clar, no són lingüísticament incapaços.
¡Ai!, ens ho haurem de fer mirar: jo només vull ser un ciutadà normal d'un país normal".

Air Berlin (2)

Embolica que fa fort. La història de l’editorial d’Air Berlin Magazin es complica.

L’empresa alemanya continua sense "baixar del burro" i fent declaracions escandaloses. Defensar els drets lingüístics dels catalanoparlants és, segons ells, “retornar a un debat medieval sense cap sentit”.

Si no fos perquè la llengua agreujada no té un estat al darrera, afirmacions d’aquest tipus serien motiu d’un conflicte diplomàtic i la premsa europea segurament se'n faria ressó.

I per si els d’AB es sentien sols, la brunete mediatica s’ha posat a repartir des dels mitjans "nacionals". Evidentment, per posicionar-se a favor de l’agressor i en contra dels seus suposats compatriotes.

Han organitzant una cortina de fum, en forma de campanya en contra de l’exdiputat Joan Puig per emmascarar la polèmica.

El més dramàtic és que la resta de mitjans s’han empassat l’esquer i ahir ja vam veure que li donaven mes importància a la polèmica del logo amb l’esvàstica que a la vergonyosa falta de disculpes de l’aerolinea.

Encara que no ens estranya gens els mitjans segueixin la corda dels de la premsa "yihadista hispànica", com els anomena en Puig. Aquest episodi ens demostra un cop més que si volem deixar de ser l’ase dels cops necessitem un estat propi, que és l’únic que compta.
Perquè, per desgracia nostra, en el què ens ha tocat viure i pagar impostos no pensa moure un dit per defensar-nos.

Que pasaria si la mateixa editorial i l’insultant acudit anéssin dirigits a la llengua espanyola?

Segurament molts dels que ara critiquen al senyor Puig estarien fent el mateix que ell.

Air Berlin discrimina el Català

El director de la companyia aèria , Joachim Hunold, s’ha "llançat de la moto" amb unes escandaloses afirmacions a l’editorial de la revista Air Berlin Magazin (una de tantes publicacions, normalment avorridotes, que trobem als avions. Els continguts són, bàsicament, reportatges de les ciutats on vola la companyia amb fotos maques i informació superficial).

La polèmica sorgeix arran d’una carta escrita per la directora general de Política Lingüística de les Illes Balears, Margalida Tous, on es demanava a diverses companyies aèries que fessin servir també el Català en les comunicacions amb els passatgers.

A l'editorial el president de la segona companyia aèria alemanya respon:

"He de donar cursos de català per decret als meus treballadors? I els qui volen a Galícia o al País Basc voldran que ens hi dirigim en gallec o en basc? És que ja no parlen en castellà? (...) Hi ha pobles de Mallorca on els nens ja no parlen el castellà. A les escoles, el castellà és una llengua estrangera més (...) La partició d'Espanya en nacionalismes regionals és, de fet un retorn als microestats medievals."

És curiós que aquesta al·lusió despectiva als microestats medievals procedixi d'un alemany. Pels que tenim nocions bàsiques d'Història contemporània ( 1er de Batxillerat) recodarem que Alemanya és, de fet, una unió de microestats medievals: Prússia, Bavària, Baden, Würtemberg, Hannover, l'Electorat de Hesse, Saxònia, Nasau, Westfàlia, Renània, Turíngia i, amb permís dels francesos, Alsàcia i Lorena.

Avui en dia, dins de la República Federal alemanya els estats federals ( fills d'aquests microestats històrics) tenen molt més poder polític i econòmic que qualsevol comunitat autònoma del món, amb o sense estatut retallat. a més, tenen com apropi un idioma, que no és un altre que el dialecte en qüestió de l'idioma alemany.

I continua: "Fins ara em pensava que viviem en una Europa sense fronteres"

Si, és clar. Tipica sentència d’un nacionalista que viu en un estat amb fronteres. Vivim en una europa sense fronteres, on els estats amb fronteres ( habitualment aconseguides i defensades amb tenecitat i a cops de sable) tenen el poder absolut. Les fronteres dels estats són sagrades. a banda d'això, tenim la sort de viure en una Europa sense fronteres. I també sense drets per les nacions que no tenen estat.

I Com a col·lofó, s’atreveix a afirmar: “Avui, el castellà ja no és una llengua oficial"

En definitiva, podria ser una editorial d’aquelles delirants que podem llegir a la premsa espanyola més reaccionària.

Per si no n’hi hagues prou, l’ editorial va acompanyada amb un acudit gràfic on veiem un alemany corpulent i amb una actitud molt agressiva que exclama: "Si vinguessin a Bavària els catalans aquests, haurien de parlar bàvar. Maleït sia!"

La companyia prussiana, enlloc de rectificar, continua mantenint les opinions xenòfobes del seu president.

Álvaro Middelmann, director general d’ Air Berlin a España i Portugal, afirma:"El conflicte entre el castellà i el català és una realitat", "El castellà està sent discriminat en certs punts d'Espanya"."Air Berlin és una companyia europea, que quedi bé clar, i hem de garantir la llengua comuna de tots els espanyols " .

Total, com si l’espanyol fos una llengua perseguida i a punt de desapereixer! una llengua parlada per 300 milions de persones ha de ser defensada per una companyia aèria alemanya?

Peter Hauptvogel director de comunicació d'Air Berlin , ha volgut arranjar-ho:

"És com si un bavarès ens exigís que parléssim aquest dialecte en un vol". "Si a mi em sembla molt bé que cadascú parli la seva llengua regional a casa seva o que s'organitzin programes culturals i obres de teatre, però nosaltres som una aero- línia internacional i no podem parlar en una llengua regional"."Vull dir que entenem que han patit la repressió del franquisme i que volen conservar les seves llengües, però l'espanyol és la llengua oficial i els és més útil per comunicar-se".

Sí home clar, doncs a partir d'ara, que utilitzin exclusivament l'anglès o millor encara el xinès en les seves comunicacions, que són llengues amb més parlants que l'alemany.

"No era la seva intenció ofendre mallorquins o catalans perquè "al cap i a la fi donen molts diners a aquesta empresa". "El que no volem és que ara es comenci una campanya en contra nostra". Doncs això em sembla que ho tenen ben cru.

Segons la responsable de premsa de l'empresa a Espanya, Ana Baschwitz, hi ha infants que no aprenen castellà a l'escola i ha posat com a exemple la retirada de la tercera hora a Catalunya. Per la responsable de premsa, el català, el basc o el gallec són innecessaris en les comunciacions de la companyia.

Les reaccions no s’han fet esperar l'Obra Cultural Balear (que ha realitzat un model de queixa), la plataforma per la llengua, el Govern Balear, la Generalitat de Catalunya i fins i tot diversos intelectuals alemanys han fet arribar les seves protestes.

Com sempre l’estat espanyol fa veure que això de la defensa de les llengües que no son el castellà no va amb ell i no hi ha hagut cap reacció del govern espanyol. M’agradaria saber que passaria si aquest mateix senyor hagués dit aquestes coses de la lengua de l'imperio.

I si teniu previst viatjar amb Air Berlin, millor que busqueu alternatives o, altrament, també podeu provar d’aprendre el bàvar.

Us deixem algunes adreces per si us voleu posar en contacte la companyia...

Air Berlin PLC & Co. Luftverkehrs KG
Saatwinkler Damm 42-43
D-13627 Berlin
Tlf: +49 30 34 34 15 00 Fax: +49 30 34 34 15 09

Peter Hauptvogel, director de comunicació d'Air Berlin
(Tel:+493034341500 Fax:+493034341509 hauptvogel@airberlin.com)

Alexandra Müller: Encarrgada de premsa d'espanya
alexandramueller@airberlin.com

Miriam Müller: Directora d'Air Berlin Magazin
miriammueller@airberlin.com
Telefon: +49 30 34 34 15 39

El salt de l’Àngel

Catalans! Ja és aquí!

Sense que ningú li demani i quan ja ni els amics el recordaven, Àngel Colom torna de l’exili voluntari al Marroc per saltar a la primera línea de la política catalana.

Aprofitant el rebombori de les primàries republicanes i amb l’incògnita de qui té al darrera, l’ex secretari general d’ERC, fundador del PI i actual militant de CDC, ha realitzat els últims dies una intensa activitat mediàtica (l’Avui, la Vanguardia, La Nostra, l’ e-noticies...i qualsevol mitjà que li ha posat una carxofa davant).

Desplegant el seu millor estil messiànic, torna per salvar el país i per portar-nos a la terra promesa de la independència.

En les entrevistes llença pestes pel pacte PSC-ERC-ICV, -"el tripartit no s'hauria d'haver fet mai", diu -, fa una crida a la unitat dels catalanistes (mira que original) i ens predica la bona nova del nou sobiranisme de CiU i de l’independentisme d’Artur Mas.

Sabíeu que a la casa Gran del Catalanisme ja hi ha un veí? Evidentment, “en sis ales” !

Tot plegat faria riure si no fos perquè encara recordem com va marxar ell i la seva companya de desventures polítiques, la diva mediàtica Pilar Rahola (martell de masclistes i antisionistes i musa dels matins punt.si), en el vells temps d'Esquerra Republicana. D’amagat , amb nocturnitat i alevosia, agafant coses que no eren seves, deixant un forat econòmic vergonyós i practicant un dels pitjors vicis de la democràcia, el transfuguisme polític.

La campanya, que fa tuf a arnada, té tota la pinta de ser una maniobra convergent per esgarrapar amistats entre els militants d'esquerra desenganyats del tripartit (malament rai quan en Sostres parla bé de tu, no en té gaire costum).

Per sort, de tot plegat encara en treure’m algun gag bo pel Polònia.

Perdre el temps

Sovint hi ha gent que es sorprèn o troba curiós que la societat catalana "perdi el temps" reivindicant-se. Totalment d'acord. És una pèrdua absoluta de temps haver d'estar constantment remarcant, alliçonant, incidint i, en definitiva, escampant didàctica repetitivament durant segles i segles a gent que talment és com un mur. Això és un altre tema: la fal·lera incomprensible dels catalans per "caure bé" a la resta del món. Inaudit.

Però bé, sense desviar-nos: efectivament, hi ha moltes coses més importants de què parlar; allò que alguns anomenen genèricament polítiques socials, i també la preocupació pel canvi climàtic, els conflictes a l'Orient Mitjà, la fam, l'analfabetisme, els sonets de Dant, la música religiosa vocal de Bach, el Summercase 2008 i un llarg etcètera. De fet - i això és el que té més mèrit - de totes aquestes qüestions també en parlem, encara que sembli mentida, entre reivindicació i reivindicació.

La qüestió, doncs, és: per què reivindicar-se constantment? Quina necessitat hi ha?

La resposta és molt senzilla. Si mirem al món ( present i passat) obervarem que les úniques nacions que no es reivindiquen són:

a) Les que ja són un estat i, per tant, la reivindicació és una qüestió futil i, altrament, tant automàtica com el mateix fet de ser un estat. Exemples: Alemanya, Noruega, Finlàndia, França, Anglaterra, Grècia, Portugal, els Estats-Units d'Amèrica, l'Argentina, Suècia, Luxemburg i, entre moltes d'altres, la nació castellana.

b) Les que ja han deseparegut i, com es podrà deduir, troben que reivindicar-se ja és un acte del tot innecessari. Exemples: l'Imperi Romà, els gals de Vercingetorix, els germànics, els indis Sioux, els asteques, els inques i, pròximament, milers de nacions més. Hi ha una llarga llista d'espera.

Bé, jo personalment, digueu-me "tiquismiquis" ( i amb tots els respectes per l'Astèrix), prefereixo l'opció A. I com que està vist i comprovat que l'estat al qual formem part ara mateix no farà la feina bruta per nosaltres, doncs no ens queda més remei que continuar reivindicant-nos. De fet, som un cas ben atípic de nació sense estat que sobreviu al segle XXI; a països civilitzats com França, on les coses es fan ben fetes, no haguéssim gaudit de la mateixa sort.

Alguna cosa ens ha portat fins aquí

"Alguna cosa ha fet que, en lloc d'estar allà fora prenent el sol, vinguessiu fins aquí.
Alguna cosa, no se sap ben bé què.
Alguna cosa, apresa a la infantesa, del pare, de l'àvia; abstracta, indescriptible.

Alguna cosa ens ha portat fins aquí."

(Val a dir que la cita no és literal, sinó un petit collage personal construit a partir d'un discurs mig esvaït en la memòria, oït ja fa unes hores, però que ha procurat ser el màxim de fidel possible.)

D'aquesta manera tan vaga però, alhora, precisa, l'historiador Oriol Junqueras intentava definir un sentiment, o sensació que, malgrat les mil i una diferències, fa caminar tota un col·lectiu cap a la mateixa direcció.

Un sentiment abstracte, construit a partir d'una sèrie de referents, personatges i llocs comuns que han transcendit generacions i que, no sé sap ben bé com, ens ha portat fins aquí. Alguns n'hi diuen nacionalisme, d'altres separatisme, d'altres independentisme, d'altres dogma i, d'altres, apel·lant a aquell concepte que no-per-més-postmodern-deixa-de-ser-menys-abstracte de ciutadania universal, l'anomenen simplement una absurditat, una irracionalitat, una crostra.

En fi, que mai ningú m'havia sabut definir tan bé "allò". Allò, que algunes persones senten i d'altres no, és simplement aquella cosa que ens ha portat fins aquí. Com un d'aquells molts motors, o mans invisibles, que mouen la història.

La Història; un element clau per entendre, no tan sols el present, sinó de què estan fetes les persones, què les mou. Per què parlem de les nostres arrels? Què és una identitat? Tots aquests conceptes van estretament lligats amb el coneixement del nostre passat. La història no és una matèria a estudiar; tots la portem a dins. La diferència és que uns la interpreten constantment, li fan preguntes, busquen respostes, li donen sentit. I d'altres, simplement, l'ignoren i l'arraconen, intentant enfrontar-se al món tan sols amb el coneixement de l'ara, del present, que també és important però és insuficient si no li aportes el sentit de la història.

I és la Història de la Humanitat, amb totes les seves complexitats i contradiccions, el què dóna sentit als sentiments col·lectius. Aquells que fa segles que perduren, malgrat les mil i una traves. La base de la sociologia, la filosofia, la politíca, l'economia. El per què de tot plegat. Potser aquesta és la clau que ens pot ajudar a tots plegats a entendre millor allò que ens ha portat fins aquí.

김기덕

El BAFF va estrenar la penúltima pel·lícula del director coreà Kim
Ki-duk (Bogwha, 20-12-1960), Al·lè.

L’autor de Primavera, estiu, tardor, hivern... i un altre cop primavera (봄여름가을겨울그리고봄) i Samaritan girl torna a emprar les estacions de l’any com a fil argumental de la seva obra. Una divisió del temps i de la mateixa vida que, tot sovint, oblidem, capficats en la nostra atrafegada i consumista vida occidental.

Kim Ki-Duk ens presenta un relat sobre la necessitat que tots tenim d’afecte; una història on, per sobre de tot , el més important és sentir-se estimat.

Quatre reus (un d’ells condemnat a mort per un crim horrible) tancats en una cel·la claustrofòbica a la moderna Corea del Sud i una família aparentment modèl·lica ens mostren la seva intimitat de forma crua, complicada, trista però, sobretot, sense falses aparences.

Potser no podrem entendre per què fan les coses com les fan, però tots sabem que la vida és així, tràgica i còmica al mateix temps; tot sovint, absurda. Hi ha vegades que no podem trobar un per què racional a tot el què fem i això és el que vol subratllar el director coreà.

Personatges al límit, sexe, violència, amor, desamor, gelosia, suïcidi, voyeurisme i periodisme groc; tot plegat summergit en una atmòsfera gèl·lida com la mateixa estació de l'any en què transcorre el film. Una atmòsfera, sovint asfixiant, que deixa l'espectador quiet i expectant del primer fins al darrer minut.

El millor, sens dubte, el sentit de l’humor negre que traspua la pel·lícula. La senzillesa aparent, el minimalisme tan ben treballat a través del qual el el director aconsegueix comprimir la vida dels personatges o, almenys, tota una història d’amor en quatre falses estacions. Talment com un Vivaldi, però del segle XXI i utilitzant cançons populars coreanes. Les paraules són innecessàries; és més, el poc diàleg que apareix en el film és irrisori i superflu. Lògic, tenint en compte que els bons cineastes saben expressar-se perfectament sense paraules, mentres que els dolents ( la majoria) necessiten de l'existència omnipresent del diàleg inútil.

Al final de la pel·lícula un s'adona com de semblants i, alhora, llunyans som respecte els orientals. Els seus valors ètics i la seva manera de reaccionar respecte als esdeveniments és radicalment diferent.

I, com a colofó, un botó, el què li diu el marit a la seva dona desprès que ella descobreixi que li posa descaradament les banyes:

“Jo t’enganyo, però almenys treballo”......

Paradoxes d'un Sant Jordi com qualsevol altre

Lluny de voler fer una crònica de Sant Jordi que demà podrem llegir, infinitament més rigorosa i completa, en qualsevol diari, em quedo amb una anècdota o, malauradament, un fet, que deixo anar en forma de preguntes retòriques:

Per què en cap de les cinc llibreries del centre de Barcelona on vaig anar ( incloent uns grans magatzems que no val la pena ni anomenar) no hi havia ni un sol exemplar de La Mort a Venècia de Thomas Mann en català? Per què, en canvi, hi havia tones en forma de cubs de tamany industrial de l'últim títol d'en Zafón a cada cantonada? Cal? I per què només en castellà?

Per la resta, un Sant Jordi com qualsevol altre: assolellat, alegre i ple de complicitats.

Clixés

"No hi ha necessitat d'entendre-ho tot. A aquests els pregunto si entenen Bergman, i em diuen que sí, que parla d'una parella que no s'entén...Però això no vol dir entendre-ho! Això vol dir que reconeixen una situació. Hi ha uns clixés de referència cultural, i tot el que no s'hi pugui integrar et diuen que no s'entén".

Pere Portabella
Entrevista a l'Avui, 18 d'abril de 2008

Cornuts i pagar el beure

Aquesta sí que és bona.

Ara resulta que els diners per pagar el minitransvassament ( o la mini captació d'aigua temporal) de l'Ebre cap a Barcelona no sortiran pas de les arques de l'Estat sinó de les butxaques dels catalans.

En concret, de l'Estatut ( o miniestatut retallat del 2006); i, més concretament, del pressupost que havia de servir per rescatar peatges i subvencionar el dèficit fiscal milionari que arrossega Catalunya des de fa anys, que va ser esgarrapat feixugament a última hora després del grandiós pacte Mas-Zapatero.

Si és que ser independentista avui en dia ja no és qüestió de creure, és qüestió de saber sumar i restar. Ras i curt.

O sóc molt mal pensada, o molt em temo que qualsevol transvassament del Tajo no aniria a càrrec precisament de les arques de Castella la Manxa.

Però aviam; no havíem quedat que tot el que respectava a rius ( sistemes hidrogràfics, per dir-ho més institucionalment) era competència estatal? Ningú va veure, llegir o escoltar fa poc les declaracions dels representants del govern central que, contradint el govern de la Generalitat, es negaven i es neguen una vegada i altra a la (desafortunada) idea del Segre? No és una qüestió estatal d'interès general que la segona ciutat de l'estat a partir de l'Octubre corri el risc de quedar-se sense aigua? No és el govern central de l'Estat espanyol qui té la competència i qui ha de vetllar per fer arribar aigua a tots els seus ciutadans?

Si ja som prou grans per finançar les nostres infraestructures amb les molletes de pa de l'Estatut, també ho som prou per poder-les gestionar. On són els traspassos de Rodalies i aeroport senyor Zapatero? O també n'haurem de dir captacions temporals de serveis bàsics?

I és que amb aquests companys de viatge, tota la vida serem cornuts i pagarem el beure. Per dignitat, ja és hora de divorciar-nos.

Recordeu: és una qüestió de saber sumar i restar, res més.

Esport i política

Arran de l’accidentat periple de la torxa olímpica pel món i de les diverses amenaces de boicot a la cerimònia d’inauguració, aquests dies hem sentit moltes veus “autoritzades” (atletes, federatius i fins i tot un feixista que va arribar a ser president del COI) que demanaven no barrejar l'esport i la política.

En principi hi estem d’acord -encara que es fa dificil pensar en qualsevol activitat col·lectiva humana que no tingui repercussions politiques- : els protagonistes d’uns Jocs han de ser els esportistes i l’esforç per superar-se a ells mateixos.

El problema és que els mateixos que onegen la bandera de la neutralitat (COI, federacions nacionals i Comitès Olímpics varis) no han dubtat en fer política des del món de l’esport quan ho han cregut necessari.

Exemples en tenim un munt.

El 1964 Sud-àfrica va ser suspesa i desprès expulsada (1970) del moviment olímpic per la seva política d’apartheid. La decisió em sembla correcta, però evidentment entra en l’esfera de la política i no és estrictament esportiva.

I els mateixos atletes, aquells que hem de protegir dels avatars polítics de torn, han jugat un munt de vegades a aprofitar l’altaveu que suposen uns esdeveniment de cobertura informativa mundial per realitzar múltiples reivindicacions.

Que el Comitè Olímpic Internacional digui que no s'ha de barrejar esport i política és ridícul, tenint en compte que és un organisme amb més membres que les Nacions Unides. Sabíeu que Hong-Kong, part de la Xina, pot participar a uns Jocs independentment? En canvi, no es reconeixen aquells comitès sense estat darrera, com és el cas del Català.

Per negar l’existència del Comitè Olímpic Català (COC) es fan servir motius politics (l’absència d’un estat Català) abans que esportius; Catalunya té representació en l’olimpísme des de l’inici de la recuperació del moviment pel francès Pierre de Coubertain. Els representants de l'atletisme català ja participaven a les reunions del COI quan no hi havia a l'Estat Espanyol un comitè olímpic reconegut.

L’argument que el que realment és important són els esportistes és una fal·làcia, ja que milers d’atletes al món (amb excel·lents marques individuals) veuran els Jocs des de casa pel sol fet que la seva federació ja té el cupó ple. I d'altres, objectivament pitjors, hi seran. I si no, segur que recordeu al nedador Eric Moussanbani a Sidney. Collons - i perdó per l'expressió - que jo ho faig millor!!!

Realment, es fa difícil imaginar una activitat col·lectiva on l’orgull patriòtic (sentiment polític) s’exalti més que en unes Olimpíades:

-Els atletes hi participen sota una bandera “nacional”, encara que sigui la nazi.
-El rànquing del medaller és per estats (encara que no existeixin, com quan a l’URSS li deien CEI).
- El moment de gran glòria olímpica, l’entrega de medalles, es fa tot oïnt l’himne d’un país, i no la música que decideix qui ha suat l’or.
-Els combinats esportius (bàsquet, voleibol, etc) representen estats nacionals.
-La pertenença a un comitè olímpic nacional és imprescindible per poder-hi participar.
-.........

En definitiva, els Jocs són un festival d’orgull nacionalista i “patrioterisme” del barat.

A l’antiga Grècia s’invocava a la treva olímpica. Avui dia, ens diuen que no cal barrejar esport i política. Llàstima que, quan a l’any 1936 els EEUU van intentar sense èxit boicotejar els jocs de l’alemanya de Hitler, el president del COI (Avery Brundage) va contestar:

“Certs jueus han d’entendre que no es poden fer servir el Jocs Olímpics com a arma per boicotejar els nazis”